Misc 01/08/2013

"Tinc 15 anys i he naufragat en un bergantí centenari"

El 25 de juliol, el Luis Montaña i Moll de Alba, un noi de 15 anys, va viure una experiència que no podrà oblidar mai. El seu vaixell, un bergantí del 1918 que ha sobreviscut a les dues guerres mundials, va naufragar davant la costa d'Irlanda

Selena Soro
5 min
El vaixell del Luis va naufragar a tocar dels penya-segats de la costa irlandesa.

BarcelonaEl 25 de juliol, el Luis Montaña i Moll de Alba, un noi de 15 anys, va viure una experiència que no podrà oblidar mai. El seu vaixell, un bergantí del 1918 que ha sobreviscut a les dues guerres mundials, va naufragar davant la costa d'Irlanda. Feia 10 dies que el Luis era a bord, en el marc d'un programa de la Unió Europea per a joves d'arreu del món interessats en la navegació (At Sea Sail Training). Els seus companys eren de França, Anglaterra, Irlanda, Holanda i Bèlgica. Ell era l'únic català. Per sort, la trentena de persones que viatjaven al vaixell van ser rescatades pels serveis d'emergència, no sense dificultats. "Fins que no els vam veure apropar-se no sabíem com ens en sortiríem", explica el Luis a l'ARA. "Cada onada ens empenyia contra la roca. I no podíem saltar i nedar perquè la marea era molt més forta que nosaltres", recorda, ja sa i estalvi a casa seva.

Però l' Astrid -així es deia el bergantí- no va córrer la mateixa sort que els seus tripulants. Quan el motor va fallar, el capità va ordenar hissar les veles, però ja era massa tard. Amb els mariners fora, les onades van empènyer el vaixell contra les roques dels penya-segats i en van esmicolar el buc. "Les maletes, els passaports, els mòbils i les càmeres que han quedat al fons del mar només són coses materials. Per qui realment plorem és per l' Astrid , els 80 metres quadrats que més he estimat en la meva vida", relata el Luis.

Tot i la por que va passar a bord del vaixell, no dubta que tornarà a fer-se a la mar i, si pot ser, sobre la coberta de l' Astrid . Quan es tranquil·litzi tot, explica, els seus companys i ell tenen la intenció d'engegar una campanya de crowdfunding per poder reparar aquest bergantí centenari. De moment, però, ha escrit una carta per acomiadar-se del vaixell i explicar la història del dia que va naufragar.

"I ella ens deixà"

Em dic Luis Montaña i Moll de Alba, tinc 15 anys i he naufragat davant la costa d'Irlanda en un bergantí de l'any 1918 que es deia Astrid , la nostra Astrid . Ens hi havíem embarcat el 15 de juliol a Southampton, un port del sud d'Anglaterra, per fer via cap a Irlanda i acabar la travessia a Cherburg, França, en un programa de la Unió Europea per involucrar el jovent en la navegació clàssica i en el treball en equip.

Tot va començar bé, i encara més, vaig descobrir un nou món de velers que em va obrir la porta a gaudir del mar de la manera que més m'agrada: fent del vent el nostre combustible i de les veles el nostre motor. Per si això fos poc, vaig fer un munt d'amics que ho seran per sempre. Ells són de França, Anglaterra, Irlanda, Holanda i Bèlgica; i jo, l'únic representant del meu país. La llengua comuna era, esclar, l'anglès. Això, de totes maneres, no va impedir que compartíssim una experiència que ens uniria per sempre, el naufragi de l' Astrid .

Ella era una joia. Havent-se salvat de les dues guerres mundials i del menyspreu i la substitució de la vela pel motor, ella era, en paraules del capità -que també n'era el propietari-, la seva primera dona.

Avui nosaltres plorem per ella, maleïm la confluència de diferents situacions que van acabar amb els 80 metres quadrats que més he estimat a la vida. Només vaig tenir el plaer de ser-hi durant 10 dies, i afortunat de mi, perquè altres mai la coneixeran.

Teníem guàrdia a les 12.00, una guàrdia que mai arribaríem a complir. Em van despertar cap a les 9.00, quan ens preparàvem per sortir del port d'Oysterhaven. La nit havia passat tranquil·lament, sense cap incidència a part que l'àncora es va desplaçar uns quants centenars de metres. En principi el viatge no havia de durar més d'una hora, tres o quatre milles nàutiques -que equivaldrien a 5 km- que volíem navegar només fent ús del motor, ja que la mar brava i el vent huracanat feien de qualsevol intent de desplegar veles una quimera. Així va deixar l' Astrid la badia a les 11.00 del matí del 25 de juliol del 2013 per posar rumb cap a la ciutat irlandesa de Kinsale. Anàvem acompanyats d'altres vaixells, de menys eslora, que farien el camí fins a aquella ciutat amb nosaltres, on ens trobaríem amb altres naus. Així es poden explicar les imatges excepcionals del naufragi que els diaris irlandesos van mostrar l'endemà a les seves portades.

Després de mitja hora ja havíem fet la meitat del camí i nosaltres, els estudiants, gaudíem com nens petits de les enormes onades sobre les quals l' Astrid cavalcava envoltada de tota l'expectació que sempre acompanya el bergantí, quan em van ordenar pujar al bauprès -el pal que sobresurt per la proa dels velers- per hissar dues veles triangulars que estaven amarrades, com sempre que no les havíem de fer servir. Més tard em van explicar que havíem perdut el motor i que el capità volia provar sort amb les veles. No funcionaria. Tot i haver hissat totes les veles que podíem en menys temps del que es podia esperar de nosaltres, l'espectacle estava servit. El mar enfurit i el vent esglaiador van fer impossible qualsevol intent de sortir d'aquella situació amb les veles. Les roques s'apropaven i el penya-segat apareixia amenaçador a estribord. Les onades, que assolien fàcilment els 4 metres, ens empenyien cap a les roques sense que hi poguéssim fer res. L'últim intent el va fer una llanxa que havia d'estirar un cable de manera que la nostra proa estigués més ben encarada al vent. Tampoc va funcionar.

En el moment en què et donen una armilla i t'ordenen dirigir-te a la coberta principal és quan la por comença a apoderar-se de tu i t'adones del perill que estàs corrent a bord d'un vaixell que ja està condemnat a naufragar. No vam deixar que el pànic ens paralitzés, al contrari, vam fer baixar les veles i ens vam preparar per al pitjor.

Llavors vam començar a patir de valent, ja que el buc de l' Astrid , acompanyat de cada gran onada, colpejava les roques d'una manera esgarrifosa. Quan ja vèiem la fi a la vora -l'alarma que anunciava aigua dins del vaixell havia saltat-, però encara ens manteníem ferms, van arribar els serveis de salvament. A partir d'aquell instant tot va passar molt ràpidament. Un grup va pujar a la llanxa, i un altre, el meu, va obrir un bot salvavides, que seria recollit més endavant pels serveis d'emergència.

Aquella va ser la fi de l' Astrid , i tot i que ho vaig presenciar amb els meus ulls encara no em crec que poguéssim burlar la mort en aquella catàstrofe amb els meus trenta companys. Tots sans i estalvis. Des d'aquella experiència ens estimem com si fóssim germans i aquest vincle mai es trencarà. Tot i ser de cinc nacions diferents, ells sempre em van fer sentir com a casa, i mai vaig estar sol.

En aquell moment vam plorar pel vaixell i vam riure i celebrar per les nostres vides. El dia 26 vaig arribar a casa amb la mateixa roba que portava posada el dia del naufragi i amb una bossa de plàstic que m'havien deixat a l'ambaixada de Dublín.

Descansa en pau, Astrid , ha sigut una experiència inoblidable.

stats