Sultan Abu Orabi: “Cal invertir en recerca per donar oportunitats als joves àrabs”

“La internacionalització no és nova. Ja entre els segles VI i VIII, les nostres universitats, que llavors arribaven fins a Andalusia, rebien molts estudiants de la resta d’Europa”, subratlla el líder de l’Associació d’Universitats Àrabs, Sultan Abu Orabi. És conscient, no obstant, que la situació actual és bastant diferent i està treballant de valent per canviar-la. L’any passat va viatjar a Barcelona per impulsar la cooperació entre les 600 universitats de 22 països àrabs que representa i l’Associació Europea d’Universitats (87 centres de 47 països). Des de llavors ha impulsat quatre programes Tempus de cooperació i modernització interuniversitària. Un d’aquests programes, que va portar Abu Orabiu altre cop a Barcelona, vol introduir les universitats de Jordània en l’educació online de la mà de la Universitat Oberta de Catalunya.

Quin és el principal repte que les universitats àrabs afronten avui?

La fuga de cervells. Tenim molts joves estudiant en universitats d’Europa i els EUA, i al voltant del 50% no tornen al seu país. Per la inestabilitat de la regió, la falta de llibertats i justícia en alguns països àrabs i pels baixos salaris. Hem d’aconseguir que tornin i, per fer-ho possible cal invertir més diners en recerca i tecnologia, i apujar salaris. La inversió en recerca és de l’1% del PIB als nostres països, quan a Occident és del 4-6%.

¿És per això que aposten per la internacionalització?

Sí, per nosaltres és molt important la mobilitat d’estudiants i de professors. Hem de tenir més dobles titulacions entre universitats d’aquí i d’allà. Un segon repte és la qualitat de l’ensenyament i en aquest aspecte necessitem millors infraestructures i millors docents. Si els nostres professors es formen a Europa o als Estats Units i rebem docents d’allà serà bo per a les dues parts.

Quins fruits ha donat fins ara la cooperació impulsada a Barcelona?

S’han posat en marxa molts acords bilaterals entre universitats europees i àrabs, per programes d’intercanvi d’estudiants i docents, i per dobles titulacions. També hem impulsat la Xarxa Àrabo-Europea pel Lideratge en Educació Superior (Arelhen, en les sigles en anglès) amb 20 rectors europeus i 40 àrabs. És una associació per formar rectors, degans i gestors universitaris.

Hi havia una falta de formació?

Sí, a Europa també, però sobretot en els països àrabs sovint s’escull per dirigir les universitats persones que no tenen prou experiència.

Com trien els rectors, vostès?

Els mètodes són diferents en cada país, en alguns és per eleccions igual que aquí, com a Egipte, però en altres són escollits pel president o pel rei.

Què li cal a un bon líder universitari?

Ha de ser un bon científic i tenir coneixements de gestió, però també li cal do de gents. Si no té bona relació amb els col·legues, no tindrà èxit.

Quin paper han jugat les universitats en la Primavera Àrab?

Les taxes d’atur entre els joves graduats és molt alta i això va generar les protestes en molts països, perquè no tots tenen l’oportunitat de marxar a Europa o als Estats Units a treballar. Als nostres països calen més llocs de treball i millors salaris per donar oportunitats als joves.

És el que demana als estats?

Als estats però també al sector privat. A Europa i als Estats Units el sector privat contribueix molt més a l’economia i el desenvolupament del país, però als països àrabs no.

Quina és la situació de la dona a les universitats àrabs?

És diferent en cada país, però ha millorat molt. A Jordània el 55% dels estudiants són noies, perquè molts nois busquen feina a l’exèrcit, la policia o a l’estranger. Però en el professorat encara són minoria.