CuinerArriba el bon temps, la vorera de mar es treu la son de les orelles, talment un animal després de la llarga hibernació; els nuclis costaners tornen a la vida i es preparen per rebre i donar servei als milions de turistes que ens tornaran visitar un any més. Les nostres illes tenen un atractiu natural, a pesar de les incomptables agressions sofertes, que les converteixen en un imant per als nostres visitants.
El turisme, autèntic motor econòmic de la nostra terra, mereixeria un plantejament transversal, una visió molt més calidoscòpica i un full de ruta amb el futur en el punt de mira. Turisme és territori, paisatge, mar, pagesia, gastronomia, cultura i no només sol i platja. Les accions a curt termini, basades en el clientelisme, el servilisme, la incultura i la beneitura, no són més que pegats foradats que ens porten indefectiblement cap a un demà amb uns visitants de baixíssim nivell cultural i paupèrrim poder adquisitiu.
Valor afegit
La nostra llengua, la nostra cultura i la nostra gastronomia són un gran valor afegit a la bellesa intrínseca de les nostres costes; per tant, haurien de ser omnipresents en l’avenir diari dels nostres hostes. En canvi, resulten transparents per a la majoria de visitants, que en el millor dels casos només es queden amb la superficial caricatura folklòrica. Fa una caterva d’anys que desaprofitam l’immillorable aparador que suposa el turisme per mostrar al món les nostres singularitats: la pandereta i els faralaes han fagocitat les expressions pròpies de cultura popular en els espectacles per a turistes; el que els nostres pagesos produeixen té escassa o nul·la presència en els nostres establiments hotelers, malgrat que la lògica diu que haurien de ser majoritaris; hem castellanitzat els gentilicis de les poblacions amb l’excusa de fer-les més internacionals, en lloc de preservar-ne el nom original i posar en valor el fet diferencial lingüístic.
Fer doblers de manera ràpida i fàcil amb aquella visió que el darrer ja tancarà la porta no condueix enlloc, és anacrònic i empeny la nostra màxima indústria cap a un inevitable suïcidi col·lectiu. El turisme de segle XXI no pot continuar vivint de la paella, la sangria, l’ spanish omelette, el flamenc, els toros i el Mallorca is good.
Déu ens guardi d’un ja està fet! La resignació i el pessimisme no condueixen enlloc. Ara que han descobert que el nostre petroli és el turisme, seria hora d’enllestir un projecte de futur ambiciós, sostenible i viable, que imperativament hauria de comptar amb la col·laboració dels hotelers, però també del món rural, dels actius culturals i de la societat civil. Casa nostra, el futur i turisme es poden donar la mà, però no de qualsevol manera ni a qualsevol preu.
