El Gran Carnaval

Connery i Caine, amics de l’ànima

"L’amistat entre els dos aventurers que se’n van a l’Índia a buscar fortuna i un dels dos acaba fent-se passar per un déu"

H i ha pel·lícules en què a un li agradaria quedar-s’hi a viure. De pel·lícules que t’agraden n’hi ha moltes, moltíssimes, però no n’hi ha tantes dins les quals voldries viure perquè formen part de tu de tal manera, perquè són tan importants, que hi tens com una relació d’amor o d’amistat, segons com t’agafi. Una d’aquestes pel·lícules és L’home que volia ser rei (1975), de John Huston. Per molts motius. Perquè poques aventures s’han fet tan emocionants. Perquè és una de les sis o set obres mestres d’un artista extraordinari. Perquè conté passió, emoció i vida. Perquè poques vegades cinema i literatura s’han fusionat d’una manera tan exquisida i alhora tan natural, tan orgànica. Perquè Huston va saber convertir un conte curt de Rudyard Kipling en un relat de torrencial força fílmica sobre l’atreviment, l’afany de descoberta i l’ambició desmesurada. Però a mi el que m’agrada més és una altra cosa. Dues coses, de fet.

M’agrada que sigui, per sobre de tot, una història d’amistat, l’amistat entre els dos aventurers que se’n van a l’Índia a buscar fortuna i un dels dos acaba fent-se passar per un déu. I la segona cosa que m’agrada és que L’home que volia ser rei es pot interpretar també com el naixement en pantalla de l’amistat entre els seus dos actors protagonistes. Sí, Sean Connery i Michael Caine, dues bèsties del cinema, eren amics abans de fer junts aquesta pel·lícula i han conservat l’amistat pels segles dels segles. Sempre que en una entrevista els pregunten a l’un per l’altre, responen que són íntims amics.

Es van conèixer al Londres de finals dels anys cinquanta. Un tenia 23 anys i l’altre 26. Connery volia ser Mister Univers i el van agafar per intervenir al cor de South Pacific, i Caine interpretava al Royal Court un paper petit en una obra de Harold Pinter. Van beure plegats, van lligar plegats, van fer créixer les seves impressionants carreres a prop l’un de l’altre. Quan John Huston els va contractar per al seu film van estar molt contents de poder treballar en una producció que consolidaria encara més els llaços de la seva amistat. En una pausa del rodatge, van anar a una discoteca del Marroc per esbargir-se i van trobar-se que només hi havia homes que ballaven entre ells. Encara avui es trenquen de riure quan ho rememoren.

Connery ja fa més d’una dècada que s’ha retirat del seu estimat art de la interpretació. Caine encara hi és. Es truquen sempre per felicitar-se l’aniversari cada 25 d’agost i cada 14 de març. Connery és un expert jugador de golf i un dia va intentar ensenyar-li a Caine alguns trucs per aprendre’n. Era tan dolent que va estar a punt d’estrangular-lo. També es peten de riure cada cop que ho expliquen. Connery no perdrà mai l’accent escocès ni Caine el parlar cockney del West End. Quan fa pocs anys un rumor va suggerir que l’ex-007 estava perdent la memòria per culpa de l’Alzheimer, el seu amic va sortir ràpid a desmentir-ho. L’home que volia ser rei i el seu amic de fatigues es resisteixen a abandonar aquest món. El projector de la seva pel·lícula continua encès. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF