Miquel Illescas: "Els escacs t'ensenyen a analitzar i a assumir els teus errors"

Va aprendre a jugar a escacs veient com ho feien els seus pares i va acabar guanyant vuit Campionats d'Espanya. Assegura que els escacs són extraordinàriament competitius. Tant, que als trenta anys va preferir abandonar la competició d'elit per explorar les virtuts pedagògiques d'aquest joc. Ara Miquel Illescas dirigeix l'Escola Edami, al barri de Gràcia de Barcelona, i l'any passat va publicar Jaque mate , un llibre en què explica com poden ajudar les tècniques dels escacs al món empresarial.

Què poden aprendre els nens a través dels escacs?

Els escacs són un esport, perquè es competeix; són una ciència, perquè hi ha una veritat matemàtica, i són un art, perquè hi juga la creativitat. Però nosaltres incidim sobretot en els valors. I poso l'exemple de la meva filla: quan li ensenyo a jugar escacs, ella comença a moure les peces de qualsevol manera. Llavors li agafo totes les peces, les fico a dins la capsa i li dic: "Si no hi ha regles per a tu, no hi ha regles per a ningú". És una bona lliçó. A més, hi ha un tema d'empatia. En els escacs, si no aprens a escoltar el que vol el contrari, no hi tens res a fer.

¿Costa tenir-los quiets davant d'un tauler d'escacs?

Alguns pares no s'ho poden creure... Els escacs estimulen la capacitat de concentració, però no vol dir que els nens deixin de ser moguts, sinó que durant aquella estona la seva activitat la desenvolupen sobre el tauler, no amb un moviment físic.

Dius que els escacs són molt competitius. ¿Fomentar aquesta competitivitat en els nens és bo o dolent?

Quan portem els escacs a l'escola sempre intentem rebaixar aquest nivell de competitivitat. Però al final no podem tancar els ulls a la realitat: en el món es lluita, i eliminar totalment el fet de guanyar i perdre en un joc és absurd. S'ha de buscar l'equilibri.

De la derrota també se n'aprèn...

Sí, i tant. I hi ha pocs esports en què la derrota sigui tan penosa com en els escacs, perquè no li pots donar la culpa a l'àrbitre, ni a un penal, ni a la mala sort, ni al temps... Si has perdut és cosa teva; ho has d'assumir en solitari i l'endemà tens una altra partida. Un dels avantatges dels escacs és que t'ensenyen a analitzar i a assumir els teus propis errors.

¿Aquests tipus de plantejaments també valen per al món dels negocis?

Sí. Els escacs són estratègia pura. En cada jugada estàs prenent una decisió sota pressió. Ens ensenyen a mesurar els riscos. Per exemple, una de les situacions més complicades en una empresa és fer una mala jugada i haver de tirar endavant. I què has de fer? Has de reconèixer l'error? Has de rectificar? Ho has d'oblidar? És millor començar de zero? Els escacs són un bon terreny de proves.

Tenint aquesta passió pels escacs, com és que vas decidir deixar l'alta competició?

Potser em vaig adonar que ja no disfrutava tant. Abans els escacs eren més creatius, més romàntics; ara, amb la irrupció de la informàtica, s'han convertit en un joc més tècnic. A més, vaig tenir algun petit problema a causa de l'estrès i vaig intuir que no podia anar més lluny sense comprometre la meva salut.

Estrès i escacs: sembla que no haurien de lligar gaire...

Al contrari, hi ha un estudi que diu que els escacs són l'esport que fa patir més el sistema cardiovascular...

En un joc tan precís, ¿també hi intervenen les emocions?

Molt! És una batalla mental; si creus que el rival és superior és molt probable que et guanyi. Jo vaig jugar contra Kaspàrov i puc assegurar que quan t'asseies notaves que venia a guanyar-te. No sabies per què, però era real, t'intimidava.

També vas entrenar Vladímir Kràmnik, i amb tu va guanyar el Campionat del Món. Com és el dia a dia d'un campió mundial d'escacs?

Al principi, quan ell era molt jovenet, li vaig fer de mànager, secretari, analista... I en un any vam guanyar el títol mundial contra Kaspàrov. El dia a dia? No matinàvem gaire, perquè els estudis diuen que el moment més lúcid de la ment és sis o set hores després d'aixecar-se, i les partides solen ser a la tarda. Començàvem el dia amb una mica d'activitat física, després passàvem a l'entrenament tècnic, les partides, i acabàvem el dia amb una mica més d'activitat física: passejar, jugar a tenis...

El tòpic dibuixa els jugadors d'escacs com a personatges excèntrics.

És una imatge que ha servit per popularitzar aquest esport. Allò que deien que Kàrpov i Kortxnoi es clavaven cops de peu per sota la taula, que Fischer demanava un filet amb patates enmig d'una partida... són coses que criden l'atenció. Però molts cops l'excentricitat s'ha exagerat per engrandir la llegenda.

En futbol es diu que el joc d'un equip és el reflex de la personalitat de l'entrenador. ¿També passa en els escacs?

Sí, sol passar. Una vegada vaig fer una sessió de coaching amb el personal de Panasonic; primer fèiem un taller d'escacs i després reflexionàvem sobre la seva feina. I els va impactar molt perquè, havent-los vist jugar a escacs, jo ja sabia moltes coses sobre el caràcter de cadascú. Tot i que també conec algun cas en què algú molt tímid, per exemple, es transforma davant el tauler.