“El mallorquí no és un sociolecte, és un dialecte”

Entrevista a Maria del Mar Vanrell, professora de Filologia Catalana de la UIB

Ha impartit classes de català en universitats de diversos continents. Maria del Mar Vanrell (Llucmajor, 1980), professora i doctora interna del departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears (UIB), va tornar a Mallorca després d’anys d’exercir com a professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona, de ser investigadora postdoctoral a l’Autònoma de Madrid, docent a l’Institut für Romanische Philologie de la Freie Universität Berlin i d’impartir assignatures de llengua i lingüística a la Universitat de Costa Rica. És membre del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (Gresib). Amb ella, precisament, parlam de la dimensió social de la llengua catalana, d’actituds i prejudicis que són de plena actualitat.

S’ha dit que el cas de Miquel Montoro, que va passar del català al castellà i ara ha tornat al català o a fer ús de les dues llengües, més que no important en si mateix és un simptoma. Ho veis així?

Sí, és un símptoma de la realitat sociolingüística de les Balears. La immensa majoria dels joves té un coneixement altíssim de català, molts són catalanoparlants en la rutina diària, però passen al castellà molt sovint, sobretot a les xarxes socials. Dir que amb el castellà poden triomfar és una visió simplificada. Els és més fàcil, hi ha més recursos, tenen el servidor en castellà, la xarxa és més àmplia, copien, aferren, i si en català tenen audiència, els pressionen perquè canviïn al castellà. Si són d’aquí i s’expressen en castellà, segurament no hi ha ningú que els demani que ho facin en català.

Passa igual a tots els territoris de parla catalana?

No en el mateix nivell. És interessant comparar amb el País Valencià o Catalunya. A Youtube, hi ha uns 150 canals de continguts en català. Són bastants. De les Illes, quants? Montoro i, potser actius, dos o tres més. L’oferta del Principat o del País Valencià és diversa en temàtiques, des de maquillatge a gamers. Aquí, els que hi ha són estil Vaig fort, una paròdia en el nostre català del nostre català. Se’n fa befa. A Montoro el va donar a conèixer l’ APM, un programa de fer befa.

Per què passa això? És un tema d’actituds?

Hi ha factors diversos. D’una banda, hi ha un esperit romàntic de les perifèries, jo ho dic així, les perifèries feim gràcia. Al Principat, si els xerres en mallorquí, t’escolten embadalits. Però jo no vull sonar polida ni graciosa, sinó efectiva. D’altra banda, sovint es canvia de llengua per inseguretat lingüística. Al País Valencià s’ha estudiat això; a les Balears, no. La inseguretat va lligada a creure que el català que parles s’allunya de la varietat de prestigi i, a més, tot i ser molt competents, et diuen que no el fan servir perquè fan faltes.I a més, és clar, hi ha un tema d’actitud lingüística. Aquí és molt complicat anar pel món parlant en català. Has de riure més per intentar evitar una agressió.

Inseguretat i faltes... però saben escriure’l.

Des del sistema educatiu, ens hauríem de replantejar la manera d’ensenyar català. S’ha fet una gran pressió normativa, per la correcció. La pressió de l’escrit l’hem patida tots. I s’ha deixat de banda l’oralitat. Pensàvem que, atès que tots som catalanoparlants, no cal perdre temps amb l’expressió oral. Hauríem de treballar més l’oralitat i empoderar el parlant.

Quin diríeu que és el nivell de l’expressió oral?

El nivell de l’oralitat és baixíssim. Ho veim també en els polítics, en gent dedicada a la cultura o en els professionals de la comunicació, als quals hem d’exigir qualitat lingüística perquè exerceixen de referents. D’aquí que, a la UIB, fa no res, s’ha creat el Gabinet d’Assessorament Lingüístic als Mitjans de Comunicació (Galmic), per contribuir-ne a la millora.

Els mitjans públics dels territoris de parla catalana es plantegen fer un doblatge únic, però preocupa la comprensió de les varietats i que, per això, sigui impopular. Què en pensau?

És un fet positiu que s’ho plantegin. Hi hauria d’haver un doblatge únic que reflecteixi la varietat de la llengua catalana i els seus registres, formals, informals i intermedis. Però abans s’haurien de fer estudis de recepció, perquè ens trobam amb declaracions com: “Tenim la impressió que no s’entendria, que seria impopular...”. No se’n té cap certesa. Hauríem de saber amb quines varietats es tenen problemes, si aquests són per formació, per ideologia, per circumstàncies personals, per l’oïda de cadascú... I treballar-ho.

Com hauria de ser el doblatge únic? En estàndard?

És difícil, però en anglès fan un gran ús de la diversitat lingüística, els personatges tenen un registre oral que els significa. En castellà també en fan ús. En canvi, en català, zero variació. Quan es va doblar Harry Potter al català, a Hagrid, aquell personatge mig salvatge, el volien fer parlar mallorquí. Millor que no ho fessin. Vull dir que a l’hora de fer la tria s’ha d’anar molt amb compte, no sigui que el personatge entabanat o de poble sempre sigui un mallorquí. Ja s’han creat massa tòpics: que si és per a l’àmbit casolà, per al camp, per a la cuina, per fer-ne befa, que si no té prestigi... S’ha de tenir molt clar que el mallorquí no és un sociolecte, sinó un dialecte.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF