"Quina mandra!", va escriure a la llibreta la doctora Montserrat Bonet entremig de les anotacions en què apuntava els pros i contres de la decisió que havia de prendre a punt de fer els seixanta anys. Això passava l'estiu passat i ara, quan la decisió ja està presa i la Montserrat s'ha convertit en una exiliada econòmica, diu que no se'n penedeix. "El que més em pesa són els néts. No poder-los veure tan sovint com voldria. Si hagués estat més jove, hauria marxat amb tota la família".
Estem asseguts en un bar de Ceret, a l'altre costat de la frontera catalana, amb la visió colossal del massís del Canigó il·luminat a ponent pel foc del capvespre. La doctora Bonet forma part del grup de metges i sanitaris -sobretot infermeres i fisioterapeutes- que els darrers anys han escollit el camí de l'exili francès per poder-se guanyar la vida, cosa que no poden fer al nostre país. Només a l'hospital de Perpinyà on ella treballa ja hi ha 8 especialistes catalans. I als pobles de la frontera -al Pertús, a Portvendres...- els metges de família catalans comencen a ser rebuts amb els braços oberts. Per als francesos és un assumpte força interessant: te'ls preparen a Catalunya, on la formació és excel·lent, i els contractes a França sense posar-hi ni un duro. Com més experiència professional millor. Només els has de pagar la feina.
A la doctora Bonet, que havia fet una llista dels possibles contactes sobre la seva especialitat -és otorinolaringòloga i foniatra-, només li va caldre una entrevista a l'hospital públic de Perpinyà. "Demà mateix pot començar", li van dir entusiasmats. Hi va tornar uns mesos després -la paperassa i la burocràcia són un mal universal- i es va trobar amb el seu nom escrit a la porta de la consulta. Va ser una grata sorpresa per a una persona que patia del mal laboral -i sobretot humà- que significa una degradació progressiva de la seva valoració, inversament proporcional a la seva experiència i capacitats. Com millor, pitjor: heus aquí la reforma laboral de les retallades. La segona sorpresa és que li compressin sense objeccions el sofisticat i caríssim aparell -un videolaringoestetoscopi- que li permet examinar les malalties de les cordes vocals.
La doctora Bonet, nascuda a Barcelona, filla de l'arquitecte de la Sagrada Família Jordi Bonet, família de músics -el seu oncle era el compositor Narcís Bonet, la seva àvia materna la cantant Conxita Badia, també exiliada, amiga de Pau Casals, sobre la qual s'acaba de fer un documental que porta el nom premonitori de la repetició tràgica de la història, Conxita Badia no existeix -, la doctora Bonet, dèiem, ha combinat tota la seva activitat professional entre la pedagogia de la veu i les malalties de la veu. Com a música és professora de corals i professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya. Toca el violí, el piano i, des de fa un temps, l'acordió, "perquè volia tenir un piano portàtil". Com a metgessa s'ha especialitzat en les malalties de la veu i la seva rehabilitació i també fa classes a la Facultat de Medicina. Però totes aquestes activitats han anat minvant al ritme de les retallades. A la facultat, explica, li van reduir les hores de classe a la meitat. A l'escola oficial de música pitjor: aquests dies li ha trucat el cap del departament per dir-li que la seva assignatura passava a ser bianual. L'any passat ja l'havien deixat al 50%. Ara queda al 25%. I així successivament. La doctora va fer números sobre el seu futur: si seguia amb aquest ritme decreixent ni tan sols tindria una jubilació decent, sostenible. Així que va decidir marxar i de moment passa mitja setmana a Perpinyà i la resta segueix amb les petites feines catalanes.
Tristesa de país
Però no es queixa. Té, esclar, tristesa de país, tristesa de veure com es desfan les coses que tant havien costat de fer; de com se sacrifica, es maltracta, el coneixement i les persones. En relació amb l'àvia -la Conxita Badia "no existeix"- el seu exili català el troba força suau. A Perpinyà, explica, hi ha un cert ambient familiar i, quan tanca la porta de la consulta, són molts els pacients que li parlen en català. Quan s'obre la porta, no. A França el català és un idioma de segona. França és un país receptor que no negocia identitats: n'hi ha una, La France, que és dominant, indiscutible, present amb la seva grandeur , com un Déu omnipotent. O com una llosa, depèn de com t'ho miris. Sigui com sigui, l'exili s'ha convertit una vegada més en el camí del Nord.
