Purita Campos: “Sent dona, era difícil fer-se valer en el món del còmic, però també fora”

La pigada protagonista d’ Esther y su mundo va ser tot un referent per a les adolescents dels anys 70 i 80. Purita Campos (Barcelona, 1937) diu que si se la trobés avui dia l’abraçaria. “I li diria com li estic d’agraïda per tot el que m’ha donat”.

Parli’m dels seus començaments.

Jo anava per a dissenyadora de moda i estudiava belles arts. I després vaig anar a l’Institut del Teatre.

Que volia ser actriu?

Sí, però a casa no ho veien clar. Un dels meus professors era Mario Cabré, aquell torero que anava amb Ava Gardner. Només venia un cop per setmana i explicava batalletes. Però vaig aprendre molt a l’Institut. Fins i tot per al còmic, em va ajudar molt a moure les figures en l’espai.

I com va arribar al món del còmic?

Perquè el meu germà va conèixer en un bar Manolo Vázquez, el de La familia Cebolleta. I quan li va dir que la seva germana dibuixava, Vázquez va respondre: “Que vingui demà a l’editorial Bruguera, que jo la rebré!” I esclar, vam anar allà l’endemà, amb la meva carpeta de dissenys de moda i dibuixos al natural. Però no em va rebre Vázquez sinó Víctor Mora, que em va dir: “Aquí a Vázquez no el veiem mai”.

Només quan tocava cobrar.

Efectivament. Però li van agradar els dibuixos i em van dir que podia començar l’endemà fent dibuixets per a les revistes. La primera vegada que em van pagar per dibuixar.

Com era l’ambient de Bruguera?

Era bo. Això sí, tots eren homes. Jo era jove i no estava malament. Els primers dies vaig vestir molt discreta, sabates planes, faldilla llarga. Però un dia hi vaig anar amb sabates de taló, faldilla més curta... I es va organitzar un sidral! [Riu.] Matías Guiu, un guionista que es va fer famós a la ràdio, va dir: “Avui em faré purità”.

¿Era difícil fer-se valer en aquest món d’homes del còmic?

Sí, però també fora d’aquest món. Tot estava dominat pels homes. I de tant en tant s’obria alguna petita escletxa, però per dissimular. He viscut el masclisme de manera dolorosa. L’home sempre tenia raó perquè era home i la dona havia de callar. I l’única manera que tenia de fer-me respectar era a través del meu treball.

¿Coneix el còmic El invierno del dibujante, que descriu la Bruguera d’aquella època?

Sí, i era exactament així. I potser encara pitjor. Mai tornaven els originals als dibuixants. Tenien por que els portessin a una altra editorial, així que els esmicolaven. Jo he vist destrossar meravelles.

Quan comença a dibuixar Esther?

El senyor González, el director, em va demanar una mostra per enviar-la a Anglaterra. Jo no em sentia preparada, però ell va insistir. Vaig repetir-la moltes vegades perquè em quedés bé i, al final, em van escollir. Va ser un gran repte, però em vaig esforçar moltíssim, dia i nit treballant-hi. Pagaven molt bé.

Era el seu primer còmic, oi?

Sí. Jo pensava que seria un treball de mesos i va durar 20 anys, així que no em puc queixar! La culpa era del guionista, Phillip Douglas, que era molt bo. Però que consti que les idees les hi donava la seva dona.

En què es notava que el guionista de la sèrie era anglès?

Les històries eren molt avançades per a l’època. El pare de l’Esther havia mort però la mare es casava amb un altre home. I no era tot romanticisme i petons, també passaven coses del carrer. Això agradava molt, era una finestra oberta a un món diferent de l’Espanya franquista.

Posi-me’n algun exemple.

Que les noies sortissin de nit amb naturalitat. Aquí, una noia no sortia si no era amb la mare. A la lectora d’ Esther li hauria agradat viure com ella, era un referent.

¿Van tenir algun problema per mostrar aquest estil de vida?

No, però algun cop vaig haver de retocar algun escot o ximpleries així. Però les històries, que jo recordi, no.

També la llegien els nois?

Ángeles González-Sinde va escriure un pròleg en què explicava que molts dels seus amics llegien Esther d’amagat al lavabo, perquè no ho sabés ningú. Llavors estava mal vist llegir còmics de noies, però jo crec que tothom ha de fer el que vulgui.

Als anys 80 els còmics femenins van desaparèixer del mapa.

Sí, Esther es va deixar de publicar a Anglaterra i poc després a Espanya. Després de 20 anys, ja era hora. Jo, la veritat, ja n’estava tipa, de l’Esther. Així que vaig obrir una escola de dibuix a Sant Gervasi amb el meu home. Vaig arribar a tenir 150 alumnes. M’ho vaig passar molt bé.

Quantes noies ha conegut que es diuen Esther per culpa seva?

Ui, moltíssimes. Però la culpa la té el senyor González, perquè en anglès ella es deia Patti. I ell va dir: nosaltres li direm Esther. I qualsevol li porta la contrària al director.

Fa uns anys va reprendre les aventures d’una Esther més madura.

Sí, va ser una idea que va sorgir amb Carlos Portela. Jo ja havia tancat l’escola de dibuix, així que em vaig anar engrescant. I la idea de retrobar-me amb una Esther de 40 anys i mare soltera em va enganxar.