ESPECIAL JOAN MASCARÓ
Suplements 16/12/2017

Aventurer de l’esperit

És protagonista d’una aventura interior que surt cap a fora en benefici de tots

Sebastià Alzamora
3 min
Aventurer de l’esperit és protagonista d’una aventura interior que surt cap a fora en benefici de tots

"O bé hem de viure una vida digna de ser escrita, o bé hem d’escriure coses dignes de ser llegides. Si no podem cap de les dues coses, almenys que puguem dominar una mica l’art que ens permeti legera legenda, que ens permeti llegir coses dignes de ser llegides. A mesura que els anys passen un sent la poesia amb més bon sentit crític, bon senyal. No som vells, som joves d’eternitat”. Aquestes paraules de Joan Mascaró, recollides per Joan Maimó i Vadell en el seu assaig biogràfic Joan Mascaró i Fornés. Els múltiples espais de la saviesa, encapçalen i il·luminen el meu intent, encara en procés d’escriptura, de fer una novel·la amb Joan Mascaró com a protagonista. No ell, òbviament, sinó la recreació literària (fallida o encertada, això ja correspondrà a la consideració del lector) que en faig. Segurament és ociós recordar-ho, però una novel·la no és una biografia, ni un assaig, ni un estudi històric, encara que també pugui participar d’algunes característiques o es pugui servir d’alguna metodologia o eina de treball pròpia d’aquests gèneres. Una novel·la, però, és una ficció.

Ara bé, quan parteix d’uns personatges i d’uns fets reals, la ficció no té per què ser-hi fidedigna ni exhaustiva, però sí (tret que se’n vulgui fer una paròdia) respectuosa i lleial. Contra el que sovint es pensa, el material idoni per escriure una novel·la amb un protagonista extret de la vida real no té per què ser el de les vivències més insòlites o cridaneres. La biografia de Joan Mascaró n’és per altra banda rica, en aquesta casta d’episodis, però l’insòlit sempre es produeix, en el seu cas, com a conseqüència d’un procés de maduració intel·lectual i emocional ben conscient i molt treballat. No és pròpiament un heroi d’acció, encara que també actua, sinó sobretot un heroi de l’observació, de l’estudi i de la interiorització en silenci dels fets i els fenòmens externs. I després de tot això, un heroi comunicador, un transmissor extraordinàriament seductor i persuasiu de les reflexions i les conclusions a les quals ha pogut arribar després, sempre després, d’aquest llarg i exigent itinerari del coneixement. S’assembla d’alguna manera al seu admirat Ramon Llull: un perseguidor infatigable de la veritat, que a cada passa de com és múltiple i misteriosa, i a la vegada senzilla i fins i tot evident, aquesta veritat.

Com a personatge, Joan Mascaró no és tampoc especialment complicat des del punt de vista psicològic. No és un home atenallat per contradiccions tràgiques, ni torturat per dubtes corrosius, ni marcat a foc per experiències que el traumatitzin, encara que també en visqui de ben dramàtiques en els diferents períodes de la seva vida. Al contrari, és un home de conviccions fermes: cristià i catòlic en religió (per bé que crític amb la institució de l’Església), culturalment i políticament catalanista i antifranquista, vitalment cosmopolita, i, per damunt de tot, radicalment compromès amb el pacifisme com a resposta a la incansable pulsió humana per l’autodestrucció. Contra la violència i els abusos de poder, Mascaró estudia, treballa i comunica guiat sempre per la voluntat de ser i donar testimoni. Un testimoni que necessàriament empenyi els seus contemporanis, gairebé els obligui, a exercir les humanes competències del diàleg, de la intel·ligència entesa com a comprensió i reconeixement mutus. El testimoni d’un poder més alt, que és el poder de la llum. La raó posada al servei de la transcendència, i la transcendència posada al servei de l’ésser humà.

Un aventurer de l’esperit, protagonista d’una aventura interior que surt cap a fora en benefici de tots. És això el que desafia i atreu el novel·lista (si més no, aquest novel·lista) a provar de construir un relat entorn de Joan Mascaró. Com narrar aquesta llum que ell veia tan clarament i la seva perquisició, com contar aquest silenci mai quiet, sinó tan feiner i tan loquaç i fèrtil. I com contraposar-lo amb una altra enorme figura sorgida coetàniament a Santa Margalida, la de Joan March. Dos vilers de finals del XIX que literalment es varen fer seu, cadascun pel seu camí, el segle XX. Quin novel·lista es pot resistir a tot això?

stats