CADA CASA, UN MÓN

L’harmonia des de la diferència

Casa bitxo a Graugés (Avià), per Lagula Arquitectes 

TEXT: CRISTINA ROS / FOTO: ADRIÀ GOULA

C ada casa, com quasi tot a la vida, té una història abans de néixer. Més llarga o més curta, més intensa o relaxada, és el relat que fan bé d’atendre els arquitectes per desenvolupar un projecte amb sentit. És la història d’un lloc, d’unes possibilitats i de persones que somnien convertir-la en el seu projecte de vida.

La Casa Bitxo és, de fet, el projecte de vida d’en Xavier i la Queralt, una parella de músics que tenien el somni d’habitar el paisatge familiar, prop de Berga, al peu de la serralada de Queralt, que és el seu teló de fons vital. Sabien, coneixedors de les seves possibilitats, que seria un projecte llarg, dels que es fan a poc a poc. Així i tot, el van començar a viure des del minut u, quan van comprar el terreny a Graugés, un Prepirineu de turons suaus, acompanyat de dos llacs entre els quals s’emplaça la línia abrupta de la parcel·la que acabaria condicionant formalment la futura casa. Durant una dècada, la part alta del terreny va ser, simplement, el seu hort. Ni més ni menys.

Quan s’ho van poder permetre, van confiar el projecte a Lagula Arquitectes, l’equip que havien format Toni Alonso, Martín Esquerro, Ignacio López, Manel Morante i Marc Zaballa, llavors tot just acabada la carrera. Tot i que es va construir en diferents fases durant uns onze anys, va ser el primer projecte de Lagula, que ara reuneix una vintena de professionals a l’estudi de Barcelona. La van afrontar des de la llibertat expressiva més jove, però també des de la que els permetien uns clients, la Queralt i en Xavier, que entenen i impulsen la creativitat. La singularitat de la Casa Bitxo, que la fa diferent de qualsevol dels habitatges que té al seu voltant, no és gratuïta, ni busca protagonisme al territori. Al darrere del projecte de Lagula hi ha la voluntat d’aconseguir una harmonia amb l’entorn des de la diferència, d’investigar la manera d’assumir la restrictiva normativa obrint camins d’innovació i de fer una arquitectura que, al cap i a la fi, resulta molt paisatgística.

Amb una línia tan abrupta com la del lloc, reforçat el dibuix per una sobrefaçana que és una original gelosia de totxos que dona intimitat i alhora filtra la llum, i amb una coberta punxeguda i ascendent, l’arquitectura puja des del carrer fins a l’hort, com si la mateixa casa fos una passejada per un camp sense portes. Això sí, s’hi obren grans finestrals, en punts tan estratègics que fan que les vistes més llunyanes siguin sempre presents a l’interior.

Dins la Casa Bitxo es tradueixen els ritmes i les múltiples possibilitats de circulació fluida de l’exterior. A dins, la casa també té una cadència ascendent: petites rampes i pocs graons condueixen de la cuina i el menjador a la zona d’estar oberta al jardí, per pujar un poc més i trobar el dormitori principal, una volta més i l’habitació de convidats, i una altra, un poc més amunt, els espais per a la vida infantil.

Res no és convencional: ni l’estructura de formigó vista d’aire brutalista, ni les dobles alçades, ni les balconades obertes dins la casa, ni les parets que tanquen els espais d’intimitat revestides de ceràmiques de colors vibrants, ni les geometries que generen els espais, ni la circulació en espiral. La Casa Bitxo és tot un exercici d’experimentació i de creativitat. Molt expressiu i força musical, per cert. 

Reinterpretar el paisatge, els materials i la tradició

Si bé a primera vista la Casa Bitxo pot semblar un exercici de dissonàncies, una observació més acurada permet veure fins a quin punt el que va fer l’equip de Lagula Arquitectes és una reinterpretació valenta i consonant del paisatge que hi ha als peus de la serralada de Queralt, al baix Berguedà, però també de la tradició constructiva tant en les formes com en els materials. Els totxos que porten el color de la terra, el formigó vist tal com surt de l’encofrat fet amb pi, així com especialment els ritmes cromàtics que s’imposen a través de la ceràmica, tan viva, de la més que centenària firma Cumella, al cap i a la fi dibuixen un present que no se sotmet servil i ensucrat al passat, sinó que a partir d’aquest passat és capaç de construir una imatge d’absoluta modernitat.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF