CAPS I PUNTES

Barcelona nigromàntica

En altres ocasions he parlat dels famosos curanderos de Sants, o de la repressió d’aquests discutibles terapeutes a principis del segleXX. Avui, però, voldria tornar al tema amb un enfocament més taxonòmic. En una de les primeres prohibicions modernes d’aquesta activitat, l’any 1819, es considerava curandero tot aquell que exercís la medicina o la cirurgia sense títol competent. Es reprimia, doncs, persones de molt modesta condició i cultura, que atribuïen propietats màgiques a la seva feina. Per exemple, la premsa de 1847 va publicar la detenció d’una curandera de les Drassanes, acusada de fer mal d’ull a les criatures i de fer beuratges amb sargantanes i cors de xai.

Entre tots els membres d’aquest gremi, potser els més populars eren els saludadors, que curaven la hidrofòbia amb imposició de mans i fregues de saliva. Aquests havien de néixer la nit de Nadal o de Sant Joan, si era possible a la mitjanit. El 1881, al barri de Gràcia, una saludadora es vantava de guarir tota mena de malalties amb saliva, amb l’oposició de la premsa local, que demanava la intervenció dels jutjats. N’hi havia que tenien gabinet propi, com el que repartia prospectes anunciant-se aquell mateix any, i on afirmava curar el càncer. Podria ser el mateix que, dos anys més tard, tenia consulta al carrer Espalter, i després al de Sadurní, a qui la reina Isabel II havia cridat a palau per fer-se càrrec d’un cambrer mossegat per un cavall amb la ràbia.

Una altra varietat de curandero era l’oracioner, que havia d’haver nascut durant la Setmana Santa, i que curava remugant lletanies. El senyador era una varietat de l’anterior: curava pregant i senyant. De sanadors també n’hi havia un munt, com el Senyor Gallo, al carrer de Sant Joan de la Barceloneta, que curava els sords fent molt de soroll. La hidrofòbia tenia uns altres especialistes, els endevinetes, que podien veure en el sol reflectit en un cubell d’aigua si el gos agressor estava malalt o no. Una variant, els endevinaires, guarien malalties de la pell, especialment berrugues.

Els nigromants també abundaven en aquesta feina, com els desembruixadors, que combatien el mal d’ull. I els medidors o trencadors, que s’enfrontaven als maleficis de les sortílegues, i eren especialistes en curar el mal de panxa amb un mocador, o amb una mica d’oli. L’aigua, beneïda o no, era un altre dels remeis miraculosos emprats pels curanderos, com La Santa del carrer Diputació, que disposava d’una parròquia de gent benestant, fins que el 1883 se li va morir un pacient a la consulta. Ella guaria recitant una oració en una gerra d’aigua, que a l’instant es transformava en medicinal. Més mecànics eren els adobadors, com el famós Ferrer del Padró, que curava “espatllats”, víctimes de contractures, i trencava les angines fent pressió en altres llocs del cos. L’escalafó més baix de l’ofici eren els desagulladors, reservats a les contraccions musculars lleus. Els setens, els fills nascuts en sèptima posició, que tenien el do de guarir la migranya. I les xucladores, nascudes el dia de Sant Judes, i que curaven xuclant les ferides.

El periodista Fray Gerundio, a l’article “Barcelona Nigromàntica”, publicat a El Diluvio l’any 1912, descrivia un d’aquests professionals, el Senyor Blas, que vivia dalt de tot del Poble-sec, on començaven les barraques de Montjuïc. Una de les seves receptes per madurar un flegmó feia servir cagades de colom, d’ànec amb vi blanc si era per a la icterícia, o baves de caragol per als bronquis. El seu remei per a la calvície era refregar-se la pell amb una barreja de mel i excrements de rata. Una medecina extravagant, llavors a l’abast de les butxaques més escurades. 

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF