Publicitat
Publicitat

EDUCACIÓ

"Volíem que els fills se sentissin d'aquí"

La lluita dels pares va portar ara fa 30 anys la immersió lingüística a Santa Coloma de Gramenet

La majoria ho demanaven en castellà. I aquesta era també la llengua que feien servir a casa per educar els seus fills. Però tenien clar que l'escola havia de ser pública i en català. Un lloc que garantís als seus nens les mateixes oportunitats que a la resta. I, per això, estaven disposats a lluitar fins on fes falta. Armats amb cotxes amb megàfons difonent la importància de l'escolarització en la llengua pròpia de Catalunya o, fins i tot, reunint-se amb el president de la Generalitat per exposar-li el seu neguit. Corria l'any 1982 i un grup de pares de Santa Coloma de Gramenet va engegar la campanya per portar el català a les aules. Aconseguirien, amb insistència i un sac ple de raons, que la Rosselló-Pòrcel, a tocar del barri de Fondo, fos la primera escola pública del país a estrenar la immersió lingüística. I que Santa Coloma de Gramenet generalitzés el model. Una experiència pionera en un territori on, a principis dels 80 i després del boom de població provinent d'altres punts de l'Estat, la meitat de la població deia que no entenia el català.

"Jo no em sentia d'enlloc i tenia clar que els meus fills s'havien de sentir d'aquí", explica Jesús Martínez, que va néixer a Múrcia i va arribar a Catalunya amb tres anys. Quan van néixer els seus dos fills va tenir clar que els volia escolaritzar en català i va formar part del grup de pares que, ja l'any 1983, es reunien setmanalment a l'Ajuntament de Santa Coloma per abordar la manera de fer el gir a les aules. "No era només una reivindicació per la llengua, era també un crit per l'escola pública de qualitat, volíem que els nostres fills es poguessin escolaritzar en català en un centre públic", afegeix Robert Cama, un altre dels pares que es va sumar a la lluita i que remarca el "caldo de cultiu de lluita tant veïnal com de revulsiu educatiu" que es respirava aquells anys a la població.

Un dels passos importants de la seva reivindicació es va donar quan els va rebre el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. "Li vaig dir que el meu fill de sis anys no sabia on eren les illes Medes i que això no podia ser", recorda Martínez. D'aquella trobada, asseguren, en van sortir amb el compromís d'una escola en català a Santa Coloma ja per engegar el curs escolar 83-84.

La Rosselló-Pòrcel va néixer amb P-5, primer i segon d'EGB i, inicialment, en les instal·lacions provisionals d'una llar d'infants, mentre avançaven les obres per reconvertir una antiga fàbrica en una escola. Va ser possible, com recorda Montserrat Giral, que va ser una de les primeres mestres del centre, gràcies a l'entrega dels docents, però també a la implicació dels pares. "Era una escola diferent. No es tractava només d'ensenyar en català, sinó de donar a conèixer, també, la cultura del país, la geografia...", explica Giral, que recorda que en aquella època els mestres es confeccionaven ells mateixos els llibres i els materials i que tot s'havia de fer de manera "molt subtil", perquè per a molts nens aquell era el primer contacte amb el català.

Un nou model, no un "bolet"

Remarca, també, el paper protagonista dels pares, que fins i tot participaven en tallers per ensenyar ells mateixos als alumnes coneixements que dominaven. Eren, com recorda, sessions en què molts pares castellanoparlants feien un esforç "titànic" per parlar en català. I, de fet, a remolc dels fills molts també van acudir al centre a fer classes de català.

Qui va ser regidor d'Educació del municipi (PSUC) des de l'estiu del 1983, Josep Miquel Lacasta, remarca que el que va tenir clar l'Ajuntament, després de la reivindicació de les famílies i del moviment de renovació sorgit al voltant del Casal del Mestre, és que "no es volia obrir una única escola en català, sinó fer un gir cap a l'escola en català, generalitzar el model". I, per això, el curs 1983-1984 es va donar a triar a les famílies l'opció del català i el castellà. En aquell moment es van obrir 19 grups en català, i el percentatge de famílies que escollien aquesta opció es va disparar només en tres anys. Si inicialment van ser un 18%, en tres anys ja se superava el 65%. I, finalment, explica, "van ser les mateixes famílies les que van voler acabar amb les diferències". Van quedar convençudes de la immersió. I es va acabar la duplicitat de models.

L'actual regidor, Diego Arroyo, titlla de "meravellós" que aquelles famílies fessin el pas en un "municipi on això semblava impossible", i remarca que la manera de conduir el procés "va ser una opció de ciutat", que no es va voler "un sol bolet" en català, sinó un nou model. Un pas decisiu per portar el català a les aules, agafant el llegat de la feina que ja s'havia fet des d'Òmnium Cultural, des del 1973, amb la campanya El català a l'escola per facilitar l'aprenentatge del català encara que fos fora de l'horari lectiu.

La Nàdia, que tenia quatre anys quan l'escola va començar a funcionar i és filla de Jesús Martínez, assegura que el centre ha tingut molt a veure amb la "fluïdesa" que ara té en català i recorda com a anècdota que ella mateixa, amb set o vuit anys, va decidir incorporar l'accent obert al seu nom. "Vaig considerar que el meu nom havia de ser així", remarca. El català era la llengua de les classes -amb propostes innovadores com espais de joc dins de l'aula- i la relació amb els mestres, però al pati i en les converses entre alumnes el castellà seguia sent majoritari. Així ho va estudiar el filòleg Xavier Vila, que va fer la tesi sobre la immersió en aquest centre, on va trobar un "doble procés", perquè al mateix ritme que els castellanoparlants adquirien el català a classe, els catalanoparlants enriquien el seu castellà al pati.

"Mal al cor" per la llei Wert

Unes reflexions que arriben precisament ara, quan des de l'Estat i per mitjà del ministre Wert s'està amenaçant un model amb 30 anys de bagatge. "Només ho explico per l'aplicació d'una mentalitat colonial, enfocada al fet que els pares que no volen integrar-se al català puguin escolaritzar els seus fills com a Càceres o Madrid". El nou atac al sistema era, de fet, un dels temes estrella el dia que, a petició de l'ARA, Jesús Martínez, Robert Cama i Montserrat Giral es van retrobar. "Fa mal al cor", lamentava Cama, mentre que Giral tenia clar que el que cal fer és fer-ne cas omís i "continuar igual". Tots tres coincideixen que el context els ha empès cap a l'independentisme.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF