16/11/2014

Aquest és el blau de l’últim viatge

2 min
Aquest és  el blau  de l’últim viatge

EN L’ÈPOCA EN QUÈ PER VEURE UNA PINTURA CALIA DESPLAÇAR-SE FINS AL MUSEU ON ESTAVA DIPOSITADA o fins a l’església que contenia el fresc no devia haver-hi els equívocs produïts per la reproducció de les imatges. Estem poc habituats a creure que hi ha obres mestres de petit format perquè les reproduccions als llibres o a la pantalla igualen les mides i suggereixen un format gran. Per això és xocant enfrontar-se, per primer cop en directe, als quadres de dimensions molt humils de Caspar David Friedrich o a La tempesta de Giorgione.

Quan vaig veure per primera vegada, al Museu del Prado, El pas de la llacuna Estígia em va decebre una mica el seu format. Les reproduccions m’havien portat a creure que es tractava d’una pintura de dimensions considerables. Era petita, perduda entre tantes obres mestres. No obstant això, després, mentre la mirava, em vaig adonar que la mida reduïda ajudava a la mateixa concentració de l’instant que es representava en el quadre. En contra de la tradició sobre el mateix tema Patinir havia escollit bé el format per mostrar, a través del mític barquer Caront, el viatge entre el món dels vius i el món dels morts.

Naturalment, el color de les reproduccions tampoc feia justícia al color original. Tinc la impressió que el blau d’aquesta pintura no s’havia pintat mai i que tampoc s’ha aconseguit reproduir en la història posterior de l’art. És tan singular i únic que l’anomenaria senzillament blau Patinir ; és tan especial que molts cops he arribat a pensar que en el moment en què es viatja entre la vida i la mort es viatja a través d’aquest blau. És un consol: si aquest és el blau que hem de contemplar té més sentit morir.

stats