Cesgarden marcarà per sempre la història urbanística de Menorca. Acabi com acabi la iniciativa del fiscal anticorrupció Pedro Horrach, que dubta i molt de la validesa dels drets dels promotors als qui el Consell està pagant a terminis ni més ni menys que 29 milions d’euros, el cas és un dels conflictes territorials més coneguts de l’illa. I ho és per un bon motiu, ja que la indemnització sentenciada pel Tribunal Superior de Justícia de Balears és de les que fan època.
Amb una inversió baixa i sense posar una palada de ciment, l’empresa mallorquina Cesgarden, que va comprar les parcel·les afectades pel cas a Simon Vidal i a Siteme, ha aconseguit que els menorquins li deguin 29 milions d’euros, que es pagaran durant 10 anys. Una complicada història urbanística que no deixa de ser el mateix de sempre. Uns drets edificatoris, en aquest cas hotelers, i una norma, en aquest cas el Pla Territorial, que l’any 2003 desqualifica els terrenys i passa l’edificabilitat a una altra zona, i redueix, a més, de 728 a 600 places. 128 places menys, que el Tribunal Superior de Justícia va considerar que valien 35 milions d’euros, quantitat rebaixada posteriorment.
És normal, per tant, que qualsevol indici que en aquest sucós procés d’especulació urbanística, que consisteix a disposar d’unes opcions de compra, no fer les operacions i ser “premiat” amb una generosa indemnització davant una nova norma territorial, que no oblidem que aproven els representants de tots els menorquins, s’hagin d’extremar els esforços per aclarir qualsevol dubte.
Vet aquí que un informe jurídic, del bufet madrileny Olleros Abogados, i que està cridat a ser una de les bases del cas Cesgarden segona part, l’opció de compra que origina la indemnització podria estar caducada en el moment en què el Pla Territorial canvia la qualificació dels terrenys. Amb l’ímpetu que el caracteritza, Pedro Horrach es va plantar a Menorca, va prendre declaració i va poder comprovar que existeixen indicis com a mínim que l’empresa de Miquel Ramis Puigròs, Cesgarden, sabia quan va comprar les parcel·les que el PTI ja havia reduït l’edificabilitat i el nombre de places hoteleres que es podien fer a Son Bou i les limítrofes de Sant Jaume.
La querella estava cantada. La presentà un divendres el fiscal anticorrupció i s’hi afegí el Consell de Menorca com a evident possible perjudicat i, per tant, més que interessat a ajudar a esbrinar si la pilotada era legal o, com diu la querella, s’haurien amagat informacions al Tribunal Superior de Justícia, per tal d’aconseguir la indemnització milionària.
Quina sorpresa se’n degué endur el mateix fiscal quan pràcticament 4 dies després, dos dels quals eren cap de setmana, la jutgessa assegurava amb total rotunditat que no hi havia cap indici de delicte. Home, qui em torni a dir que la justícia és lenta, certament que parli amb Piedad Marín, que s’ha ventilat un cas pràcticament abans que entri per la porta. La llei diu que davant els indicis, cal fer diligències. La magistrada no deu trobar cap indici que un informe jurídic i com a mínim un testimoni parlin de la caducitat d’una opció de compra que al cap i a la fi ha tingut conseqüències terribles per al Consell de Menorca. Sorprèn la celeritat de l’arxivament, i com a mínim tenim dret a demanar-nos si hi ha cap por de revisar que algú hagi pogut enganar el TSJIB. Ningú no és infal·lible.
