EL GRAN CARNAVAL
Misc 09/06/2019

Cine i periodisme, doble celebració!

i
Toni Vall
3 min
Cine i periodisme, doble celebració!

Els que a més a més de periodistes som cinèfils -o a l’inrevés, mai sé quin és l’ordre correcte- tres o quatre vegades a l’any tenim doble motiu de celebració. Quin és? Doncs que s’estrena una pel·lícula sobre el món del periodisme. La setmana passada va tornar a passar: es va estrenar La corresponsal, interessantíssima pel·lícula sobre la peripècia professional i vital de la gran Marie Colvin, reportera de guerra, intrèpida corresponsal que es va jugar la vida incomptables vegades en conflictes del Pròxim Orient, que va quedar bòrnia a Sri Lanka i que finalment no va poder esquivar a temps una bomba intencionada que li va caure del cel a Homs (Síria).

Colvin va viure perillosament, va desafiar règims totalitaris i els petits règims dels mitjans en què va treballar. També els règims de la seva autoestima, de la seva capacitat d’autoexigència, dels seus sovintejats estats d’ànim al límit. Va ser una dona guerrera, contradictòria, polèmica. Apassionada de tot i de tothom. Havia nascut per a la feina que havia triat. Va veure com la seva parella, el també periodista Juan Carlos Gumucio, se suïcidava -això no ho explica el film- i va muntar al cavall del gran salt cap endavant.

La corresponsal explora els laberints que als periodistes ens habiten a dins. Els laberints de les històries que val la pena explicar, de les històries que no trobes perquè abans t’han trobat elles i et demanen a crits que les expliquis. Els laberints de les preguntes que s’han de fer perquè si no les fas rebentes. I el buit de la quantitat de vegades que et quedes sense resposta. I el buit encara més gran de picar contra ferro fred perquè hi ha parets que són murs de ferro difícils d’enderrocar, els murs del poder intocable, del poder que té por que ningú li estossegui a sobre. Els murs de la hipocresia, de la indecència, del secretisme tronat, del tabú incrustat.

Quan ets periodista i veus una pel·lícula sobre periodisme, per poc ben explicada que estigui, t’hi enganxes de seguida i sents que allò et pertany i que hi pertanys alhora. Se’t desperta un ressort, un fulgor íntim, i recordes les pel·lícules sobre periodisme que més t’han agradat, les que potser van contribuir a fer-te despertar la vocació i a fonamentar-la també a través dels anys, a mesura que vas complint articles, reportatges, cròniques i entrevistes. Et recordes de Lluna nova i de Primera plana, que expliquen la mateixa història -però, caram, que n’és de diferent, en mans de Howard Hawks o de Billy Wilder!-. Et recordes de Tots els homes del president i de la seva cosina germana Els papers del Pentàgon, i de l’enveja tan sana vas sentir al sortir del cinema: és possible posar el poder entre l’espasa i la paret! Aquests ho van fer!

Et recordes de Sota el foc, de L’any que vam viure perillosament, de L’ombra del poder, de Spotlight! I d’ El gran carnaval, esclar, que més enllà de donar nom a aquest article setmanal és una sàtira ferotge sobre la perversió de l’ànima humana. I amb tot plegat penses en la fabulosa professió que tens i que poc que ens l’estimem a vegades. Tornaré a veure La corresponsal, em sembla. És una injecció de vitamines.

stats