Mascaró s’adreça a l’aplicació dels seus principis

Joan Mascaró i Fornés es va transfigurar en llegir per primer pic una traducció -anglesa? castellana?- del Baghavad Gita. Devia tenir uns vint-i-cinc anys. Des de llavors fins a la seva mort, la seva vida es va adreçar a l’aplicació dels seus principis. La immersió dins les profunditats de l’univers hindú es consolida fermament amb la versió anglesa dels Upanishads. Tot això succeeix a principi dels anys seixanta del segle XX, la centúria de les guerres, una dècada, emperò, en què comencen a sentir-se les primeres veus majoritàries enfront d’aquesta expressió brutal del fracàs humà. Mascaró n’és conscient i al temps que es recrea vessant en llengües properes la immensa lliçó que poden rebre d’un món gens aliè, lluita per vincular-los sense saber que la seva tasca contribuirà a enllaçar-los de manera definitiva. Foren uns temps de treva a la qual contribuí la difusió -per la totpoderosa Penguin - de l’obra mascaroniana. Foren molts els de per aquí que, desencisats de no trobar la resposta als vents familiars, tractaren de veure alternatives als llocs on els havia duit la lectura de les traduccions que aquell bon home de Santa Margalida havia començat a pair des del moment que el Déu de les petites coses l’havia posat davant la Gita.

El pas de Joan Mascaró i Fornés per aquest món no fou precisament un càntic ininterromput de flors i violes. Circumstàncies de tota casta es conjugaren per il·lustrar uns avatars propis d’una biografia intensament fruitosa, sempre amb la Gita com a brúixola. Això li permetrà afrontar el context de la guerra dels trenta-un anys, com el gran Eric John Hobsbawm anomena amb lucidesa el període que discorre entre el 1914 i el 1945; i a una contesa interna que el mateix don Joan definí sàviament com a guerra incívil. D’aquells fatídics moments, en Mascaró, de ben segur també gràcies a la Gita, va saber rescatar el més subtil d’una natura humana que també havia de produir obres immortals. El lliurament a la recerca de la veritat, ja en forma d’encarnació d’una mísitica inesborrable, ja mitjançat l’ecumenisme més genèric -incorporant fins i tot posicions laícistes- desembocarà en les seves aportacions potser més transcendents: vincular gent, unir mons.