Marta Marcos: “Per força, haurem d’aprendre a viure d’una altra manera”

La física ha posat els seus coneixements en l’estudi dels efectes del canvi climàtic sobre el nivell de la mar

Marta Marcos és física i ha posat els seus coneixements en l’estudi dels efectes del canvi climàtic sobre el nivell de la mar, un tema del qual, des de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea), n’és un referent internacional. Tot i tenir les dades menys esperançadores, la investigadora mallorquina, professora de Física de la Terra de la UIB, vol ser optimista. Assegura que amb les mesures necessàries, els efectes es poden mitigar i dibuixar un futur més manejable.

El nivell de la mar és la referència fixa per mesurar l’altitud de ciutats o d’accidents geogràfics. Amb el canvi climàtic, ja no és tan fixa?

Els darrers mil·lennis, el nivell de la mar no havia canviat més de 0,5 mm l’any. Era el més fix que hi havia. És molt més fàcil monitoritzar a la mar on és el nivell mitjà que no en un punt de la terra, si no es té un GPS. Per això, cada país té el seu punt d’amidament a la mar, d’on es llancen totes les línies d’anivellament del país -Espanya el té a Alacant; els francesos, a Marsella...-. Tot i els canvis ràpids i temporals de la mar, el nivell sempre havia oscil·lat al voltant d’un valor mitjà, el de referència. Al segle XIX, aquest nivell mitjà se suposava constant. Ara no, perquè evoluciona com a resposta al canvi climàtic. Ara mesuram els canvis en el nivell constant, que són petits, però observables.

Posau dades al canvi observat.

Des de principis del segle XX, el nivell de la mar ha pujat a una taxa d’1,3 mm l’any, 15 cm de pujada en total, a tot el planeta. Des de començament dels anys 90, la taxa s’ha triplicat. Estam a més de 3 mm l’any. En poc més d’un segle s’ha superat allò que no havia passat en mig milió d’anys. El darrer estudi publicat aquest estiu, del qual som coautora, identifica que l’acceleració començà a finals dels 60, principis dels 70. Fa 40 anys que no només s’accelera l’increment, sinó que de cada vegada ho fa més ràpid, i no atura. Es crea una inèrcia. El sistema climàtic en té molta, d’inèrcia. Així que els propers segles i mil·lennis pagarem les emissions de gasos contaminants que ja hem fet. És el llegat que deixam a les generacions futures.

Quins escenaris contemplau d’aquí a finals de segle?

Treballam en diversos escenaris climàtics possibles. Si suposam que, d’aquí a poc, ens mourem amb energies netes, que hem deixat d’emetre gasos, tindrem un escenari positiu: el nivell de la mar continuarà pujant però poc, fins a 30 cm per a finals de segle. L’altre escenari és negatiu: si continuam emetent CO2 com si no hi hagués un demà, arribarem globalment al metre d’augment a finals de segle, i a quatre o cinc metres el 2300. No és tan lluny, a escala geològica és no- res. I canvia del tot la configuració de les nostres costes.

Amb els vostres coneixements, podeu ser optimista?

Per força, haurem d’aprendre a viure d’una altra manera, i a viure amb canvis en el clima. Però hi ha sortida perquè hi som a temps de limitar aquests canvis i tenir un escenari que almenys sigui manejable. S’han de fer polítiques de mitigació, sabem el que s’ha de fer. Hi ha les tecnologies per canviar el sistema energètic, el que s’ha de fer és aplicar-les. Com més esperem, ens costarà més car, patirem més i el problema serà molt més complex. Si ara hem de solucionar un problema ics, d’aquí a 15 anys el problema s’haurà multiplicat per tres. A més, posar-hi remei és una qüestió de justícia. No pot ser que sempre paguin els mateixos, les societats amb menys recursos per protegir-se.

La Mediterrània n’estarà especialment afectada?

La Mediterrània no serà diferent de la resta dels oceans. Però aquí de moment vivim del turisme de sol i platja, i les platges estan molt urbanitzades. N’hem romput l’equilibri i no podran adaptar-se a la pujada de la mar. Es preveu que amb pujades significatives, les platges desapareguin si no s’hi fa cap actuació.

Què pensau quan veis, com ha passat aquest estiu, que es retira la posidònia d’algunes platges?

La posidònia protegeix la platja on s’assenta. En eliminar-la, es fa just el contrari de protegir-nos. El pitjor és que no es fa per desconeixement, sinó per a qui no vol trobar-la en anar a la platja. Si et sap greu trepitjar posidònia per arribar a l’aigua, potser no t’agrada la platja. Les platges són així. Si no t’agrada la posidònia, banya’t a les roques o a la piscina del poble.

Bona part dels residus recollits a la mar són plàstics.

El plàstic s’ha de limitar molt o prohibir. La majoria de pics, no ens cal. Supòs que les generacions següents veuran el plàstic com una extravagància nostra.

Parlau de les properes generacions. Què hi ha del paper de l’educació?

Els infants d’avui són els que hauran d’aprendre a viure d’una altra manera, així que els ho hem d’ensenyar des del principi. Assimilen molt aviat el canvi d’actitud individual, que és del tot necessari. Però això no basta. Per mitigar els efectes del canvi climàtic hi ha d’haver una regulació ferma a gran escala.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF