Ponç Pons: “El meu millor llibre és el de família, no el barat per cap altre”

Entrevista a l'escriptor que té gairebé tots els grans premis de la poesia catalana 

Jubilat de catedràtic de Literatura ara fa tres anys, Ponç Pons (Alaior, 1956) escriu més que mai, només que no té pressa per publicar. Ho farà a començament d’any; ens ho anuncia. És aquests dies a Palma com a traductor. Ell va ser qui primer va dur al català la poesia de Sophia de Mello Breyner Andresen, en una antologia publicada per Lleonard Muntaner el 2003. La UIB dedica les X Jornades de cultura portuguesa a la poetessa, de qui enguany es commemora el centenari del naixement, i Pons n’és un dels ponents. Qui té gairebé tots els grans premis de la poesia catalana, mentre parlam, confessa que cada premi és una alegria, però cap com l’abraçada dels seus nets.

Digau, per què hem de llegir Sophia de Mello?

Per la seva claredat i netedat poètica, per gaudir d’una poesia molt ben construïda, pel seu compromís social i polític, pel seu combat a favor de la justícia i per una religiositat que, més que no cristiana, posa tot l’accent en els valors humans. A Sophia de Mello l’hem de llegir perquè és una de les grans poetesses, no només portuguesa, sinó europea, i perquè és dona i reivindica les dones. Jo mateix, que sempre dic que no he estat professor, sinó missioner, a classe tenia uns temes recurrents: l’amor a la llengua i a la terra de Menorca, i també la reivindicació del paper de les dones, perquè són les grans putejades de la història.

Alguns dirien que adoctrinàveu.

És clar que sí. Ja he començat definint-me com a missioner a les aules. I me n’he jubilat amb la consciència neta del deure fet. M’he sentit lliure a les classes. He fet allò que he volgut, que era transmetre aquest amor per la llengua i la cultura. Sempre vaig aprofitar la llengua i la literatura catalanes per obrir temes essencials per a la vida. Jo volia educar els al·lots, educar sensibilitats. Mai vaig fer exàmens, feia exercicis.

Què vol dir estar jubilat?

És tenir temps per a tu, per fer allò que t’agrada. Tenir temps i salut és el més important. Jo els tinc i puc fer el que m’apassiona: llegir i escriure, per aquest ordre.

Vàreu publicar el darrer llibre, Camp de bard, l’any 2015, i en teniu uns 25, de títols, a la vostra bibliografia. Us vàreu jubilar, però no n’heu tret cap altre. En què heu invertit aquest temps?

Sempre dic que puc viure sense publicar, però no sense llegir i escriure. He escrit molt. Tenc vuit obres acabades. A principi de l’any que ve, amb Quaderns Crema, sortirà un nou llibre que vaig escriure en un viatge a Nova York, on vaig fer un dietari i també hi vaig escriure la història completa de Menorca en vers. Som molt enyoradís, i m’enyorava de Menorca. Nova York em sembla desmesurat; som partidari d’una vida més natural i més humana. A banda d’aquest llibre dels grans contrastos entre Menorca i Nova York, he acabat tres poemaris més, dos en català i un en castellà -em va sortir així-, també una obra de teatre, un d’aforismes i una novel·la que fa vint anys que la reescric i, amb la meva obsessió per l’essencial, acabarà com a microrelat. Hi insistesc: no tenc pressa per publicar-les. Ja em val la passió que hi he posat.

Us mou això? La passió?

No puc entendre la vida sense passió. El meu avi feia paret seca i sempre deia: “Si ho feim, ho hem de fer bé”. La passió és això, les ganes, l’alegria de fer les coses bé. De fet, jo sol comparar les dues feines: fer un poema és com fer paret seca. Cada paraula, com cada pedra, ha d’estar tan ben posada que la paret no s’ha d’esfondrar mai. En un altre sentit, també compar un poema amb una sessió d’acupuntura, perquè allò que vull és que cada paraula toqui un punt sensible del lector.

Un escriptor és un personatge creat per ell mateix?

En el meu cas, no. Personatge potser t’hi fan els altres. Som i seré sempre el fill petit d’en Lorenzo i na Marieta de sa costa, el petit de cinc germans, l’home de na Roser, el pare dels meus fills i ara l’avi de dos nets. De fet, quan algú em demana quin és per mi el meu millor llibre, de cada vegada ho tinc més clar: el meu millor llibre és el llibre de família, no el barat per cap altre. No vull ser un personatge, ni anar pel món posant cara de poeta. Desig ser autèntic com a poeta i com a persona. Vull ser persona, una bona persona. La bondat no està de moda, però és un valor a tenir molt en compte. Vaig escriure i ho mantenc que intel·ligència i bondat haurien de ser sinònims.

Vàreu fer la primera traducció de Sophia de Mello al català. Què és traduir per vós?

Com a traductor, vull ser invisible perquè se senti plenament la veu i l’estil de l’autor. Intent plasmar no només els continguts, sinó també la seva textura, amb una fidelitat absoluta. I encara que cada llengua té la seva música, fins i tot intent que se senti la música de l’altra. A mi la traducció m’ho ha donat tot. Sempre dic que jo no som fill de la tradició, sinó de la traducció. Gràcies a les traduccions, he arribat a totes les literatures i a mons que m’apassionen.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF