La decisió del Diallo

El Diallo camina sobre la sorra fina i diu: “Estic caminant sobre casa meva”. Continua caminant en direcció a un petit turó situat a sobre de la duna i diu “Aquí hi havia la mesquita”. A dalt de la duna, gemega una cabra lligada a una estaca. Al costat de l’estaca hi ha una llauna amb un cul d’aigua i restes de palla dins d’un neumàtic vell que fa de menjadora. El Diallo assenyala a l’horitzó, en direcció al riu Senegal. L’aigua del riu brilla amb una verberació de plata tamisada per la calitja i la pols. Abans, el vent anunciava pluja. Ara està només ple de la sorra del desert. Acaba de començar el mes de desembre, però la temperatura supera els 40 graus.

“Quan era petit, això era un paradís”, diu el Diallo assenyalant els dos costats de la carretera que divideix el paisatge i s’allunya en direcció a la frontera amb Mali.

Aquell paradís s’ha convertit en un desert.

La carretera queda a uns dos quilòmetres del riu. “Quan era petit -explica el Diallo-, l’aigua arribava durant l’estació de pluges fins a la carretera. Fins i tot es podia pescar a tocar de les cases. I a l’altre costat de l’asfalt començava un gran bosc, amb animals salvatges i molts, molts conills. La terra no era la sorra fina en què s’ha convertit. Era una terra bona, generosa, apta per cultivar-hi, on es plantaven els horts i creixia en abundància l’herba que alimentava els ramats d’ovelles i de vaques. Hi havia moltes classes d’arbres. Avui tots han desaparegut”.

“Per culpa de la sequera?”, li pregunto. “També, per la sequera també. I per la pobresa: la pobresa ha fet que la gent depredés els arbres por fer-ne carbó. Després el vent i l’absència de pluges han fet que el desert avancés irremeiablement. Cada any una mica més i aquest any és el pitjor de tots en els últims vint anys”.

Avui, quan el Diallo reuneix tota la família, la mare, els deu fills, les dues dones -perquè el Diallo, com la majoria dels peuls, és polígam-, els nets, els germans que viuen com ell a la capital del país, Nouakchott, diu que li agrada explicar històries de la seva vida. Explicar la seva història de migrant maurità, i la història de com era abans la vida al seu petit poble situat al costat del riu Senegal.

La primera història l’anomena “La meva decisió”. Va passar quan ell tenia 15 anys. És una decisió que no va prendre de sobte, perquè feia anys que hi donava voltes, potser d’ençà que tenia 10 anys i va intuir que la vida del seu pare, de l’avi, del besavi, era una història que no tindria continuïtat en la seva generació.

Un dia, el Diallo va sortir a pasturar els ramats, però li va demanar a un dels germans que l’acompanyaven que se n’ocupés ell, i va agafar una ovella i una cabra i va caminar fins a Kaedi, la gran ciutat situada a uns deu quilòmetres del poble. Després de vendre l’ovella i la cabra, va tornar on havia deixat el ramat sense dir res a ningú, però el seu germà, que s’havia quedat amb els ramats, ho va explicar al pare. I el pare el va anar a trobar per donar-li una bona clatellada i preguntar-li per què havia venut els dos animals sense el seu permís.

Quan el Diallo va veure arribar el pare va fugir corrents i es va amagar durant tota la nit en una casa d’un amic del poble del costat. De matinada, caminant amb la primera llum de l’alba, va fugir fins a Kaedi, va aconseguir una plaça en un taxi col·lectiu i va arribar a Nouakchott, on vivia la seva germana gran, que el va acollir. Aleshores va començar la seva segona vida, la vida de mecànic de cotxes reconvertit més endavant en xòfer.

La segona història que els fills i els nets demanen que els expliqui, perquè les històries del Diallo són històries orals, narrades amb lentitud, entretenint-se en els detalls, és la història de quan es negava a anar a pasturar els ramats i agafava el camí de l’escola perquè volia estudiar, però el seu pare aviat el venia a buscar, entrava a l’aula i, amb veu autoritària, el feia aixecar del pupitre i l’obligava a retornar a la feina que li havia assignat: ocupar-se dels ramats.

Tres anys després que el Diallo hagués fugit a la gran ciutat, el pare el va anar a veure un dia amb la mare i va reconèixer que la seva decisió havia sigut un encert: una nova sequera havia matat pràcticament tot el bestiar, més de dues-centes vaques, desenes d’ovelles. Cada dia morien almenys deu vaques, exhaustes per falta de menjar i d’aigua. Només les cabres havien resistit.

També els germans del Diallo havien hagut de fugir. Dues germanes a França. Un germà a Brussel·les. Un altre a Líbia, d’on avui no en tenen cap notícia.

“Va marxar a l’època de Gaddafi per construir el camp de futbol olímpic. Tenim el seu número de telèfon. A vegades li truquem, però no fa cap senyal. No en sabem res més”.

El Diallo, amb tota la família repartida en l’exili africà o europeu, és l’únic que es podia ocupar dels pares, i així ho va fer. El pare va morir als 101 anys a la casa de Nouakchott, on avui viu amb la seva mare, les dones i els fills.

Els que es van quedar al poble són, explica el Diallo, els que estan massa cansats per marxar-ne. Nens i gent gran que depenen dels diners que els envien els més joves. Però que els falta energia per aixecar-se i canviar de vida.

“El pare -diu el Diallo-, abans de morir, em va dir que estava molt orgullós de mi. Espero que els meus fills puguin dir el mateix quan jo mori. Hi ha moments en la vida en què has de saber prendre la bona decisió”.