IGUALTAT

“Jo també he patit assetjament sexual”

Dones conegudes de diferents àmbits i edats trenquen el silenci i expliquen a l'ARA que elles també han patit algun episodi d'assetjament sexual

SAMANTA VILLAR, periodista

“Hem normalitzat actituds que són agressions”

Una cosa que ens ha passat a totes és que hem acabat normalitzant actituds que en realitat són agressions. Jo he patit comentaris masclistes dels meus caps, comentaris sobre el meu cos. Recordo que una vegada, referint-se al meu cul, un cap em va dir: “Morena, tens la matrícula baixa”. Pel meu caràcter jo sempre he respost i he marcat distàncies. Puc dormir tranquil·la en aquest sentit, però... hem de normalitzar-ho, això? Realment són situacions que estan molt presents al llarg de les nostres vides i ens acaben semblant normals, però no ho són.

Una altra cosa que ens passa a les dones que treballem a la televisió és que se’ns qualifica per la nostra imatge, i això no deixa de ser una actitud masclista. Els homes també tenen aquesta pressió, tot i que no tanta com nosaltres. I hi ha homes que també han patit agressions. És minoritari, però no és exclusiu de les dones.

HELENA GARCIA MELERO, periodista

“La campanya ens iguala a totes”

Aquesta campanya va molt bé perquè es posa cara a gent que potser no t’imagines que han viscut episodis més o menys greus d’assetjament i ens iguala a molta gent que ho viu en silenci de forma molt traumàtica. Si totes tenim alguna anècdota per explicar, imagina’t quines són les estadístiques! En el meu cas, quan tenia 16 anys, durant unes colònies d’estiu de l’esplai vam fer un recorregut pel Ripollès. Per tornar al campament, una amiga i jo vam fer autoestop i ens va parar un camió. Quan ja estàvem circulant el conductor ens va dir: “Què us sembla? Voleu que passem una bona estona?” Ens vam quedar horroritzades i vam baixar. I una vegada em van demanar diners al metro i quan vaig dir que no, em van tocar un pit.

A les dones se’ns perdona una mica menys tot i qualsevol cosa l’hem de demostrar molt més. L’esclavatge i dependència de la imatge en un mitjà com la televisió té un cost més elevat. Jo no porto gairebé mai faldilles, sempre porto pantalons, però quan me’n poso sempre penso: “A veure si em diran alguna cosa...” Si fos home això no ho pensaria, perquè per a ells no hi ha tema. Però jo a la televisió no m’he sentit mai assetjada.

MARIA ROVIRA, regidora de la CUP

“Ells s’han de reeducar en la nova masculinitat”

He patit assetjament al metro dia sí dia també amb fregaments i picades d’ullet, homes que se t’acosten i se’t posen al darrere quan el metro va ple o que et criden al carrer, et diuen “guapa” o et xiuxiuegen. Això és una realitat diària i quotidiana. Hi ha dies que els contesto i els dic que jo no em passejo per complaure’ls a ells, i dies que no contesto. El que sí que faig dins del metro és visibilitzar el que està passant perquè la gent en sigui conscient i ell se n’avergonyeixi. Però no hi ha una reacció unànime contra aquella persona. Entre les dones s’ha interioritzat que això ens passa. I com ja vaig denunciar públicament, una nit que anava pel carrer va venir una persona per darrere i em va tocar els genitals. Me’n vaig poder desempallegar i ho vaig denunciar als Mossos.

Tot i que no he participat directament en la campanya #MeToo, crec que és necessària per visualitzar que aquestes agressions afecten el conjunt de les dones, independentment de la classe i procedència, tot i que cal posar l’èmfasi en el fet que la intencionalitat existeix, i en el cas d’una dona immigrada i de determinat pensament la violència és encara més contundent.

És important traslladar el focus als homes. No és normal que nosaltres ens hàgim acostumat a les violències que patim i que ells no facin un treball per deixar d’exercir aquestes violències. I s’ha de generar un espai que interpel·li els homes en tant que són ells els que s’han de reeducar en la nova masculinitat, que no es basi en el privilegi de ser homes. Han de treballar psicològicament qüestions que el patriarcat els ha imposat i que ells han agafat amb els braços oberts per continuar gaudint dels seus privilegis. El factor clau és l’escola. Des del sistema educatiu és important que es treballin de forma concreta la qüestió del gènere i la diversitat sexual, de manera que no es generin aquests privilegis. I això requereix uns pressupostos concrets. Totes les institucions públiques ho han de posar en el centre, perquè és una de les violències que generen més assassinats i s’ha d’abordar com si es tractés de terrorisme.

MONTSERRAT TURA, metge i exconsellera d'Interior i de Justícia

“Costa molt atrevir-se a denunciar-ho”

Vaig patir un intent d’assetjament sexual i va quedar resolt molt aviat. Soc molt taxativa, m’he guanyat fama de dura, però sí que he instat i he ajudat a denunciar. En altres casos no me n’he sortit perquè no s’ha volgut denunciar per por que condicionés la trajectòria o les oportunitats futures. Denunciar és complicat. L’assetjada haurà de fer front a una cosa molt dura que li complicarà la vida personal i familiar, i hi ha un component de vergonya. I no ens estem queixant o lamentant, ens estem rebel·lant. Quan surt una dona que denuncia, moltes més ho fan, perquè tothom creu que pateix aquest tracte indigne en solitari i costa atrevir-se a denunciar-ho. En el món de la política també hi ha casos d’assetjament sexual. No es pot generalitzar, però sorprèn que persones que has sentit parlar d’igualtat actuïn vulnerant aquesta igualtat en situacions íntimes. Hem de tenir comportaments personals a l’altura de les nostres paraules. I hi ha moltes altres modalitats d’assetjament més enllà del sexual. Hi ha assetjaments més psicològics, més amagats, que poden fer tant o més mal.

EUGÈNIA BROGGI, editora

“Mai m’he sentit tan humiliada”

Totes hem patit alguna agressió sexual. Però com que no acaben en violació -per sort- no en parlem gaire, perquè si no ens sembla que exagerem. La vegada que més recordo va ser en un sopar amb un escriptor francès d’èxit; ell tenia uns seixanta anys, jo trenta-un. Altres vegades he passat més por, però mai m’he sentit tan humiliada com aleshores. Vaig passar por quan, als 18 anys, un home es va masturbar al metro i jo estava sola al vagó. Dues vegades, m’ha passat això. Però el que em va passar en aquell sopar va fer que em sentís anul·lada. Era un sopar d’autors i jo era la seva editora. Estàvem asseguts a la mateixa taula. Era una taula molt estreta, i de sobte vaig notar que em posava la mà a la cama. I cada vegada anava pujant més. Em vaig quedar paralitzada. Va durar molta estona, i va ser molt violent. Em vaig sentir molt malament perquè no vaig saber com reaccionar. Li podria haver demanat què feia, però no vaig atrevir-me a dir res. Al final de la nit em va dir si volia acompanyar-lo a l’hotel. M’hi vaig negar, i tot i que no ha sigut una cosa que s’hagi enquistat dins meu, sí que m’adono que, tot i el que va passar, encara em freno a l’hora de dir el seu nom.

BEL OLID, escriptora

“Tenim dret a ocupar l’espai públic sense que ens toquin”

Vaig participar a la campanya #MeToo perquè em sembla important visibilitzar la magnitud del problema; ens afecta a totes. Molts cops, quan en parles amb amigues, alguna diu que no li ha passat mai però després, quan comencen a pensar-hi, s’adona que sí. Ho tenim tan normalitzat que moltes no les considerem agressions i ho assumim com a normal quan ets dona. A la majoria de dones que conec els han tocat el cul al transport públic. Això no ens acostuma a traumatitzar perquè ho naturalitzem, però als homes no els passa, o molt excepcionalment, i l’agressor és sempre un home. Les dones no anem pel carrer agredint sexualment la gent. Tenim tot el dret a ocupar l’espai públic sense que ningú no ens toqui.

Jo n’he patit infinites. Des de la més light -quan tenia deu anys, un home des d’un cotxe ens va demanar a una amiga i a mi l’hora i l’home anava sense pantalons i s’estava tocant- fins a la més extrema, que són els abusos sexuals que vaig patir a la infantesa. He experimentat tots els matisos de l’assetjament sexual. L’estiu passat em dirigia a una reunió al palau de la Virreina i pel carrer un home em va dir “Hola, guapa” i em va tocar el pit. Jo li vaig dir que no em toqués i em vaig posar agressiva. Quan vaig arribar a la reunió, en què tot eren homes, estava descol·locada, sentia ràbia i vaig explicar què m’havia passat. I la primera reacció va ser d’incredulitat: “Ho estàs dient seriosament?” Es pensen que m’ho inventaré? Com que a ells no els afecta... No forma part de les seves vides. I per això és tan important aquesta campanya per visibilitzar-ho i denunciar-ho.

PILAR RAHOLA, periodista i escriptora

“Sempre he respost”

Les meves experiències amb els homes són absolutament i majoritàriament bones. I a les dolentes sempre hi he respost. Quan tenia 13 anys i tornava de bàsquet em vaig trobar al carrer el típic senyor que em va ensenyar les seves alegries càrniques. Es va posar molt frenètic, i jo li vaig respondre molt a l’estil Rahola: “Tant d’esforç per una cosa tan petita?”, li vaig dir. N’hi va haver una altra una mica més bèstia. Hi havia una època que m’agradava molt portar faldilla curta i mitges potents, i un diputat -no diré qui, ni de quin partit-, em va dir, mirant-me les cames: “ Cuando te veo entrar me pica la bragueta ”. Jo li vaig contestar que es rasqués, que devia ser molt incòmode.

MARINA GELI, metge i exconsellera de Salut

“He patit el masclisme en el llenguatge”

Des del punt de vista de l’assetjament, el masclisme jo l’he patit sobretot en el llenguatge. Amb 23 anys ja era metge i, tot i que tenia la mateixa edat que alguns dels meus companys, jo era “la nena”. Et trobes amb dificultats perquè et reconeguin la professionalitat. Tinc la consciència perfectament clara que a mi tot em va costar més que als meus companys metges. I aquest problema amb el llenguatge l’he patit com a metge i com a política. Un col·laborador d’Intereconomía, Eduardo García Serrano, em va dir “ zorra repugnante ” per un programa de sexualitat per als joves en què podien fer preguntes de salut sexual a través d’un xat [a Anna Gabriel li va dir “ malfollada ”]. El vaig denunciar i vam anar a judici. Em va demanar perdó amb l’argument que s’havia escalfat. “ Es que soy un macho ibérico ”, va dir a la jutge. En el meu cas mai ha anat més enllà de les paraules, però sí que he vist assetjament al meu entorn, sobretot proposicions sexuals. Tinc la sensació que molts cops ens forcen a formar-nos una personalitat determinada perquè vegin que no poden traspassar certs límits.

ESTEL SOLÉ, actriu i dramaturga

“Et fan sentir que allò no és greu”

No és anecdòtic o puntual. Me n’han passat moltes. Tenia 18 anys i a l’estació d’Arc de Triomf no hi havia ningú quan un home em va agafar per l’esquena i em va magrejar l’entrecuix. Em vaig quedar bloquejada. Vaig trucar als Mossos i la meva sorpresa va ser que em van dir que si no m’havia fet res, no podien actuar. Que et diguin que no t’han fet res quan t’acaben de tocar, no ajuda. Et fan sentir que allò no és greu. Arran d’això, vaig agafar desconfiança cada cop que se m’acostava un home. La segona vegada, també al metro, un home em va tocar els pits. Aquest cop vaig reaccionar i el vaig increpar. I després, el miler de vegades que quan tornava sola a la nit i he fet veure que trucava per telèfon. Crec que s’ha normalitzat perillosament i a les dones se’ns ha fet creure equivocadament que la responsabilitat és nostra. A les dones se’ns diu que vigilem i als agressors no se’ls fa fer cap reflexió ni se’n senten responsables. I el perill és que la dona es pensi que si li passa alguna cosa és perquè no ha vigilat prou. En el món de la interpretació, com que els homes ocupen més càrrecs de poder es poden crear relacions i situacions perilloses en què ells exerceixen el poder fora dels límits que serien estrictament professionals, i les dones potser hem consentit certes humiliacions que als homes no se’ls hauria fet.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF