La llengua de signes

Alguns dels avantatges d’aquest sistema són que permet una comunicació més directa, no cal transportar cap material

Abans de parlar de la llengua de signes, és necessari aclarir què són els SAAC i quina és la classificació dels sistemes de signes.

ELS SAAC

Els Sistemes Alternatius i Augmentatius de la Comunicació (SAAC) són formes d’expressió que tenen com a finalitat substituir o complementar les dificultats de la comunicació i del llenguatge.

Aquests sistemes de comunicació van dirigits a les persones, ja siguin nins, joves, adults o ancians, que per qualsevol motiu no hagin adquirit el llenguatge o l’hagin perdut. Els SAAC són un mitjà de comunicació que els permetrà comunicar-se i relacionar-se.

És necessari introduir els SAAC en edats primerenques, ja que no són incompatibles amb el llenguatge oral, sinó que en complementen la reeducació o la rehabilitació.

SISTEMES DE SIGNES

Els sistemes de signes es classifiquen segons el grau de complexitat i d’abstracció i es classifiquen en dos grups: els sistemes de signes amb ajuda i sense ajuda. A continuació s’exposen els dos grups de menys a més abstracció:

Els primers són formes de comunicació en què l’expressió requereix l’ús de qualsevol instrument o part del cos. En aquest grup s’hi troben:

- Signes tangibles: ja sigui amb objectes reals o en miniatura.

- Signes gràfics: n’hi ha quatre.

- Imatges: fotografies o dibuixos.

- Sistema pictogràfic: Sistema Pictogràfic de Comunicació (SPC), Pictogrames Ideogràfics de Comunicació (PIC) o Portal Aragonès de Comunicació Augmentativa i Alternativa (ARASAAC).

- Sistema logogràfic: Rebus-Widgit i BISS.

- Escriptura ortogràfica.

Els segons són formes de comunicació que requereixen la producció dels signes a través del cos. Hi ha:

- Expressions corporals.

- Gestos d’ús comú.

- Gestos idiosincràtics: són aquells gestos i signes de l’entorn familiar.

- Codis gestuals.

- Llenguatge i signes manuals:

- Pedagògics: comunicació bimodal. Aquest sistema de comunicació es caracteritza per l’ús simultani d’una llengua amb dues modalitats, el llenguatge oral i la llengua de signes. És a dir, la seva estructura gramatical és la del llenguatge oral, però també se signa.

- Llengua de signes.

- Llenguatge oral.

LLENGUA DE SIGNES

Segons la classificació anterior, la llengua de signes, com el llenguatge oral, és un sistema de signes complex i amb un alt grau d’abstracció, atès que els signes són efímers. A més, requereixen molta capacitat de memòria i habilitats motores fines. Ara bé, alguns dels avantatges són que permet una comunicació més directa, no cal transportar cap material i afavoreix el contacte visual amb l’interlocutor. Els usuaris de la llengua de signes generalment són les persones amb una discapacitat auditiva.

La seva estructura té els mateixos nivells que les llengües orals, tot i que es diferenciïn pel canal de transmissió. També implica un desenvolupament cognitiu total de la persona amb sordesa, però que li permet viure les relacions socials i afectivoemocionals plenament.

Ara bé, el fet que quasi totes les llengües de signes comparteixen característiques comunes, no significa que la llengua de signes sigui universal. La comunitat sorda de cada país compta amb factors històrics, polítics, econòmics, socials i culturals que en determinen l’evolució i la converteixen en única. A més, es poden trobar en un mateix país llengües de signes diferents. És a dir, no es pot establir una relació directa entre la llengua oral d’un territori i la llengua de signes, perquè són llengües de naturalesa i d’història molt distintes. Per exemple, la llengua de signes britànica i la llengua de signes americana són molt diferents, mentre que els parlants oients d’aquests dos territoris comparteixen l’anglès com a llengua vehicular.

Per tots aquests motius, s’anomena llengua de signes i no llenguatge de signes, ja que aquest darrer terme s’utilitza per referir-se a la facultat de comunicació tant d’humans com d’animals.

PAUTES DE COMUNICACIÓ

Pautes que faciliten la interacció comunicativa amb una persona amb sordesa.

- Per cridar l’atenció podem fer un gest amb les mans perquè ens miri; si està d’esquena, li podem tocar suaument l’espatlla; també podem encendre i apagar el llum, etc.

- És important parlar sense obstaculitzar la boca, atès que les persones amb sordesa fan lectura labial.

- L’expressió facial és un element que ajuda a la comunicació i a la interpretació d’allò que volem dir.

- Respectar l’atenció dividida per què pugui continuar la conversa. És a dir, hem de procurar no parlar si assenyalam algun estímul visual o si li donam l’esquena. És necessari esperar que hagi acabat de mirar per continuar.

- Segons les restes auditives que tingui, sí que podrem apujar el volum de veu. Però si no, no és necessari cridar, ja que perdem l’expressió facial i no té efectivitat. També cal tenir en compte la velocitat, ni massa ràpid ni lent.

- Hem de recordar que no reben la informació acústica d’un megàfon, d’alarmes, de timbres, de clàxons, etc. Per tant, ho hem de tenir en compte i avisar-los en aquestes situacions.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF