AVANÇAMENT EDITORIAL

Carles Mundó: "No hi ha cap motiu per no creure que el referèndum que avui sembla impossible demà pot ser inevitable"

L'exconseller de Justícia Carles Mundó anima l'independentisme a mantenir la moral de victòria en el seu llibre 'El referèndum inevitable', del qual oferim un avançament editorial

L’advocat i exconseller de Justícia Carles Mundó, condemnat per desobediència en el judici del Procés, explica en el llibre El referèndum inevitable, que publica Pòrtic el 20 de novembre, com va viure el judici i la sentència, quin és el camí recorregut fins ara per l’independentisme, quin diagnòstic fa de la situació i, el més interessant, les que ell creu que són les condicions per guanyar de cara al futur. Per això, explica, caldrà paciència, temps, resiliència i molta moral de victòria. Mundó considera que "ser una majoria inapel·lable, que superi el 50% dels vots, no és una condició suficient però sí necessària perquè el referèndum acabi esdevenint inevitable" i reclama confiança en la política. "La ciutadania i les organitzacions no han de ser condescendents amb els polítics ni han de disculpar els seus errors. Els han d’exigir claredat, honestedat i transparència, cosa que segur que ajudarà a fer que afinin millor els missatges, hi incorporin complexitat i fugin de promeses buides o de frases ocurrents que no tenen cap aplicació pràctica", diu. Tot i això, també reclama a la ciutadania que no es deixi guanyar pels populismes: "Des de les files independentistes hem de ser els més exigents a l’hora de combatre l’antipolítica, perquè estem debilitant la qualitat democràtica i erosionant les institucions pròpies. Frases com «El poble mana i el govern obeeix» o «El poble us passarà per sobre» em semblen expressions del tot desafortunades i perilloses".

Avancem dos capítols d’aquest últim apartat del llibre de Carles Mundó titulat Les condicions per guanyar. 

Del referèndum impossible al referèndum inevitable

No cal fer gaires esforços d’anàlisi de la situació política espanyola per entendre que avui les possibilitats d’acordar un referèndum sobre la independència de Catalunya entre el govern català i el govern espanyol són inexistents. I tampoc calen grans evidències per entendre que l’Estat no canviarà aquesta posició com a resultat d’una reflexió política que faci prevaler el principi democràtic per sobre d’altres interessos. De fet, tal com ja es va veure amb la negociació de l’Estatut de 2006, a Catalunya se li nega fins i tot la condició de nació a l’hora de reconèixer-la com a subjecte polític. Per posar-hi xifres, avui, i amb matisos, segurament el nombre de diputats de l’arc parlamentari espanyol que podrien donar suport a aquesta opció no arriba a la quarta part.

Davant d’això, creient que aquesta via no té recorregut, es pot considerar que esmerçar-hi temps i energia no té cap sentit polític i que legitima emprendre altres vies de fet, al marge de l’acord entre les parts, el recorregut de les quals és tant o més incert.

A Catalunya, l’activisme a favor del referèndum va començar el 2009 amb la primera consulta municipal feta a Arenys de Munt el 13 de setembre d’aquell any. Va ser el preludi de diverses onades de consultes, que es van celebrar el 13 de desembre del 2009 a 166 municipis, el 28 de febrer del 2010 a 80 municipis, el 25 d’abril del 2010 a 211 municipis, el 20 de juny del 2010 a 48 municipis i el 10 d’abril del 2011 a la ciutat de Barcelona. En total van ser entorn de 600 municipis els que van posar la urnes per fer visible la voluntat de la gent de decidir el futur votant. L’any 2014, la consulta del 9-N, organitzada pel Govern de la Generalitat, i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 van incrementant el grau de pressió per mostrar les urnes com el camí a seguir.

Que en democràcia els conflictes polítics es resolen votant és irrefutable. I per impedir-ho no valen pretextos ni escudar-se en la Constitució per saltar-se els principis democràtics més elementals. De fet, així mateix ho entén la immensa majoria de la societat catalana quan, per resoldre el contenciós polític que hi ha amb l’estat espanyol, considera que s’ha de celebrar un referèndum acordat que pregunti sobre la independència. La majoria de sondejos quantifiquen en un 80% la gent que, votant sí o votant no, vol mesurar quina és la voluntat dels ciutadans. El referèndum acordat, que no és res més que la via escocesa, és el denominador comú on es troben els que pensen una cosa i la contrària, però que és acceptat per tots.

El referèndum celebrat a Escòcia el 18 de setembre del 2014, que es va convocar en virtut de l’acord signat dos anys abans entre el primer ministre britànic, David Cameron, i el primer ministre escocès, Alex Salmond, no va ser fruit de cap procés polític sobtat o improvisat, sinó d’una maduració que va durar dècades.

En diverses entrevistes, l’ex primer ministre escocès ha volgut deixar clar que la Gran Bretanya va acceptar fer el referèndum no pas per un acte de generositat sinó per conveniència. “Pensar que Cameron, l’antic primer ministre, va estar d’acord amb el referèndum i que va ser una cosa fàcil de fer és ignorar, evidentment, que van caldre seixanta anys, sis dècades, per aconseguir que el govern britànic acceptés fer un referèndum”, aclareix Alex Salmond quan algú li reconeix al premier britànic aquest tarannà democràtic. I afegeix: “No tenien cap altra opció que acordar el referèndum. David Cameron va acceptar el referèndum perquè estava segur que el guanyaria”.

L’Scottish National Party (SNP), liderat per Salmond, va concórrer a les eleccions al Parlament escocès del 2011 amb una proposta legislativa que fes possible el referèndum i havia treballat durant molt de temps en els suports interns necessaris. El resultat electoral va ser una victòria clara de l’SNP, amb 69 dels 128 diputats de la cambra, que va ser el detonant pel qual el primer ministre britànic, a la vista de la clara voluntat dels escocesos, va agafar el toro per les banyes i va acceptar negociar els termes i les condicions per celebrar un referèndum. Intentant fer anar l’aigua al seu molí, Cameron va exigir que la celebració es produís en el termini de 18 mesos i que abans calia aprovar una llei per part del Parlament britànic que cedís temporalment la competència per celebrar el referèndum. Després de tot això, el 84% dels escocesos van anar a les urnes per respondre la pregunta: “Escòcia hauria de ser un país independent?” El 55% van contestar que no i el 45% que sí.

A Catalunya, la demanda d’un referèndum no respon a cap caprici ni s’explica per una circumstància conjuntural. Des de fa temps, la reivindicació independentista ocupa l’espai central de la política catalana, determina l’agenda de la política espanyola i forma part també de l’interès de molts països que veuen amb preocupació la falta de respostes polítiques. Els resultats electorals que han donat una majoria absoluta independentista al Parlament i la celebració, amb tot en contra, del referèndum de l’1 d’Octubre, amb una participació del 43% dels ciutadans amb dret a vot, posen xifres a aquesta demanda social.

Pactar un referèndum, com van fer el govern britànic i el govern escocès o com van acordar el Canadà i el Quebec, també semblava una opció impossible per a ells abans que ho aconseguissin. El repte que tenim a Catalunya és convertir en inevitable el referèndum que avui és impossible. Aferrant-se a la xifra del 48%, el govern espanyol en té prou per rebutjar qualsevol pas d’avenir-se a acordar les regles i les condicions amb què es podrien posar les urnes. Igualment, els governs dels països que haurien de reconèixer la condició d’estat a Catalunya no se senten concernits.

Acreditar en totes les eleccions i de manera sostinguda en el temps que els votants partidaris d’una Catalunya independent superen el 50% dels vots és l’argument més indiscutible que tenim a l’abast. Davant d’aquesta evidència no hi ha cap raó democràtica que pugui justificar que prevalgui allò que vol la minoria per sobre de la majoria. Ser una majoria inapel·lable, que superi el 50% dels vots, no és una condició suficient però sí necessària perquè el referèndum acabi esdevenint inevitable.

La via guanyadora és la del referèndum, però és evident que no és una via ràpida ni senzilla. I amb la tradició política espanyola, inspirada en allò d’ antes roja que rota, ja podem preveure que serà la tossuderia de la majoria sostinguda en el temps el que acabarà esberlant el dic de contenció amb què intenten aturar la voluntat democràtica dels ciutadans per votar. Ja hem recorregut una part del camí i no hi ha cap motiu per no creure que el referèndum que avui sembla impossible demà pot ser inevitable.

[...]

En defensa de la política

El descrèdit de la classe política i dels partits és un element que està absolutament instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Són percebuts per la gran majoria com el problema i no pas com la solució als reptes que té la societat. Així es reflecteix de manera constant en les enquestes de valoració. El descrèdit de la política, moltes vegades guanyat a pols, és una mala notícia en qualsevol democràcia, perquè agradi molt o agradi poc és inconcebible un funcionament democràtic de les institucions sense polítics i sense partits. Això no treu, però, que el grau d’exigència cap a ells sigui també elevat i tots plegats tinguem la capacitat d’assenyalar defectes i exigir responsabilitats, però també la generositat de reconèixer i elogiar allò que es fa bé.

El populisme és un artefacte perillós. És l’aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici. Per això hem de combatre els intents de populismes, vinguin d’on vinguin. La manera de construir un sistema democràtic més sòlid no és erosionant i desgastant els partits polítics; és essent més exigents. I aquesta exigència la pot tenir el conjunt de la ciutadania i també l’haurien de tenir els mitjans de comunicació, que tenen a l’abast poder fer un control exhaustiu de la seva actuació, obligant-los a ser clars i conseqüents amb els seus posicionaments.

Quan desgastem els partits polítics i denigrem la dedicació a la política, segurament sense voler-ho també estem afeblint les institucions. Quan arribem a la convicció que no són necessaris i que són una nosa, pensant que les coses passen soles com per art de màgia, potser serà tard per redreçar la situació. Arreu del món tenim exemples de populisme descarnat, com Donald Trump als Estats Units, Jair Bolsonaro al Brasil, Marine Le Pen a França o Matteo Salvini a Itàlia, per esmentar els exemples més coneguts. També nosaltres en tenim exemples a prop: Vox i, en molts moments, Ciutadans són exemples de manual d’aquesta política basada en l’antipolítica.

El conflicte polític que existeix entre Catalunya i Espanya només es pot resoldre políticament. Ni per la força ni amb repressió ningú no aconseguirà que per art de màgia la meitat dels catalans que volem ser una república independent renunciem ni a les nostres conviccions ni als nostres objectius. Només fent política, bona política, podrem encarrilar les solucions i oferir a la ciutadania propostes que donin satisfacció a la majoria. Cal tornar a donar contingut a paraules com diàleg, que sovint està devaluat perquè només s’utilitza d’escut. Tal com va dir el filòsof grec Diògenes, “el moviment es demostra caminant”, i parafrasejant-lo es pot dir ara que el diàleg es demostra parlant.

Des de les files independentistes hem de ser els més exigents a l’hora de combatre l’antipolítica, perquè estem debilitant la qualitat democràtica i erosionant les institucions pròpies. Frases com “El poble mana i el govern obeeix” o “El poble us passarà per sobre” em semblen expressions del tot desafortunades i perilloses. El paper de les organitzacions civils i dels partits polítics no és el mateix, per bé que és desitjable que sigui complementari. Quan uns o altres pretenen ocupar el rol de l’altre queda clar que alguna cosa no funciona prou bé.

La ciutadania i les organitzacions no han de ser condescendents amb els polítics ni n’han de disculpar els errors. Els han d’exigir claredat, honestedat i transparència, cosa que ajudarà segur a fer que afinin millor els missatges, hi incorporin complexitat i fugin de promeses buides o de frases ocurrents que no tenen cap aplicació pràctica. Igualment, cal ser implacables amb la corrupció i amb l’ús impropi de les institucions. Fent això, segur que serem més forts.

Em sembla imprescindible que, com a societat, sapiguem recuperar el sentit de la política i donar-li valor. Fer un elogi de la política no s’hauria d’entendre com un discurs proteccionista o corporatiu, sinó com un objectiu per aconseguir una societat millor. I de ben segur que els que més hi poden fer d’entrada són els mateixos polítics i els partits. Una bona manera de fer-ho seria, per exemple, definir els reptes que, com a país i com a societat, tenim plantejats en l’horitzó de la Catalunya del 2030. L’objectiu polític d’una Catalunya independent no pot deslligar-se de les qüestions essencials que s’han d’afrontar. De fet, sovint són indestriables.

Un dels principals reptes que hem d’afrontar com a país és el que té a veure amb l’envelliment de la població, explicat en bona part per la baixa natalitat. En poques generacions, serà evident que les polítiques públiques giraran de manera determinant entorn de la difícil sostenibilitat d’un sistema de pensions amenaçat i d’una creixent demanda de despesa pública en matèria de salut i dependència. En termes generals, les generacions més joves tindran dificultats per viure amb la comoditat amb què ho hauran fet els seus pares i una mostra d’això ja és l’alarmant índex de pobresa que tenim a Catalunya, que afecta un de cada cinc ciutadans. La precarietat laboral i els sous baixos són el preludi d’unes pensions migrades, tot plegat agreujat amb uns preus de l’habitatge que retarden l’edat d’emancipació dels joves.

La transformació tecnològica també impactarà en la societat que coneixem avui. La manera com els ciutadans ens relacionarem amb les institucions i també entre nosaltres, la manera com ens informarem i ens comunicarem o la desaparició de molts llocs de treball -que quedaran obsolets mentre neixen professions que avui ni sabem imaginar- són factors clau per conèixer com serà la Catalunya de demà. Aquesta transformació es pot viure com un risc, però és sens dubte una gran oportunitat que entre altres coses ens pot permetre vertebrar un país en xarxa on les distàncies no siguin el més important. I òbviament tot això passarà en un context global on cada dia serà més evident per a tothom, fins i tot per a aquells que ho neguin, que el canvi climàtic haurà de transformar de grat o per força moltes de les coses que fem.

Però no només en han de cridar l’atenció les amenaces. També hem de saber identificar les nostres fortaleses i apostar-hi decididament. Catalunya és una potència en recerca, especialment en l’àmbit de la medicina i la biotecnologia. Tenim uns indicadors i un substrat que són un fonament molt sòlid per convertir-nos en un referent que ens pot ser molt útil també per sortir al mapa del món. Farem bé, també, d’agafar la ciència com a bandera i presentar Catalunya com un país de recerca, esmerçant-hi recursos de forma prioritària, ja que es tracta d’una aposta estratègica.

Per fer tot això ens cal creure en nosaltres mateixos, ens cal confiar en les nostres institucions i hem d’aspirar a tenir els millors representants polítics, que inevitablement cometran errors però que ens han de fer sentir orgullosos. Necessitem creure en la política i necessitem que la societat civil continuï treballant incansablement en tots els àmbits, tots plegats amb la màxima exigència. 

[Nota: aquest llibre el podeu aconseguir amb l’ARA del 6 de desembre al 8 de gener]

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF