Ultradreta no és Igual a franquisme

HistoriadorAvui sovint s’al·ludeix a la pervivència del franquisme, però això no és rellevant en l’àmbit ultradretà ni en l’actual nacionalisme espanyol, com exposem a continuació a partir de tres preguntes.

1. Quin és el pes polític del franquisme?

Tot i les últimes manifestacions ultraespanyolistes amb símbols feixistes, la realitat és que l’extrema dreta ja no va de bracet amb el franquisme, com va passar fins a principis dels 90. Ho afirmem per tres raons. D’una banda, perquè el franquisme queda llunyà per a la població espanyola, ja que més del 55% han nascut després de 1975. D’altra banda, perquè va ser un règim personal i això impossibilita restaurar-lo, com ho va reflectir aquest lema ultradretà de la Transició: “¡Franco, resucita, España te necesita! ” I, finalment, perquè avui les sigles més rellevants d’aquest espectre ideològic s’emmirallen en les de l’Europa occidental. Així, volen distanciar-se del passat per identificar-se amb una antiglobalització dretana: rebuig de poders supraestatals, del multiculturalisme, de fluxos migratoris...

2.

¿L’actual nacionalisme espanyol és una projecció del franquisme?

Sovint des de l’esquerra o el nacionalisme català s’associen manifestacions d’espanyolitat amb franquisme. Això és degut, en gran mesura, al fet que aquesta dictadura -com assenyala l’historiador Ismael Saz- es va apropiar de la idea d’Espanya i va eliminar “el discurso patriótico liberal y sus sucesivos desarrollos en la izquierda democrática y obrera ”. El franquisme, doncs, va monopolitzar el nacionalisme espanyol i el va associar a feixisme. Però mantenir aquesta percepció és un error perquè des de començaments de segle s’ha conformat un nacionalisme espanyol constitucional, políticament desacomplexat i transversal. Així, vincular Ciutadans (Cs) amb l’extrema dreta és un equívoc greu, ja que aquest partit ha captat un vot antisecessionista ampli i s’asseu al grup liberal del Parlament Europeu, com el PDECat.

3. ¿El vot neofranquista és dins del PP?

És freqüent afirmar que la ultradreta és dins del PP perquè des del 1982 aquest partit va satel·litzar el vot útil del franquisme polític i sociològic. Tanmateix, el pes electoral d’aquest conglomerat s’ha diluït amb el temps i és poc significatiu electoralment. ¿D’on pot sortir, doncs, l’eventual vot ultradretà? Els seus caladors poden ser diversos. L’àmbit més dretà del PP n’és un, com va palesar la seva escissió Vox als comicis europeus del 2009 (va assolir 246.833 vots, un 1,5%). En canvi, seria diferent el del gruix de votants de Plataforma per Catalunya (PxC). El politòleg Sergi Pardos-Prado ho va estudiar als comicis locals del 2003 i del 2007 i va concloure que procediria d’abstencionistes i exvotants del PSC, com en altres països europeus.

Per entendre-ho, cal recordar que la dreta populista ascendent a Occident no només es nodreix d’ultrapatriotisme, sinó que el combina amb un antielitisme xenòfob capaç d’atraure amplis suports, com il·lustren el trumpisme o el lepenisme. Per tot plegat, l’èxit potencial de la ultradreta a Espanya no consisteix a fer bandera del neofranquis me, sinó més aviat a trencar-hi.