MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Cantants a la llista negra

La nova cançó, un moviment molt fitxat per la policia de l'època

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

M anuel Vázquez Montalbán, primer cronista històric del que es va anomenar la Nova Cançó, la va definir amb el seu humor intencionat: “L’esdeveniment cultural popular més important de l’estat espanyol des dels Concilis de Toledo”. La cançó va deixar de ser “nova” i va perdre l’adjectiu fungible, però va consolidar el nom propi fet de noms propis de grans artistes, un elenc només comparable al Folk Song nord-americà i a la Chanson francesa.

El context de la lluita contra la dictadura s’inseria en els textos, i la temàtica antirepressiva hi era molt present, amb un feedback potent, perquè la cançó desafiava la censura i mobilitzava, desballestant l’encongida legalitat que prohibia les llibertats d’expressió, reunió i manifestació. En raó d’això, anar a recitals comportava riscos, que Raimon posa sovint en lletra i música de manifestos Contra la por genèrica del règim policíac i contra l’angoixa específica que multiplicaven els estats d’excepció: “Potser una nit / l’ascensor que sempre puja / es pararà al teu pis / i tu i jo haurem d’obrir/ i tu i jo, impotents front a la nit, / haurem d’obrir...”

A la llista que el règim va enviar el 1975 hi havia 21 noms, 15 de catalans

Lluís Llach és autor d’un bon capítol antirrepressiu. A I si canto trist, la por és leitmotiv: “Jo no estimo la por / ni la vull per demà / no la vull per avui / ni tampoc com a record...” Quico Pi de la Serra dedicava una trilogia a la policia, amb crònica de la dispersió d’una manifestació a cops de porra d’aquells grisos que s’han tenyit blaus, i sarcasme brillant: “La policia està al servei dels ciutadans / la servilia està al ciutei dels piutadans / la ciutadia està al polei dels sertadans / la policia està al ciutei dels servatans...”

Maria del Mar Bonet, sobre text de Lluís Serrahima, precisament un dels ideòlegs d’aquella Nova Cançó, glossa la detenció dramàtica de l’estudiant que es llança per la finestra per evitar la tortura de la Brigada Social que el va a buscar a casa: “De matinada han trucat, / són al replà de l’escala. / La mare que surt a obrir / porta la bata posada. / Què volen aquesta gent, / que truquen de matinada?...” Una cançó que ha recobrat actualitat per la repressió de l’independentisme. El text és important, però ho és més amb la càrrega artística de la música, la veu i la interpretació de la Bonet, cantant popular que admet el determinant de les sopranos operístiques.

Aquella policia tenia molt fitxada la Cançó: atestats de recitals a dojo, notes internes als governadors civils i als capitans generals i llarguíssims expedients d’antecedents de cantants, sovint prohibits, multats i citats a declarar. Raimon, Serrat, Llach i Pi de la Serra estaven al lligall dels “ catalano-separatistas ”; Guillermina Motta, fitxada per “ actividades catalanistas ”; Ovidi Montllor, per “ actividades comunistas o relacionadas con el PC o PSUC ”, i Maria del Mar Bonet constava a l’atestat de propaganda il·legal per col·laboració amb l’Agència Popular informativa (API).

Quan l’any 1974 Franco va emmalaltir, el règim es va posar molt nerviós. Temien el final i els preocupaven les grans mobilitzacions de la Cançó, i el ressò internacional que tenien sobretot Raimon, Serrat i Llach. En el moment en què el desenllaç va ser imminent, els militars activen l’ operación Lucero, i el 29 juliol del 1975 el director general de Seguretat envia un tèlex als governadors prohibint “ la celebración de todo tipo de festivales de música pop y similares ”. Després, remet una “ lista negra de cantantes ” -amb aquest títol!- que existia de feia temps, però que no havien gosat a divulgar ni en clau interna per l’escarni que els hauria ocasionat si s’arriba a filtrar.

La “ lista negra ” comprèn vint-i-un cantants, quinze dels quals són catalans. Per ordre alfabètic: Araceli Banyuls, Jordi Beltran, Maria del Mar Bonet, Quintín Cabrera, Manuel Gerena, Paco Ibáñez, Joan Isaac, Julia León, Lluís Llach, Jordi Margarit, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Ramon Pelegero, Quico Pi de la Serra, Pau Riba, Xavier Ribalta, Marina Rossell, Elisa Serna, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel San José i Jaume Sisa. De Maria del Mar Bonet, ordena que quan demani permisos d’actuació caldrà “ consultar siempre a la dirección general de Seguridad ”. Mateixa disposició per al cantaor flamenc Manuel Gerena, fent constar la pressió addicional que se li prohibeix d’ofici. La nota de Paco Ibáñez, aleshores exiliat a París, eleva la prohibició: “ Ibáñez Gorostidi, Francisco. Que usa el nombre artístico de PACO IBÁÑEZ [sic] . La DGS prohibió en 24 de marzo de 1973 la actuación de este cantante en todo el territorio nacional. Posteriormente se ha reiterado en varias ocasiones por telegrama tal prohibición ”.

A “Llach Grande, Luis” també li endossen “ que usa el nombre artístico LLUÍS LLACH ” i la DGS ordena prohibir-l’hi tot. D’Ovidi Montllor s’alerta que canta cançons que no han estat autoritzades per la censura i que per això ha estat multat. A Ramon Muntaner el veten a tot el territori amb l’estigma “ cantante de abierta filiación separatista ” i subratllen que en un recital seu “ fue quemada una bandera espanyola ”. “ Pelejero Sanchiz [sic] , Ramón, que usa el nombre artístico de RAIMON ”, no pot ser autoritzat sense consulta expressa a la DGS. Pi de la Serra i Xavier Ribalta, exactament igual: l’autorització d’actuacions la decidirà Madrid. Serrat queda prohibit també a “ todo el territorio nacional ” arran de les declaracions que va fer a Mèxic contra les penes de mort del 1975. A Sisa i “ Riba Romeva, Pablo, que usa el nombre artístico PAU RIVA ” els posen a la “ lista negra ” sense fer-hi constar res. Denota un desconcert que es tradueix en un atestat que parla de “ la cantante Sisa ”.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF