Publicitat
Publicitat

El parricida inepte

En Fideuí, com el coneixia tothom a Llucmajor, no era un jove gaire agraciat. El malnom era irònic, per no dir sarcàstic: en Fideuí devia pesar al voltant de cent vint quilos, i a banda d'això tenia un lleu retard mental que no li havia permès acabar els estudis primaris. Però era molt conegut i popular al poble, entre d'altres motius perquè era un dels ajudants d'en Nyeu Nyeu, que era l'enterramorts oficial de la vila des de temps immemorials. En Nyeu Nyeu tenia un costum que alarmava bastant els llucmajorers: entrava als cafès de la plaça i saludava ben fort, al crit de Salut i feina! Molts necessitaven un altre conyac per refer-se del calfred que els recorria l'esquena.

En Fideuí era popular a Llucmajor, sí, però segurament no tant com la seva mare. La mare d'en Fideuí era na Xisqueta, coneguda per tothom perquè també tenia algun tipus de minusvalidesa no gaire greu que li permetia de guanyar-se la vida com a venedora de cupons de l'ONCE. Na Xisqueta recorria Llucmajor per amunt i per avall a lloms de la seva Mobilette, i sorprenia els vianants frenant darrere d'ells i preguntant, amb una veu lleugerament pastosa: "Voleu sa sort?". Ni a na Xisqueta (que, per altra banda, tenia certa afició per les copetes d'anís) ni als seus clients els va tocar mai la sort, però tothom al poble l'apreciava molt. Algú, en temps remots, havia tingut el mal cap d'anar-se'n amb ella al llit, i d'aquella unió n'havia nascut un al·lot: en Fideuí. La bona de na Xisqueta, el bo d'en Fideuí. Criatures del Senyor.

El problema va venir quan en Fideuí va conèixer na Sònia, una jove que solia anar de tres qui n'agafa quatre i que duia una vida moralment censurable. En Fideuí, naturalment, no havia estat mai amb cap dona, i na Sònia li va fer conèixer les set meravelles del món i les de l'espai exterior. En definitiva, en Fideuí va perdre l'oremus, i fins i tot tres o quatre quilos.

La cosa, però, va començar a notar-se quan la relació d'en Fideuí amb na Sònia va afectar la vida professional d'en Fideuí. Arribava tard als matins, se n'anava abans d'hora de la feina i deixava enterraments gairebé a mig fer. No hi veia de cap bolla, en Fideuí: només tenia ulls per a na Sònia i per al món de sensacions que li oferia. En Nyeu Nyeu se'n va tèmer tot d'una: Un homo que no pensa amb so cap de dalt sinó amb so cap de baix està perdut , li solia dir. Però en Fideuí no escoltava raons de cap casta.

Hi havia un altre problema, i és que a na Sònia li agradava molt el joc. Li encantava. Màquines escurabutxaques, llargues partides de pòquer i de truc, casinos amb ruletes: el que fos, mentre es tractés de jugar. I, naturalment, en Fideuí havia d'assumir totes les despeses, que eren oneroses. En Fideuí no va arribar a entendre mai el funcionament de cap joc d'atzar, i en conseqüència perdia sempre. Na Sònia li solia dir que era beneit. Però després li telefonava perquè tornassin a quedar per jugar, i en Fideuí deia sempre que sí perquè sabia la tendra recompensa que l'esperava.

Fins que en Fideuí, ràpidament, es va arruïnar. I no una ruïna metafòrica, no, sinó una ruïna real i total. Quan va anar a demanar un avançament de sou al seu cap, en Nyeu Nyeu es va limitar a grunyir: Haguessis anat viu, collons llargs. I li va girar l'esquena, perquè tenia un mort per atendre.

En Fideuí no sabia què fer: na Sònia el cridava, però ell no hi podia anar perquè no tenia doblers. Fins que se'n va recordar d'una cosa: el pis on vivien ell i la seva mare, na Xisqueta. Si na Xisqueta es moria, ell heretaria el pis, el podria vendre i tendria doblers per jugar amb na Sònia com a mínim durant un parell d'anys. I mentrestant, ja se cercaria la vida. Només hi havia un obstacle, i és que sa mare, na Xisqueta, no feia comptes de morir-se aviat. De manera que seria necessari ajudar-la a fer la passa.

Dit i fet, en Fideuí va convidar un dia sa mare a fer una excursió. Anirien al puig de Cura, lloc espiritual de referència per llucmajorers i algaidins. Allà va passar els seus anys de retir en Ramon Llull, tot i que ni en Fideuí ni na Xisqueta sabien res d'en Ramon Llull, ni que hagués existit mai. Però tanmateix hi pujaren: tots dos enfilats dalt de la Mobilette, na Xisqueta de paquet i en Fideuí que conduïa. Era un dia de primavera especialment agradable, i tot convidava a la comunió amb la natura.

La resta va ser molt fàcil: quan van ser al santuari de Cura, en Fideuí va fer guaitar na Xisqueta pel punt més enlairat i abrupte que va trobar, amb l'excusa de mirar el paisatge, i quan la va tenir a tir li va donar una empenta i la va fer caure al buit. Na Xisqueta ja no vendria més cupons de l'ONCE: va quedar morta a l'acte, quan el seu cap va topar amb el sortint d'una roca. A en Fideuí així mateix li va saber greu, però va pensar en els dies de vi i roses que els esperaven a ell i a na Sònia, i va fer cap amb la Mobilette cap a Llucmajor, el més descansat del món.

Quan algú va trobar el cos de na Xisqueta, en Nyeu Nyeu es va haver d'encarregar d'organitzar l'enterrament, amb la col·laboració d'en Fideuí. Però després, quan la Guàrdia Civil va acudir a fer-li un parell de preguntes formulàries, en Fideuí es va desmuntar de sobte i ho va cantar tot.

En Fideuí va ser condemnat a vint anys de presó, però ara ja és al carrer per bona conducta. De na Sònia, no se n'ha sabut res pus mai més. En Nyeu Nyeu, encara ara, quan li pregunten per en Fideuí, diu: collons llargs...

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF