Rouco Varela marxa advertint que “Espanya es trenca”

Madrid“Espanya es trenca”. El cardenal de Madrid i encara president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela, va concloure el seu mandat al capdavant de l’Església espanyola amb un discurs en què va resumir bona part de les seves idees força dels últims vint anys: la destrucció de la nació, el laïcisme, el relativisme i la brutal desprotecció que pateixen el matrimoni i la família.

Va ser un comiat sense adéu, ja que Rouco Varela no va voler deixar cap escletxa a l’emoció. Va haver de ser el nunci a Espanya, Renzo Fratini, qui li agraís els serveis prestats i animés els bisbes -que han de triar el seu successor- que es fixin més a “obrir camins nous a l’Evangeli” i a sembrar que no pas a denunciar la discòrdia d’una “nació espanyola” que, en paraules de Rouco Varela, “es troba amenaçada per possibles ruptures insolidàries”. El cardenal de Madrid va optar per una descripció apocalíptica: “Patim l’envelliment alarmant de la nostra societat, amb el matrimoni i la família travessant una crisi profunda. La cultura disgregadora i materialista de tenir i gaudir es percep en molts camps, en particular, respecte als immigrants, afectats, igual que les classes mitjanes, per la crisi cultural i econòmica”. “La mateixa nació espanyola es troba amb greus problemes d’identitat, amenaçada per possibles ruptures insolidàries. El nivell intel·lectual del discurs públic és més aviat pobre, afectat pel relativisme i l’emotivisme”, va afegir.

Un comiat sense adéu

Espanya es trenca i la culpa és, segons el cardenal, “del materialisme, el relativisme i l’emotivisme”, així com els atacs al matrimoni, la família i la vida humana, que ha de defensar-se “tant als inicis de l’existència com en els finals”. En el discurs van tornar a aparèixer conceptes com el de l’avortament, les classes de religió o la defensa de la catolicitat d’Espanya. Un comiat sense adéu, però amb tots els clixés de les dues últimes dècades, en què Rouco ha exercit, amb l’aval de Roma, un comandament amb mà de ferro. Els temps, però, han canviat. Tanmateix, la renovació a l’Església espanyola anirà al seu ritme. I és que Rouco se’n va de la presidència però no de l’Arquebisbat de Madrid. I, per estatuts, l’arquebisbe de la capital espanyola té lloc al comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). No obstant això, el recanvi en l’Episcopat ja és un fet.

Tres noms destaquen sobre els altres. El més evident és l’arquebisbe de Valladolid, Ricardo Blázquez, que, si no hi ha un daltabaix, serà el nou president de la CEE. Un home de consens, ben vist per conservadors i renovadors, i que suscitarà una elecció aclaparadora entre els 80 bisbes amb dret a vot. El prelat va ser president entre el 2005 i el 2008, i ha estat l’únic a vèncer en unes eleccions el totpoderós Rouco Varela.

Després de Blázquez, dos noms estan cridats a liderar el canvi, amb un perfil més semblant al del Papa: l’arquebisbe castrense, Juan del Río (periodista de professió, expert comunicador i un dels artífexs de la marxa del cardenal Rouco) i l’arquebisbe de València, Carlos Osoro, un home amb acreditats dots de govern, simpatia i proximitat als fidels. Tots tres, rotundament ortodoxos, però pròxims als vents que bufen a Roma. I als quals Rouco Varela no va voler, o no va saber, sumar-s’hi.