CADA CASA, UN MÓN

La senzillesa i la flexibilitat

Casa Pau i Rocío a Botarell (Tarragona), per NUA Arquitectures

TEXT: Cristina Ros / FOTO: NUA Arquitectures

E s van fer la casa que podien pagar, amb una petita hipoteca. Al Pau i la Rocío, s’ha de dir, també els agradava tenir una casa bàsica, senzilla, mínima, que -si les possibilitats o la família augmentava- pogués créixer amb ells. Una parella jove i un equip d’arquitectes també molt jove, els de NUA Arquitectures -un estudi amb base a Tarragona dirigit per Maria Rius, Arnau Tiñena i Ferran Tiñena- que ara combinen la pràctica de l’arquitectura amb la investigació i la docència com a professors de projectes de l’Escola d’Arquitectura de Reus.

La casa del Pau i la Rocío va ser el primer projecte dels NUA, una casa amb la qual marcar una línia de senzillesa, d’essencialitat, de contenció i de connexió amb el territori que caracteritza el treball posterior d’aquest gabinet. Amb aquest habitatge, situat als afores del poble de Botarell i pensat per potenciar la relació amb les terres de cultiu del Baix Camp, van guanyar el primer premi en la categoria d’Habitatge Unifamiliar de la VIII Bienal d’Arquitectura de Tarragona, i van ser finalistes al Concurs Internacional Next Landmark de Floornature.

Viure en la unitat mínima

“Aquesta casa es va plantejar en franges, en nivells d’intimitat, com un sistema obert i elàstic que permet viure en la unitat mínima”, afirma Arnau Tiñena tot referint-se a una distribució que reuneix el que és de necessitat bàsica en la banda de l’habitatge que mira al sud i que rep la llum i l’escalfor d’aquesta orientació. La porxada (que afavoreix la relació directa amb el camp de cultiu), la sala, el menjador i la cuina, en un únic espai relacionat amb el dormitori principal i el seu bany, tota aquesta unitat només necessita una xemeneia i els rajos solars per assolir la confortabilitat als mesos de més fred. Senzillesa màxima per a una unitat mínima, suficient per als seus habitants.

Aquesta unitat vital està separada de la que dona al nord amb una zona vidriada, el pas per la qual integra novament el camp a l’interior de l’habitatge. La franja nord, més closa, més íntima, és la zona de creixement: es tanca quan no és necessària i pot ampliar les possibilitats de dormitoris en augmentar la família o els convidats. També, com tot en aquesta casa, és una qüestió de pressupost: amb poc més de 130.000 euros es va fer una casa de quasi 150 m 2, tot i que sovint no se’n faci servir més de la meitat.

Sense excessos ni ornaments -que, com escrivia Adolf Loos, és allò que no necessita “la gent moderna, amb nervis moderns”-, la casa feta per NUA Arquitectures respon a l’escala i a la geometria del territori: petits camps de cultiu organitzats en franges, molt semblants a la mateixa distribució de l’habitatge. Austera en tot, des dels materials fins a les formes i els volums, aplica aquesta mateixa contenció als recursos energètics, buscant donar als recursos naturals la màxima eficiència. Materials pròxims -morter de calç per a les façanes, ceràmica per als revoltons de l’encofrat i per a les toves del paviment exterior, fusta natural i maons de cantell per a la construcció del muret d’entrada a la parcel·la-, ventilació creuada i unes finestres que, situades estratègicament, augmenten les visuals de la terra i tot allò que hi creix. Que creix i s’adapta, com la mateixa casa. 

Els detalls de l’arquitectura més bàsica

Podríem fixar-nos només en la forma que agafa la xemeneia en sortir a l’exterior, arran de façana, a la qual aporta un gest mínim de geometria capritxosa. Aquest, però, és només un dels múltiples detalls que es descobreixen a la casa del Pau i la Rocío, obra de NUA Arquitectures, si se’n fa una mirada més detallada. Línies rectes que de sobte s’inclinen i s’allarguen sense trencament. O els marcs metàl·lics de les finestres que, al mateix temps que perfilen en blanc la superfície arenosa, creen un voladís que protegeix l’interior de l’entrada directa del sol.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF