EL GRAN CARNAVAL
Misc 25/03/2018

Als avis, cuidem-los, protegim-los

"Necessitem més tolerància amb les persones grans. Són molt importants, han contribuït a millorar el món imperfecte en què vivim"

Toni Vall
3 min
Amb aquest film, Michael Haneke va oferir una de les mirades a la vellesa més colpidores.

E l creixement, la maduració, quan són de veritat és quan no els notes, quan resulten subtils i imperceptibles. Quan de sobte un dia t’adones que aquell pensament que creies que tenies tan arrelat, tan sòlid que et semblava un menhir, ja no és exactament el mateix, ja existeix un matís que el fa diferent. Construeixes criteri, formes idees, el teu sentit comú es va fabricant a mesura que avança el temps. Heretes maneres de fer, de pensar, de judicar el món, llegeixes, parles amb les persones que t’envolten i amb les que vas coneixent. Tot deixa empremta encara que no la notis. Són els intangibles, els grans oblidats, els que et fan com ets.

Un exemple? Recordo fa anys, més jove, més arrauxat, menys pacient. M’impacientava de seguida quan topava amb una persona gran que caminava més lenta que jo. Considerava que m’entorpia el pas, que ho feia expressament, allò de no deixar passar els que tenien pressa. Casos més flagrants: la senyora gran que detectes que vol colar-se a la cua del mercat, de la carnisseria o del quiosc. Potser té una mica de barra, sí, però també té menys paciència, deu tenir menys ganes d’estar dreta, menys energia per aguantar una cua. No t’hi emprenyis amb tanta vehemència. Potser la pots deixar colar. No té tanta importància.

Necessitem més tolerància amb les persones grans. Són molt importants, han contribuït a millorar el món imperfecte en què vivim. No és ser paternalista, ni cursi, ni bonista. És entendre una mica qui som i d’on venim. He vist com persones molt properes anaven perdent facultats a ritme implacable i molt perceptible. És així, quan et fas vell et rovelles i tot et costa més. L’altre dia hi pensava mentre veia El viaje de tu vida, del director Paolo Virzì, que s’ha estrenat aquesta setmana. No és gran cosa, tot sigui dit, resulta emfàtica, un pèl telefílmica, amb un relat sense subtileses, però té una parella protagonista fabulosa: Helen Mirren i Donald Sutherland. Porten tota la vida junts. Ell pateix els devastadors efectes de l’Alzheimer. Ella, un càncer no menys criminal. Es tenen l’un a l’altre. Surten a prendre l’aire. Fan balanç. S’estimen.

El meu cap se’n va anar fins a Amor, de Michael Haneke, una de les mirades a la vellesa més colpidores i emocionants que s’han fet. Els dos protagonistes emprenen el camí del seu comiat d’aquest món, han arribat a les hores més decisives de la seva senectut. Els impressionants Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva s’entreguen a un recital creatiu d’un altura i una emoció que aguanten poques comparacions. Ell, que conserva encara una mica d’energia, s’aboca a cuidar-la a ella, progressivament desposseïda de salut i de forces. El pensament que Haneke pretén transmetre’ns té a veure amb la dignitat, l’enteresa, la fortalesa mental i anímica d’afrontar els instants que precedeixen el comiat.

Entendre que la vellesa mereix tot el nostre respecte i admiració va molt més enllà de qualsevol apriorisme, de qualsevol tòpic i prejudici. ¿Els vells poden fer coses mal fetes? S’equivoquen? ¿Poden ser injustos, capritxosos i arbitraris? Sí, esclar, com tots els humans. Però no en tingueu dubtes, pel fet de ser vells mereixen de nosaltres una deferència. Si en voleu dir tracte de favor, digueu-ne així. Se l’han guanyat. Per això, quan aquests dies veiem que els jubilats surten al carrer, alcen la veu, entreguen l’energia que els queda i es revelen contra un sistema podrit que els retalla les pensions, que els vol escatimar el que es mereixen, em trec el barret.

stats