EL RELAT

Brida

Irene Solà (Malla,1990) va guanyar la quarta edició del Llibres Anagrama amb la novel·la Canto jo i la muntanya balla, ambientada als Pirineus. Abans, el 2017, havia rebut el Documenta per Els dics, i el 2012 havia publicat el poemari Bèstia

Brida
TEXT: IRENE SOLÀ / IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ

F eia un sol que partia esquenes. El senyor conduïa un Corsa vell que brunzia, amb l’aire condicionat al màxim. Quan va fer el revolt, es va trobar una noia asseguda al mig de la carretera amb una motxilla a terra. Era un camí de grava i terra malparit, escarpat i ple de revolts. Quan la noia va veure el cotxe es va aixecar i li feia senyals perquè s’aturés, però abans no hagués premut el fre, van aparèixer de darrere la següent corba un grup d’adolescents i un noi, carregats també de motxilles. El noi, que era una mica més gran que els nanos però no massa més, li va fer un gest amb la mà que era una disculpa i va fer aixecar la noia de terra, carregar-se la motxilla a l’esquena i continuar caminant. Els va seguir emmurriada. Tenien quinze anys i feien el Camí de Ronda. De tant en tant s’arraulien en una ombra com les ovelles i bevien aigua i menjaven fruits secs. El noi més gran, que era el monitor, es deia Manu i en devia tenir vint-i-llargs. Hi havia diverses actituds envers la calor i les pujades seques i polsoses i la llunyania del mar i el pes de les motxilles carregades a l’esquena. Hi havia qui volia cantar cançons. Comandante Che Guevara, Fent camí per la vida... amb una actitud de vedell feliç i incansable. Hi havia qui ho portava amb suor, estoïcisme i silenci. Hi havia qui estava enamorat i de tant en tant agafava les mans de l’estimat o estimada i tant li feien les adversitats del camí. Hi havia qui es queixava. Qui arrossegava els peus. Qui maleïa l’engany i els ossos del monitor. Qui intentava abstreure’s. Qui reia. Qui de tant en tant llançava la maleta a terra i exclamava que no podia més i intentava, precàriament, fer autoestop i qui, de tant en tant, preguntava “Quanta estona queda?” per rebre sempre i invariablement la mateixa resposta “Un quartàs”. Però més enllà dels patiments soferts durant la ruta, més enllà de la terrible duresa del camí, de la suor i la sang vessades per aquelles penyes desagraïdes, quan van arribar a la zona d’acampada, i es van repartir les feines a fer, i van posar l’arròs a l’olla, i van estendre les estoretes que prometien una nit poc còmoda, i es van posar aftersun i van muntar les tendes que feien olor de plàstic i d’estiu, la travessa va quedar gravada al fons del sac dels bons records, i ningú havia de retreure mai, més que per a riure, les exclamacions fetes al llarg del camí.

El cel del vespre de juliol semblava de cendra. Dormirien davant d’uns búnquers. Algú va explicar que els havien construït els franquistes per defensar-se d’un suposat atac aliat després de la Segona Guerra Mundial. La boca del forat de la construcció era tancada amb una reixa perquè la gent no s’hi fiqués dins i hi fes grafitis. Però la porxada i l’esplanada de davant eren acollidores i sobretot planes. La majoria dels nois i noies jeien amb els peus rebullits a l’aire, davant les tendes, vora l’olla d’arròs que bullia espumós, i parlaven i reien. N’hi havia tres que s’encarregaven de cuinar. Tres més que s’encarregarien de rentar. El monitor els supervisava. Els grills cridaven com bojos i aviat diverses cuques de llum s’encendrien al seu davant.

Aleshores, abans que colessin l’arròs, va aparèixer una nena. Devia tenir vuit anys. Potser nou. L’acompanyava un gos lleig i petaner. Tenia la cara rodona, els ulls inquisitius i llestos, els cabells foscos i la pell torrada. Vestia un banyador vell, una samarreta de propaganda, uns pantalons de xandall tallats, unes botes de muntanya, i duia una escopeta.

Es va acostar decidida i va preguntar:

-Què feu?

Algú va respondre:

-Arròs -i alguns nois i noies van riure.

-D’on sou? -va preguntar sense immutar-se. El gos se’ls mirava a tots amb uns ullets petits i atrevits.

-De Torelló -li van dir-. Som un grup escolta, estem fent el Camí de Ronda.

La nena va fer que sí amb el cap aclucant els ulls.

-Quan marxareu?

Un noi va respondre:

-Demà al matí.

El monitor que estava un tros més enllà es va acostar i va preguntar:

-Com et dius?

-Justina. Us podeu quedar a dormir. Només aquesta nit.

-Vius aquí a la vora? -La Justina se’l va mirar fixament abans de respondre amb un cop de cap afirmatiu. Llavors es va girar i se’n va anar per on havia vingut. El gos al darrere. Algú va preguntar:

-És de veritat l’escopeta?

I sense girar-se i aixecant-la, va respondre:

-És de balins.

Els nois i noies es van llançar mirades d’ulls i boques obertes, i alguns van riure i el monitor va aplaudir silenciosament, impressionat, i aquella nit, quan dormien, tots es van sentir una mica protegits, una mica benvinguts, una mica que podien dormir on eren perquè els havien donat permís.

La Justina vivia en una casa allà a la vora. Però aquell vespre, quan va haver comprovat que el grup de joves semblava de fiar, no va anar cap a casa. Va anar a unes roques arrodonides com ous de dinosaure des d’on es veia el mar. Li havien posat Justina en una estranya il·luminació. Justina, que venia de justícia, i de justa, i de persona que obra justament. I si bé és veritat que els seus pares la van criar amb una antítesi de rectitud o severitat, també s’ha de dir que la nena va congriar un caràcter bondadós i honrat, i que durant els llargs i calorosos estius de la seva infància es va carregar diàriament a l’esquena aquella escopeta de balins i, seguida lleialment per en Brida, va patrullar i protegir incansablement els boscos, muntanyes i camps que envoltaven la finca on la seva família recol·lectava mel, pol·len, pròpolis i gelea reial.

En Brida era un gos petaner, llest com la gana, escarransit i lleig, amb llavis de mico i pèl de raspall, extremadament estimable. Capaç de jugar, quan tocava jugar, de plorar quan tocava plorar, i fins i tot de curar pelats, nedar o cavalcar al llom de la Secanera, assegut darrere de la nena. La Justina abans dels sis anys ja muntava sense sella l’euga blanca i manyaga, de crinera oxigenada i rossa, de la granja. I en Brida l’acompanyava a la gropa com en un número de circ, fins que, una tarda carregada de mosques i núvols que volien ploure, la Secanera es va espantar i va fer un salt nerviós amb la Justina i en Brida damunt la seva esquena. El pobre gos va sortir disparat com una pedra i va grinyolar dolorosament en aterrar. L’euga era manyaga i bona i burra i tenia el cos ple de remolins, com un riu, i sempre estava calenta i sempre feia olor de pols, però des d’aquell dia en Brida no en va voler saber mai més res del truc de pujar a la gropa de la bèstia amb la Justina.

Aquell vespre de juliol de cel de cendra la nena i el gos es van enfilar a les roques polides mentre el sol s’acabava de pondre. Feia olor de pins calents i espígol. L’aire venia del mar, net. Els grills cantaven i, quan es va asseure, en Brida va pujar a la falda de la Justina. Ella li va passar un braç per l’esquena i li girar les potetes d’ungles brillants per quedar cara a cara. Li va acariciar les orelles, el front, el clatell, els lloms, la panxa rosa, tot mirant fixament els ullets negres i molls i estimadors i plens de pestanyes del gos. Llavors, amb una veu seriosa i tendra, la Justina va dir:

-Sé que pots parlar, Brida.

L’animal va moure la cua. Li tornava una mirada intel·ligent i excitada. La nena va afegir:

-Brida, et prometo que si parles, no l’hi diré mai a ningú. 

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF