TURISTA DE COA D’ULL

Les arrels de l’anticatalanisme illenc

El franquisme s’encarregà d’atiar a les Illes la catalanofòbia que es començà a forjar el segle XVIII amb el Decret de Nova Planta

La filòloga Aina Moll, desapareguda recentment, ho tenia clar: “Quan facin llibres de text en sevillà, granadí o almerienc, llavors en podrem fer en eivissenc, mallorquí o ciutadellenc, però mentrestant hem de fer el que es fa a totes les llengües civilitzades, que no és altra cosa que escriure en la llengua que coneix tothom i llavors cadascú parla de la seua manera”.

Lluny de sulfurar-se, Moll sempre tirava d’elegància per rebatre l’anticatalanisme que a casa nostra acaba d’estudiar en profunditat Xavier Canyelles, autor del llibre Gonellisme. Particularisme i secessionisme lingüístics a les Illes Balears (Edicions Documenta Balear). Canyelles assegura que el problema és que “la llengua està massa polititzada”. “Som una illa -continua- i això condiciona el debat. De cada deu mallorquins només dos et reconeixeran que la seva llengua és la catalana. La resta et dirà: ‘Jo som ben mallorquí, no vull saber res dels catalans’. No sempre són espanyolistes. Paradoxalment és gent que, malgrat les seves arrels catalanes, trobarà més punts de connexió amb una persona de Madrid que no amb una de Barcelona. Tanmateix, en aquestes consideracions hi ha molta ignorància i mala fe”.

Botiflers

A Mallorca i les Pitiüses, el castellà feu acte de presència al segle XVIII en una societat totalment monolingüe. En virtut del Decret de Nova Planta de 1715, es començà a parlar la “lengua del imperio”, que s’erigí en l’idioma oficial de l’Administració. Tot i que el català no fou prohibit, es recomanava que el seu ús fos relegat a l’àmbit domèstic o col·loquial. “Que se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”, deia el document. Menorca, en canvi, quedava al marge d’aquest procés d’assimilació cultural i lingüística, ja que formava part de la corona britànica arran del Tractat d’Utrecht de 1713 -seria recuperada de manera definitiva el 1802.

El Decret de Nova Planta s’erigí en l’eina del nou estat absolutista i centralista de Felip V, que acabava de guanyar la Guerra de Successió (1701-1715). No hi hagué contemplacions amb aquells territoris que s’havien posicionat al costat de l’arxiduc Carles d’Àustria. Els illencs que defensaren el Borbó reberen el nom despectiu de botiflers o botifarres. Eren les classes nobles portadores de llinatges senyorials (Dameto, Zaforteza, Olesa, Ramis d’Ayreflor...), que havien heretat de la conquesta catalana. “Avui curiosament -recalca Canyelles- la majoria es caracteritzen pel seu anticatalanisme”.

Al llarg del segle XIX hi hagué un grup d’intel·lectuals mallorquins que reflexionaren sobre la unitat lingüística. Un d’ells va ser Tomàs Forteza Cortès, que es mostrava així de taxatiu: “Sigamos llamándola catalana, cualquiera otra denominación envolvería ingratitud e injustícia [...] No cabe negar que el tronco es la llengua catalana, y sus ramas el catalán, el mallorquín, el valenciano y el rosellonés; cada una de estas variedades es lengua, más la lengua son todas ellas”.

Del mateix parer era el periodista campaneter Miquel dels Sants Oliver, qui el 1899 ja havia posat les bases del mallorquinisme polític amb el seu assaig La cuestión regional. Hi proposava una federalisme basat en les regions històriques, on Mallorca encaixaria dins la nacionalitat catalana. La idea estava en sintonia amb el Pacte Federal de Tortosa que el 18 de maig de 1869 havien signat un grup de forces republicanes de Catalunya, València, Aragó i les Balears. Amb tot, Miquel dels Sants Oliver també considerava que l’illa podria esdevenir una entitat regional pròpia i separada, ja que ja havia estat un regne autònom en el passat.

L’anticatalanisme a casa nostra es començà a generalitzar sobretot a principi del segle XX. El 18 de març de 1905 arribaren, procedents de la catedral de València, les despulles del rei Jaume III, darrer rei de la dinastia privativa, mort el 25 d’octubre de 1349 a la batalla de Llucmajor. El seu cunyat Pere IV el Cerimoniós havia manat enterrar-lo a València per evitar que els seus seguidors mallorquins li retessin culte. Al darrere d’aquell trasllat hi havia la mà d’Alfons XIII. En plena crisi de la Restauració la sensació general era que es recuperaven unes restes que havien estat ‘robades’ per un rei ‘català’. Des del 1949 la figura del monarca mallorquí seria recordada amb una creu de pedra al lloc on morí. Aquest punt encara avui és objecte de peregrinació per aquells que defensen la balearitat en contra de la pressió “pancatalanista”.

Davant la polèmica generada pel retorn de Jaume III, des de les pàgines de La Roqueta, el polític Gabriel Alomar no es cansà de defensar la inequívoca catalanitat dels mallorquins. Les posicions, però, cada cop estaven més polaritzades. La revista La Vanguardia Balear organitzà reunions en contra de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913). Una de les seves veus cantants, l’asturià Jesús Villazón, assegurava que les llengües regionals i els seus dialectes eren un obstacle per a la unitat d’Espanya.

Mossèn Alcover

Al marge d’aquestes discussions hi havia mossèn Antoni Maria Alcover. El 1900 publicà, des de Mallorca, la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana ’. Hi convidava tothom a col·laborar en la replega de vocabulari per a un diccionari que esdevindria únic dins la romanística. El 1911 el canonge manacorí es convertí en el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Les relacions amb els seus membres foren bastant tibants. “La secció no admetia la llengua de les comarques, sinó únicament la del català central”, criticà en una sèrie de manifestos força durs contra l’entitat que l’acabà destituint. Un cop a Mallorca es dedicà en cos i ànima a la seva empresa filològica inicial.

El 1920 Alcover hagué de recórrer a una subvenció d’Alfons XIII per tirar endavant un projecte que abandonà el títol de Diccionari de la Llengua Catalana. Ho argumentà de la manera següent: “No, que no l’oblidin mai els catalans de bona voluntat, la prevenció que hi ha contra el nom de català dins les terres que parlen la mateixa llengua que ells! [...] Per això, senyor ‘torrapipes’ de Vich, mon diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear. Així s’ha d’anomenar, perquè no vull que en tenir-lo fet, llavors valencians i balears, en sentir Diccionari Català, no diguen: ‘Ai, Català? Doncs no és per a nosaltres! Duis-lo als de Catalunya!”. Tanmateix, malgrat les seves discrepàncies amb l’IEC, Alcover, mort el 1932, mai no dubtà de la unitat lingüística: “No volem perdre el temps discutint amb gent que nega l’evidència”.

El maig de 1936 revista La Nostra Terra publicà Missatge als mallorquins, una convidada per refermar els llaços culturals entre Catalunya i Mallorca promoguts per la Renaixença. Al cap d’un mes, 151 intel·lectuals illencs acceptaven la proposta signant el manifest Resposta als catalans. Deixaven clar que la unitat lingüística no implicava la renúncia a la identitat pròpia: “Som i serem fidels a una Mallorca que es vol afirmar profundament mallorquina i exaltar així la seva íntima i autèntica personalitat”. Amb tot, altres escriptors com els germans Llorenç i Miquel Villalonga, militants de la Falange, feren befa dels signants d’aquest manifest, que foren perseguits arran del cop d’estat dels nacionals.

Canyelles recorda que el franquisme va saber explotar bé la catalanofòbia: “Mon pare ja em deia de petit que els rojos eren dolents perquè durant la Guerra Civil ens havien vingut a bombardejar des de Barcelona”. Durant la postguerra s’accentuà la diglòssia iniciada tres-cents anys enrere pel Decret de Nova Planta. El castellà “feia senyor” i era sinònim de cultura. En canvi, el mallorquí era col·loquial, reservat a la intimitat, mentre que el català era totalment forà, associat només als catalans. Amb tot, el castellà també fou considerat la llengua de les criades i de les castes més baixes d’immigrants de la Península. Va ser així com la paraula foraster passà a ser sinònim de parlar castellà.

Gonellisme

El punt d’inflexió per a l’anticatalanisme es produí a les acaballes del franquisme amb el fenomen del gonellisme, que al País València s’identificaria amb el blaverisme. El 30 de juny de 1972 apareixia al Diario de Mallorca el primer escrit d’en Pep Gonella, un pseudònim rere el qual hi havia el misser Pep Zaforteza, president aleshores del Consell d’Administració del diari -així es va saber el 2017. Seguint el mestratge de mossèn Alcover, el signant no qüestionava la unitat de la llengua catalana, però es queixava de l’estil massa “abarcelonat” que empraven entitats com l’Obra Cultural Balear i certs escriptors insulars.

Aquell escrit fou l’inici d’un intens debat que durà 75 dies i que comptà amb la participació de partidaris i detractors, entre ells, Francesc de B. Moll, l’encarregat d’acabar el diccionari d’Alcover. El filòleg menorquí no es cansà de fer pedagogia. A la pregunta d’en Pep Gonella sobre si es pot dir “parlar en mallorquí”, contestava: “I això demanau? És clar que sí, homenet! I ‘parlar es menorquí’ (que és el meu), i ‘parlar s’eivissenc’, i ‘parlar es felanitxer’. Qui ho ha discutit mai? El que no podem dir és ‘sa llengo mallorquina’ si volem significar la llengua com a conjunt estructural idiomàtic. Un sevillà pot dir ‘yo hablo andaluz’, però crec que no li passarà pel cap de dir ‘estudiamos la lengua andaluza’; ell sap que ‘la lengua’ pròpiament dita no és l’andalús, sinó el conjunt de totes les ‘varietats’ (sí, senyor, ‘variedad’ diu l’Acadèmia Espanyola) que formen l’idioma ‘castellano’ o ‘español”.

L’hostilitat cap a la normalització del català també arribà des de les altes esferes de Madrid. Foren molt polèmiques les declaracions que l’agost de 1976 feu el president del Govern, Adolfo Suárez, a la revista francesa ‘Paris-Match’. Preguntat sobre la possibilitat que el basc i el català arribassin a ser la llengua vehicular del batxillerat en un futur immediat, el president contestà: “Su pregunta, perdone, es idiota. Empiece usted por encontrarme profesores que puedan enseñar la física nuclear en vasco, en catalán... Seamos serios”.

Avui l’anticatalanisme que irrompé a casa nostra fa tres segles està representat per un nodrit grup d’entitats ben estudiades per Xavier Canyelles al seu llibre. Entre elles destaca S’Acadèmi de sa Llengo Baléà, el Grupo d’Acció Baléà (GAB) o la Fundació Jaume III. La més espanyolista de totes, el Círculo Balear, creat el 1999, ja ha desaparegut per convertir-se en partit polític, Actúa Baleares, filial de Vox. Ara està per veure si finalment es produeix el que el 1977 el polític Josep Melià anomenà “suïcidi consentit del poble mallorquí” lligat a la nostra manca d’autoestima i a la nostra mentalitat provincial.

Llengua balear, l’origen d’un mite

En el seu llibre sobre el gonellisme, Xavier Canyelles recorda l’origen del mite de la llengua balear. Segons els detractors del català, a les Illes, abans de la conquesta, es parlava la Baleari eloquio, una llengua procedent del llatí vulgar que els musulmans havien respectat. Aquesta denominació, però, només s’utilitzà a la diòcesi de Mallorca i Menorca, així com també a les actes notarials durant els segle XVII i XVIII.

La principal prova que es remet per a aquesta teoria és un episodi del Llibre dels Fets de Jaume I. Fa referència a la conversa que mantingué, sense cap intèrpret, un àrab anomenat Alí de la Palomera amb el rei just acabat de desembarcar. Com que l’àrab parlava la Baleari eloquio, que era una llengua romànica, s’hauria pogut comunicar fàcilment amb el monarca català.

Els seguidors de la Baleari eloquio, que solen defensar les seves teories en castellà, insisteixen a presentar l’article salat com a principal tret diferenciador respecte del català. Aquest mite ja fou desmuntat en el seu moment per Francesc de B. Moll, deixeble de mossèn Alcover. Així de contundent es mostrà en la lliçó inaugural dels cursos de català 1978-79, titulada Llengua o dialecte? Català o mallorquí? : “Una de les coses que més retreuen els anticatalanistes baleàrics és que usem els articles ‘el’ i ‘la’ en lloc de ‘es’ i ‘sa’ […]. De tot d’una he d’advertir que un detallet com aquest [...] no significa absolutament res; i més poc significa si tenim en compte que ‘es’ i ‘sa’ són articles tan catalans com ‘el’ i ‘la’, i que encara són emprats a la Costa Brava catalana, i que els pollencins usen ‘eu’ i ‘la’ des de sempre sense deixar d’esser mallorquins”.

“En segon lloc -continuava el filòleg menorquí-, vull fer notar que l’article ‘el’ i ‘la’ és molt usat a tot Mallorca, a Menorca i a Eivissa, en una llarga sèrie de paraules com ‘el rei’, ‘la reina’, ‘el papa’, ‘el Bon Jesús’, ‘la Mare de Déu’, ‘el dimoni’ […] o en una multitud de locucions: ‘a la llarga’, ‘a les bones”, ‘a les males’ […]. Per altra banda, la substitució de ‘es’ i ‘sa’ per ‘el’ i ‘la’ en l’escriptura no és una imposició de cap gramàtic, sinó que és un ús i costum a les nostres illes des de sempre, del segle XIII fins al XIX, en els documents notarials, municipals i de tot ordre, i en les obres literàries que no fossin de to vulgar. Això vol dir que existeix aquí una tradició constant, des de sempre, de posar ‘el’ i ‘la’ quan s’escriuen documents o obra literària […]”.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF