CADA CASA, UN MÓN

El reviure d’una casa entre mitgeres

95PLA Llorenç Vallribera a Terrassa, obra d'Aleix Gil (Vallribera Arquitectes)

TEXT: Cristina Ros / FOTO: José Hevia

H an passat de ser menystingudes durant dècades a ser objectes de desig. Les cases entre mitgeres -la tipologia més freqüent als pobles i barriades perifèriques de les ciutats fins que el gran desenvolupament urbanístic del segle XX les va anar substituint- presenten nombrosos avantatges per als que cerquen adquirir un habitatge: tenen unes mides molt adients per a un nucli familiar, ofereixen independència, solen estar a peu d’uns carrers tranquils i, moltes d’elles, gaudeixen d’un pati posterior per a la vida a l’exterior, un arbre, unes plantes o un petit hort. També són projectes ara desitjats pels arquitectes, sobretot els joves, perquè hi veuen l’oportunitat de transformar-les per a l’actualitat, fer-hi un exercici creatiu, respectant l’essència de la casa.

Vallribera Arquitectes, un estudi amb seu a Sabadell dirigit per Llorenç Vallribera i Aleix Gil, n’ha reformat molts, d’habitatges entre mitgeres, i, com sol passar sempre, el primer dilema a resoldre és la conveniència d’optar per la reforma o per esbucar i construir de bell nou. La decisió no era fàcil en el cas del projecte que han anomenat 95PLA, una casa poc més que centenària situada molt a prop del centre de Terrassa. Es trobava en mal estat de conservació, així que en si mateixa la rehabilitació no suposava un estalvi per a uns pressuposts ajustats. Però pagava la pena conservar el volum pel seu encant, les bigues i els revoltons, a més de les parets originals de maó massís. Decidiren mantenir la casa i fer-hi una reforma força radical. S’ha de tenir en compte també que la majoria d’aquestes cases entre mitgeres, als voltants dels anys 60, van ser bastant maltractades, amb una gran compartimentació dels espais originals i amb alguns volums afegits sense cap mirament ni en la qualitat ni en l’estètica.

A partir de dos condicionants i un joc

El projecte per donar una nova vida a aquest habitatge parteix, sobretot, de dos condicionants. D’una banda, s’hi havia de fer un garatge, la qual cosa hipotecava una part de la planta baixa. De l’altra, els propietaris volien que aquesta planta fos un espai diàfan que unifiqués les tradicionals dependències per a la vida col·lectiva de la família. Avui s’entra a la casa pel garatge i, tot seguit, un únic espai acull la cuina menjador -amb una gran taula, a l’estil de les velles masies, que pot tenir qualsevol ús- i la zona d’estar, ben oberta al pati.

Crida l’atenció el contrast entre els grans panells de fusta i el blanc que pinta els sostres amb bigues vistes i les parets laterals -les mitgeres. És part del joc que Vallribera Arquitectes va establir com a criteri general per al projecte de reforma 95PLA. Tot el que es veu ara fet de fusta -alguns sostres, el terra d’alguns dels espais, el mobiliari de la cuina, l’escala o les lleugeres delimitacions transversals i sempre obertes entre dependències successives- correspon a elements que es van construir de nou. Tot el que ja era a la vella casa avui està pintat de blanc, un recurs que no només estableix un contrast subtil amb la fusta clara i natural, sinó que també resulta econòmic.

Es crea, entre el blanc i la fusta, una dinàmica que també reforça un altre dels trets singulars d’aquest projecte: la concatenació dels espais. Ho trobem a la planta baixa, entre la cuina i la sala, però també, i de manera peculiar, a la primera planta, on el dormitori dels nens està directament relacionat amb un espai per als armaris, per al joc o l’estudi, que es beneficia de l’entrada de llum que prové del pati i de les vistes. I està relacionat també amb un altell de nova construcció, un espai que, com la majoria de dependències d’aquesta casa, té un ús flexible, a mida de les necessitats del moment.

Quan l’escala és més que el camí de pujada i baixada

En la distinció entre els elements conservats i els nous que es va fixar com a criteri general per a la reforma d’aquesta casa de Terrassa, l’escala -que s’havia de construir de nou- es va fer de fusta. A més, als arquitectes Llorenç Vallribera i Aleix Gil els agrada que l’escala sigui alguna cosa més que l’espai de trànsit d’un nivell a l’altre. Així, la d’aquest habitatge és un element tan singular com humil, feta de barrots i graons de fusta que es reforcen els uns als altres des de la planta baixa fins a l’altell. Una solució que, a més, suma ritme a l’espai.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF