PATRIMONI

Josep Amengual i Batle: “Al poble a qui han negat sempre allò seu no demana res, no sap que existeix”

Josep Amengual i Batle va néixer a Biniali a les acaballes de l’any 1938. A finals del 2005, va rebre l’encàrrec de ser superior general de la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors. Des de fa prop d’un mes és el prior del monestir de la Real. També va ser blauet de Lluc. La carrera i el doctorat en Teologia els va acabar a Roma. Va estudiar Història de l’església a la UIB, on va presentar la tesi sobre els Orígens del cristianisme a les Illes Balears, publicada per l’Editorial Moll. Ha estat professor a la Facultat de Teologia de la Universitat de Deusto i ha dirigit el CETEM (Centre d’Estudis Teològics de Mallorca). És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de la Història.

Ser prior vol dir prendre decisions?

Sí, més decisions. A mi m’agrada i hi estic avesat, a haver de decidir-ho jo tot sol.

Quines seran aquestes decisions?

Haurem de definir el projecte ‘comunitat’, l’hem de revisar per saber on volem anar a partir de l’evangeli com a cristians i establir unes pautes generals.

Com ara?

Per exemple, hi ha molt espai inútil al monestir, com són els corredors que no es poden emprar. Després tenim el pis de dalt, que abans estava ocupat pels immigrants i que va quedar fet una misèria. El que és imprescindible és acollir aquí a tothom, no just al qui ens agrada. Per la seva situació, la Real no és un lloc on aflueixin gaire els pobres cada dia, encara que cada dimecres repartim aliments.

Així, habilitareu l’espai?

Ho estam estudiant, ja ho veurem. No podem assumir-ne les despeses. Ens trobam en una situació molt precària. Dels cinc que som a la comunitat, quatre som jubilats.

La gent acostuma a creure que l’Església és rica.

La caixa comuna de la congregació es reparteix entre la formació dels joves, la missió i alguns jubilats. Els nostres ingressos són pocs, cobram uns 600 euros, i per les despeses que tenim, ens sobraria. No tenim obligacions familiars, però hem de pagar el llum, hi ha els corredors i l’entrada... i empram un caramull d’aigua i gas; i després hi hem de sumar la neteja del monestir.

No teniu ajuda de l’Administració?

Es va acabar i vàrem haver de deixar d’atendre els immigrants. Ara tenim molts de metres de construcció que ens han quedat improductius.

No va arribar l’1% cultural que havíeu de rebre de les obres de l’Hospital Universitari de Son Espases per condicionar l’interior del monestir i reformar la Biblioteca Balear?

No, sembla que bona part se’n va anar a les excavacions de Son Espases. El 2011 vàrem signar el conveni amb el Govern balear, ara hem tornat a reprendre les negociacions. Nosaltres no podem avançar els doblers.

Què heu de fer a la Biblioteca?

La Biblioteca Balear l’hem de passar a un altre lloc i ampliar-la. Aquí dalt [parlam en un petit despatx del primer pis atapeït de llibres i on fa estona que han arribat les noves tecnologies] tenim la biblioteca d’arqueologia, que gestionava el pare Cristòfol Veny, i després també tenim la biblioteca del carrer de la Pau. Aquí dalt tenim més de 50.000 llibres empaquetats. Hi ha llibres d’arqueologia que difícilment podem trobar a cap altre indret de Mallorca, fins i tot a fora, i els arqueòlegs els podrien fer servir, tothom els podria consultar. És un valor patrimonial que té una consistència i que hauria de ser d’ús públic.

També teniu incunables.

N’hi ha devers una dotzena. Fa uns anys els va digitalitzar la Universitat de les Illes Balears.

Ara la biblioteca està tancada per manca de voluntaris i de subvencions. Heu fet passes per desencallar la situació?

Fa mesos que estam en gestions i cercam la via per accedir als doblers, perquè la necessitat hi és. Els llibres, d’humitat, no en tenen, però estan tancats dins capses i no serveixen per a res.

La figura de Ramon Llull ha estat molt vinculada al monestir de la Real. Quan va decidir emprendre la vida religiosa es va retirar aquí. Així mateix, també queda palès en el seu testament que hi va lliurar un cofre amb llibres. El conservau encara?

Molts còdexs lul·lians ja no constaven en els inventaris del monestir que es varen fer a partir de 1386 i que va publicar Hillgart i Mora-Adrinal. La moderna biblioteca cistercenca també va quedar desbaratada amb la desamortització de Mendizábal. Molts llibres varen anar a parar a l’Arxiu Nacional de Madrid. Als anys 30, els joves missioners varen començar una nova biblioteca i cercaren llibres antics. Estaven enlluernats per la figura de Llull i a força d’anys i anys varen començar a reunir-ne un fons important.

Com va ser que vàreu descobrir que la causa per canonitzar Llull ja estava aprovada i tancada des del segle XVIII?

Va ser per casualitat. La tardor del 2012 vaig reconèixer uns esquemes que m’eren familiars. He treballat en altres processos de canonització i cada secció té la mateixa presentació Positio super virtutibus i em vaig adonar que era de Ramon Llull. De seguida vaig avisar els responsables de la causa i el postulador mossèn Gabriel Ramis i no ho havien tingut en compte. Els documents varen ser redactats, cap al 1785, per promotors de la fe catalans, balears i valencians; són el Summarium, de catorze pàgines, i la Informatio, de setanta-quatre, i varen ser publicats a Roma, per la congregació de Ritus, el 1810. Això ens confirma que a l’inici del segle XIX la Santa Seu ja havia acceptat l’ortodòxia. L’altra cosa que em va sorprendre és que el papa Benet XIV, en el seu Bul·lari (en el tom IV de cartes i documents oficials), l’any 1757, ja qualifica Ramon Llull com a Sanctus Martyr.

Per què la canonització de Llull es va aturar?

Aquesta és la gran incògnita, requereix d’un altre estudi. Ens consta que les 500 lliures de la causa pia varen arribar a Roma. [Josep Amengual es posa a parlar del major enemic que tingué Llull, Nicolau Eimeric, teòleg catòlic i inquisidor general de la Inquisició de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XIV i dels detractors de la causa de canonització, que ell atribueix a dos fets: primer, que Llull fos laic i, segon, que no sabia llatí. “També -diu- perquè Ramon Llull va defensar que la Mare de Déu, Maria de Natzaret, va ser concebuda sense pecat original i això en la teologia dels dominics era el darrer que es podia dir. Llavors hi havia batalles enceses entre els qui eren partidaris d’una tesi i els d’una altra, com passa ara amb el futbol”].

Amb la canonització de Ramon Llull arribarà el merescut reconeixement?

Sí. N’hi ha que diuen que no és important, la canonització, que és una cosa de l’Església; però és molt diferent que siguis reconegut mundialment o no. Llull és un dels emblemes del nostre poble. A mi em fa plorera que sigui impossible comprar el Llibre de contemplació en Déu ; és com si no pogués comprar El Quijote de Cervantes, les obres del dramatug francès Molière o La divina comèdia de Dant.

Per què aquest desconeixement?

És arran de molts de segles de pallisses, de desprestigis. Ens han creat aquest poder viure sense estimar allò que ens reflecteix més, i aquí està el repte dels poders públics, dels polítics i també dels mitjans de comunicació. Un poble a qui sempre han negat allò que és seu no demana res perquè no sap que existeix. Als poders públics no els hauríem de demanar poder ser com els altres pobles. D’aquí que sigui important trobar recursos per tal de preservar els béns culturals del nostre poble i que els poders públics no acabin exercint el liberalisme més grosser.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF