CAPS I PUNTES

D'això no se'n pot parlar

"Davant de situacions de tensió per divergència d’opinions, no voler discutir-se no ha de ser motiu de dolor. Al contrari, és símptoma d'intel·ligència"

Hi ha hagut molta literatura periodística dramàtica sobre suposades famílies trencades per culpa del Procés. Ara torna a renéixer davant de l’1-O. Fa poques setmanes un article assegurava que molts catalans ens empassàvem saliva perquè ens costava verbalitzar que experimentàvem dolor quan ja no podíem dir el que pensàvem a alguns familiars i amics. Ho havíem de fer resignats, per no barallar-nos. Solen ser articles que porten implícita una càrrega subliminar de recriminació: “Mira què heu aconseguit els independentistes”. Són tesis que intenten infondre un sentiment de culpabilitat pel fet de defensar uns ideals.

Però davant de situacions de tensió per divergència d’opinions, no voler discutir-se no ha de ser motiu de dolor. Al contrari, és símptoma d’intel·ligència. La capacitat de les persones per evitar la baralla dialèctica en situacions de vincle afectiu saludable ens converteix en éssers sensibles i raonables. Si no ens ve de gust barallar-nos, no fer-ho és una virtut. No veig el motiu per carregar aquesta sensació de sentiment de culpa, dolor i malestar. Molt abans que el Procés omplís les nostres vides d’espurnes dialèctiques, això de no voler-nos discutir o no tocar segons quins temes entre amics i familiars ja es practicava amb èxit. El 1975, quan el JosepM. i l’Anna van tenir la seva primera filla, van optar, davant del gran disgust de l’àvia paterna, per no batejar-la. Allò va suposar un element de tensió a la família i alguna discussió difícil. L’àvia, de conviccions religioses molt fermes, convençuda que Déu té un bastó que pega sense fer remor, patia per si la seva neta navegaria algun dia perduda pels llimbs i, sobretot, pel que diria la gent del poble. Al cap d’unes setmanes, i davant l’evidència que ningú no pensava baixar del burro, es va decidir que d’aquell tema no se’n parlaria més. I l’àvia va exercir d’àvia i els pares de pares. Mesos més tard, van coincidir tots en un casament. Quan va acabar la cerimònia, l’àvia va desaparèixer misteriosament amb la criatura a coll i poc després va aparèixer de nou al costat del capellà i amb la nena amb els cabells sospitosament molls. Era evident el que havia tramat la matriarca. L’àvia va retornar la nena als pares amb un somriure de satisfacció espiritual i mirada victoriosa. Per no discutir, els pares de la criatura van fer veure que no se n’havien adonat. Van pensar allò de “Tampoc li farà cap mal” per mantenir l’harmonia familiar, que va perdurar anys en força bon estat.

No era l’únic tema delicat. La mare de la criatura era l’única dona de la família que havia decidit desenvolupar una carrera professional. Això va generar una discussió nadalenca amb una cunyada que la va considerar “mala mare”. Gràcies a aquella escena familiar poc agradable que va presenciar la filla de l’Anna, la nena va descobrir què era el feminisme. Va ser un dinar agre, però, per sempre més, tots els Nadals posteriors, el tema de conversa es va limitar a qüestions tan essencials com per exemple si s’havia de posar foie-gras als canelons. Gràcies a això, ara la filla de l’Anna també té un tema de recurs absurd en cas de voler evitar una discussió a taula.

Sempre hi ha hagut dilemes que, davant de certes persones, preferim eludir. I això ens honora. Per tant, menys melodrama i més enginy, que les famílies de pensament únic no han existit mai.

Etiquetes