KNOCKOUT

Agraïments molt especials

"A les gales de cinema és molt habitual que els homes pugin a l’escenari i, amb l’estatueta a la mà, facin un agraïment molt especial a la seva dona i als seus fills en compensació de les múltiples hores d’absència a casa treballant pel triomf de la seva producció"

Hi ha una pel·lícula en cartellera, La buena esposa, de la qual us destaco un petit detall que no afecta el transcurs de la trama. Quan el marit de la protagonista rep el premi Nobel de literatura ella li demana, de manera taxativa, que quan el reculli no l’hi dediqui a ella. No li agrada perquè queda retratada com una esposa abnegada limitada a les feines de casa i a la sacrificada atenció de les necessitats del seu marit i els seus fills, que són múltiples i diverses. Prefereix passar desapercebuda al costat d’un home dedicat exclusivament a la literatura.

A les gales de cinema és molt habitual que els homes pugin a l’escenari i, amb l’estatueta a la mà, facin un agraïment molt especial a la seva dona i als seus fills en compensació de les múltiples hores d’absència a casa treballant pel triomf de la seva producció. Si ja són vells, elogien la dona per haver educat tan bé els nanos: “ Gracias, Pepita, por criar unos hijos tan de puta madre ”. També és força comú que homes d’èxit de diferents àmbits, des de la ciència a l’esport, davant d’una situació de crisi personal o professional que els obliga a apartar-se de la seva meteòrica carrera, disfressin part de la seva frustració explicant que d’ara endavant passaran a participar de la vida familiar, “que ja toca”. No fa gaires dies, llegia en una entrevista que un artista que ha decidit aturar provisionalment la seva carrera al·legava que per primer cop acompanyaria la seva filla a l’escola. La criatura ja és adolescent.

Acompanyar els nens a l’escola, de fet, és un dels recursos més utilitzats per aquests homes d’èxit quan volen exhibir la seva sobtada incorporació a les dinàmiques domèstiques. Per a alguns personatges, acompanyar els nens a l’escola és una mena d’Ítaca pedagògica on hi ha concentrada tota l’essència de la paternitat. Així, a les nou del matí, ja tenen la feina feta i la família ja no els parteix el dia. Fa uns quants anys, un cèlebre xòumanjustificava el seu pas enrere en els horaris de màxima audiència dient que li feia molta il·lusió portar els seus dos fills a l’escola. Una coneguda meva, fan del xòuman (hi ha gent per a tot) i que portava les criatures al mateix centre, estava molt contenta amb l’arrencada del nou curs perquè tenia ganes de trobar-se el seu ídol a les portes del col·legi i confessar-li la seva admiració. Al cap d’uns mesos li vaig preguntar com havia anat la trobada amb l’heroi i la seva nova vida com a acompanyador de fills a l’escola. Em va dir: “No l’he vist mai. Continua venint la seva dona. A portar-los i a recollir-los”.

En això de la propaganda del col·laborador de la vida domèstica hi ha molt fantasma. Molts, a sobre, necessiten un ensurt, una malaltia, un trauma, un daltabaix professional, per decidir que encetaran el nou hobby de participar de les dinàmiques familiars. Tant de bo aquests fantasmes un dia siguin prou sincers per fer cas de la protagonista de la pel·lícula i, a l’hora de recollir un premi, parlar d’ells en comptes de parlar de la dona. I que facin uns agraïments molt especials: “Gràcies per aquest premi. Me’l mereixo perquè tinc els collons de formigó. Vaig assumir la responsabilitat de tenir fills però no m’he llevat mai si ploraven a la nit, no sé com es banya un nadó ni he cuinat mai unes farinetes. No tinc el telèfon de la pediatra a l’agenda del mòbil. Tampoc el de la cangur. No sé com es posa una rentadora ni sé quin dia tenen activitats extraescolars. Tinc la sort de no estar en cap grup de WhatsApp de pares i mares. Però us asseguro que el dia que es torci el meu meravellós destí, aleshores dedicaré una estona del meu preuat temps a la família”. 

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF