Vicente Valero (Eivissa, 1963) és escriptor i estudiós de Walter Benjamin, especialment de la vida i l’obra relacionades amb l’època d’Eivissa. Valero ha cultivat la poesia, l’assaig i, més recentment, la novel·la. El seu interès per Benjamin va començar el 2001 amb la publicació de l’assaig Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza, reeditat a final del 2017 per l’editorial Periférica. De Benjamin, ha publicat també la correspondència que va mantenir durant les seves dues estades a Eivissa amb el títol Cartas de la época de Ibiza (Pretextos, 2008). Va ser el comissari de l’exposició Walter Benjamin a Eivissa i també ha estat el guionista del documental Walter Benjamin en Ibiza per a la Televisió Espanyola. Aprofitam la reedició de l’assaig Experiencia y pobreza de Valero per parlar amb el seu autor del Benjamin escriptor, literat i viatger i de la seva visió sobre Eivissa i els seus habitants.
Què duu un poeta, assagista i novel·lista eivissenc a interessar-se per la figura de Walter Benjamin i convertir-se en un especialista en la seva vida i la seva obra?
Bé, no crec que jo sigui un especialista en l’obra de Benjamin. En tot cas, diria que som un especialista en allò que va fer Benjamin durant la seva estada a Eivissa. Aquest és el tema del meu assaig Experiència i pobresa, una biografia parcial sobre un moment important i decisiu a la vida de Benjamin. L’aproximació a aquest episodi biogràfic breu, però molt significatiu, m’ha ensenyat a estructurar les meves pròpies narracions. Podria dir que el meu món narratiu neix amb l’assaig sobre Benjamin. Quan veig els llibres escrits aquests darrers cinc anys i faig balanç, veig que he fet el mateix que vaig aprendre a fer amb Benjamin, substituint Benjamin per persones de la meva família i per altres autors com Pessoa, Sant Joan de la Creu i Hölderlin. Un petit episodi ens pot il·luminar tota una vida. La importància de Benjamin com a crític literari és la seva capacitat per apropar-se a llibres o autors coneguts i descobrir aspectes desconeguts que havien passat desapercebuts a la majoria dels crítics. L’ambició de Benjamin era ser el millor crític literari del seu temps.
Els textos de Benjamin i la seva manera d’entendre l’escriptura han servit de model per a la vostra pròpia escriptura?
De la mateixa manera que Benjamin es va transformar en narrador a Eivissa, per a mi, escriure Experiència i pobresa, va ser decisiu, perquè em va ensenyar a contar històries. Benjamin aprèn a ser un narrador popular, que transmet experiència i saviesa i que fa amb la seva narració un relat de l’existència, no tan sols de la seva existència particular, sinó també de l’herència de la humanitat que es perd. La preocupació de Benjamin per la desaparició del narrador i la narració popular es reflecteix en el seu magnífic assaig El narrador, fet a partir de nombrosos pensaments i textos escrits a Eivissa. Benjamin pensava que la novel·la moderna havia acabat amb el model narratiu popular. La figura del narrador li interessava teòricament, però al mateix temps, necessitava també posar en pràctica el model narratiu popular. I ho va fer en una sèrie de relats escrits a Eivissa, que formen part del llibre Històries i relats.
Què representa Eivissa per a Benjamin, un món tradicional condemnat a desaparèixer sota l’avanç del turisme i el progrés, que només es podia mantenir viu a través de la literatura?
Benjamin es queixa, a l’estiu de l’any 33, que hi havia massa turistes a Sant Antoni. Però tornant al tema de la narració, és important saber per què va arribar Benjamin a Eivissa. Benjamin va venir a l’illa animat per un amic i company de la joventut, Felix Noeggerath. Felix acompanyava el seu fill, un filòleg que havia estudiat Filologia Catalana a Berlín i que havia arribat a Eivissa per recopilar les narracions populars de la gent del camp. El fet que Benjamin visqués amb la família Noeggerath el va dur a interessar-se per la tradició narrativa popular, i va afavorir també la incorporació d’aquest tema a la seva pròpia experiència, com queda perfectament reflectit a les cartes que va escriure des d’Eivissa.
L’experiència i la pobresa resumeixen l’itinerari vital de Benjamin a Eivissa i també el de tota una generació d’entreguerres?
Sí. De fet, vaig titular el llibre Experiència i pobresa per això mateix que acabes d’insinuar. Benjamin vol reflectir en els seus escrits eivissencs la situació de misèria moral que sent la seva generació després de la Primera Guerra Mundial i la seva pròpia experiència de profunda pobresa.
Què diu Benjamin del paisatge eivissenc i de la seva gent? Idealitza Eivissa i els seus habitants fins al punt que parla de la seva bondat natural?
Sí, Benjamin, en un principi, idealitza Eivissa i la seva gent. Eivissa li pareix un lloc paradisíac i utòpic. El caràcter dels eivissencs li sembla meravellós. Però canvia d’opinió en tan sols sis mesos, de manera molt ràpida viu un procés que habitualment dura bastants d’anys. L’any següent, diu tot el contrari, veu la cara negativa de tot el que havia vist en el primer viatge. A través de Benjamin veim les dues cares d’Eivissa, la natural i la massificada.
Tal vegada l’element que sintetitza millor l’experiència de ser eivissenc per a Benjamin és l’arquitectura.
La narració i l’arquitectura eivissenca cridaren molt l’atenció de Benjamin en el primer viatge a Eivissa. L’interès per la narració neix de la influència del fill del seu amic de joventut, com ja he dit abans; mentre que la curiositat per l’arquitectura té a veure amb l’atracció i l’entusiasme intel·lectual que despertava la casa eivissenca en els arquitectes d’avantguarda catalans, com Josep Lluís Sert i el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), i en alguns arquitectes estrangers com l’alemany Raoul Hausmann. Els joves arquitectes dels anys 30 veien en la casa eivissenca un model funcional per a la casa moderna, una confluència d’elements primitius i moderns.
En els relats escrits per Benjamin a Eivissa es produeix una confluència d’elements moderns i primitius. El meu dubte és si Benjamin es posiciona, com faria un filòsof antimodern, a favor del món tradicional o, senzillament, es lamenta per les conseqüències no desitjades de la modernitat?
Jo també m’he fet moltes vegades aquesta mateixa pregunta. I pens que Benjamin certifica la defunció del món tradicional eivissenc. Com bé deia Susan Sontag: “Benjamin sempre arriba l’últim a alguna cosa que s’està morint”. A Eivissa, Benjamin arriba tard per gaudir d’un món que es perd amb l’arribada de la modernitat. Sent la necessitat d’experimentar el món premodern que s’extingeix i de tematitzar-lo en les seves obres. No fa una reivindicació d’aquest món que desapareix, ell només deixa constància de la seva existència. Per a Benjamin, el problema associat a la modernitat és la pèrdua de l’experiència. La modernitat implica la renúncia al concepte d’experiència. I la pèrdua de l’experiència suposa la desaparició del valor de la saviesa popular i de la transmissió oral. No veig un Benjamin crític amb la modernitat, sinó un autor que analitza el resultat d’una nova situació social, estètica i artística.
Curiosament a Eivissa, Benjamin, el pensador de la ciutat i dels flaneurs, descobreix la naturalesa i s’identifica amb el caminant solitari que es deixa dur per l’experiència de la naturalesa. Com interpretau aquesta reivindicació del caminant que contempla i gaudeix del paisatge en relació amb la contrafigura del flaneur, el que passeja sense rumb per les ciutats?
Sí, la naturalesa és una temàtica que no havia tractat abans de la seva arribada a Eivissa i que, de fet, va abandonar completament després d’abandonar l’illa. Benjamin és un pensador urbà i els seus escrits tenen a veure amb les ciutats. Per això, em va sorprendre molt trobar un nombre important de textos de Benjamin en què parla de la natura eivissenca i dels seus passejos pels camins de l’illa. És clar que Benjamin descobreix la natura a Eivissa i la converteix en el tema de les seves obres. La naturalesa eivissenca inspira Benjamin a escriure ‘El sol’, un dels textos més extraordinaris de totes les èpoques sobre aquest tema.
Benjamin va experimentar amb les drogues a Eivissa i va escriure sobre els seus efectes. De la mateixa manera que va escriure sobre els somnis. Què varen aportar les drogues i els somnis a l’univers literari de Benjamin?
El consum de drogues com l’haixix i l’opi, permeten a Benjamin apropar-se al món de la consciència alterada. Benjamin creu que la consciència alterada per les drogues pot il·luminar algun aspecte ocult de la realitat. Benjamin també troba en els somnis l’oportunitat d’experimentar amb la consciència alterada i el llenguatge. Hi ha una connexió mística entre la natura, el llenguatge i l’haixix en Benjamin.
Creis que Benjamin va contribuir involuntàriament a la construcció del mite internacional d’Eivissa?
Benjamin va contribuir a construir involuntàriament el mite internacional d’Eivissa amb les seves obres, de la mateixa manera que ho feren la resta d’artistes i escriptors que visitaren l’illa. És molt curiós que els escriptors i artistes que visitaren Eivissa durant els anys de la Segona República sentissin la mateixa necessitat d’escriure sobre la seva experiència eivissenca. Les obres reflectien tant la pobresa material com la riquesa de la cultura popular i les tradicions. Els visitants se sentien a gust a Eivissa perquè els seus habitants eren molt tolerants amb els nous costums moderns d’anar a la platja i banyar-se nus, fumar haixix, escriure o mantenir relacions homosexuals.
El que deis em duu a pensar en una experiència molt semblant que va tenir lloc posteriorment amb l’estil de vida hippie.
Al llibre ho dic, faig referència a la repetició d’aquesta experiència en els anys 50, gràcies a l’aturada econòmica i social causada per la Guerra Civil i la postguerra. Als anys 50, tot va començar de nou a Eivissa, amb el mateix paisatge i la mateixa gent i de la mateixa manera. La pobresa i la vida barata varen atreure els primers ‘hippies’ a Eivissa, era gent jove amb pocs diners que cercava viure de manera independent. L’estil de vida hippie, autosuficient i lliure, va ser afavorit també per l’arquitectura eivissenca, per la manca de nuclis urbans i per l’existència de cases disseminades pel camp.
Tenc la sensació que Benjamin és una figura molt oblidada i desconeguda pels eivissencs, malgrat la feina de divulgació que n’heu fet. No trobau que no se li dona la importància que mereix, que hauria de tenir més presència i visibilitat?
Malauradament, les institucions no estan interessades en la figura de Benjamin. Encara que és cert que no és un autor popular ni famós, excepte dins un cercle intel·lectual molt reduït, això no hauria de ser una excusa perquè almenys dins l’àmbit cultural no es faci alguna cosa digna. Pens que s’hauria de fer alguna cosa important per mantenir viu el record de Benjamin a Eivissa.
El filòsof i escriptor Walter Benjamin (Berlín, 1892 - Port Bou, 1940) va mantenir al llarg de la seva vida un esperit viatger que el va dur, entre altres coses, a visitar Eivissa. Benjamin arriba per primera vegada a Eivissa l’abril del 1932, en qualitat de turista i viatger, amb la il·lusió d’acumular experiències i escriure un diari de viatge gens convencional; i retorna per segona vegada a l’illa, un any després, l’abril del 1933, com a exiliat que fuig del nazisme, preocupat per la situació política europea i amb una situació personal penosa, de misèria i pobresa. Des del principi de la seva estada a Eivissa, Benjamin se sent atret per l’arquitectura i el paisatge eivissencs i per la història i les tradicions populars. A Eivissa, es desperta el seu interès per reflexionar sobre l’art de contar històries i la decadència i la mort de l’experiència oral com a forma de transmissió de coneixements. Benjamin recull l’experiència eivissenca, transmesa per narradors anònims, pagesos i pescadors, en els seus propis relats, que han estat agrupats després de la seva mort en publicacions com Historias desde la soledad (El cuenco de plata, 2013). La seva manera tradicional de contar històries s’oposa a la novel·la moderna i al periodisme. Segons Benjamin, les narracions no són novel·les perquè no privilegien el punt de vista individual ni tampoc són escrits periodístics perquè no prioritzen la informació. Benjamin anticipa els perills del turisme per a la conservació de les tradicions i el paisatge als seus escrits eivissencs, especialment a la seva correspondència, a Cartas de la época de Ibiza (Pretextos, 2008). De manera espontània i natural, es refugia en el passat de l’illa i en els seus propis records d’infantesa. La unió d’experiència i memòria donen com a resultat el llibre Crónica de Berlín (Ábada, 2015), que li serveix de punt de partida per escriure Infància a Berlín cap al 1900 (Lleonard Muntaner, 2013). Benjamin esdevé a Eivissa un escriptor de la memòria, un narrador que recupera la història contada i viscuda per la comunitat. Eivissa enriqueix l’experiència de Benjamin, en un moment en què l’experiència s’empobreix a causa de la modernitat. Benjamin es lamenta a Experiència i pobresa de la pobresa de l’experiència, una nova forma de barbàrie, que suposa la dissolució de l’experiència en una existència sense passat, sepultada sota el pes del desig de novetats i la repetició mecànica.
La riquesa de l’experiència de Benjamin a Eivissa
