Publicitat
Publicitat

Ernesto Carratalá: “Dins el mal hi ha contrastos, i el mal menor pot resultar un paradís”

Catedràtic de la UB, expresoner de Franco i condemnat a mort

Es defineix a ell mateix com un “poll republicà” en la seva autobiografia. La identificació amb l’insecte la va treure de Crim i càstig, de Dostoievski, un llibre que va llegir a la presó Model de Barcelona traduït al català per Andreu Nin. Era l’últim dels cinc penals per on Ernesto Carratalá va passar des que va caure presoner de l’exèrcit franquista la primera setmana de Guerra Civil, quan tenia 17 anys. Després d’un periple penitenciari de set anys, es va instal·lar a Barcelona per treballar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB, on arribaria a ser catedràtic. Als 95 anys, la UB li va retre un homenatge, en un acte en què va quedar clar que el seu esperit és encara “el d’un vençut”.

Com es viu sent un vençut?

Acomodant-hi. Primum vivere. El primer que vol l’home és viure, seguir en aquest món, i per això cal adaptar-s’hi.

Batalla, mort dels companys, cinc presons... Què va ser el pitjor?

Presentar-me voluntari a l’exèrcit per lluitar per la República i descobrir que lluitar també és rebre trets. Caure ferit i presoner, ser jutjat per un règim il·legal, condemnat a mort i, per un fet que frega el miracle, deslliurar-me’n. Això va ser el més dur.

La psicòloga Anna Miñarro parlava fa poc a l’ARA del complex de culpa vinculat al fet d’haver sobreviscut. Diria que el té?

És que és una cosa terrible. Quan van cridar els meus 35 companys per afusellar-los, jo vaig anar al soldat de la porta i li vaig preguntar si havia dit el meu nom. Jo era a la llista. Vaig ser condemnat, però em vaig salvar.

Aquest miracle vostè l’atribueix a la intervenció del seu difunt pare.

Sí, ho comparo amb el pare de Hamlet. Si el meu cognom fos García ara no seria aquí. Un metge havia certificat que jo era major d’edat, tot i no ser-ho. Un tribunal em va condemnar i el general de divisió també. Però ell va veure el nom Carratalá a la llista, del fill d’un general que ells havien matat dies abans. Com que la guerra just començava, va voler assegurar-se que fos major d’edat. La condemna va passar al cap d’estat per ratificar-la i ell va commutar la pena per 20 anys de presó als tres suposats menors d’edat. Uns dies més tard, amb Franco ja de cap d’estat, no m’hauria salvat. Ell i el meu pare -militar socialista i masó- eren enemics personals.

Sort o destí?

Els filòsofs no s’han posat d’acord mai en això de la sort. Jo n’hi dic fatum, fat, destí. El que sigui m’ha salvat diverses vegades al llarg de la vida.

Com recorda la presó franquista?

Fam i fred. I morts per avitaminosi [falta de vitamines]. Et despertaves i el del costat tenia la panxa inflada i estava mort. Va nevar i vam haver d’enterrar els morts sota la neu. Això era a la presó de San Cristóbal, Navarra, la pitjor de totes. No sé dir si vaig sentir més alegria quan vaig passar a la de San Simón o quan vaig sortir en llibertat. Dins del mal hi ha contrastos i el mal menor pot resultar un paradís.

A San Cristóbal justament va ser la gran fuga. Però vostè va tornar.

Més enllà dels pocs que la van organitzar, ningú no en sabia res. Dels dos mil presoners, més de mil es van quedar a la presó. La resta, en veure que la gent corria, els vam seguir. Ens vam fugar més de 700 persones. Però després de mitja hora fora sense saber cap on tirar perquè no coneixíem la zona, vam sentir clarins militars que venien i vam girar cua. Molts altres van ser capturats i més de 200 els van matar pel camí. Al final, només tres van arribar a França.

Quan va sortir de l’última presó, la Model, es va quedar a Barcelona.

Vaig trobar una bona feina. Els companys de la presó van dir que m’havia aburgesat. En el sentit etimològic -viure com un burgès de classe mitjana-és cert: em vaig aburgesar.

Això li genera algun remordiment?

Només dic que hauria d’haver-me exiliat, però vaig trobar feina. És que vostès això no ho poden entendre: Franco ens va acovardir, ens va capar, vam estar totalment sotmesos a l’Església de Franco. Jo em vaig casar i vaig batejar els meus fills perquè, si no, no haurien pogut anar a l’escola. A la universitat, vaig ser un protegit de Martí de Riquer i mai no li vaig dir que jo era comunista. No ho deia ni als meus fills, perquè ho dirien a l’escola, i hi podia haver fills de policies. Els ciutadans de l’època franquista estàvem subjugats.

Segueix sent comunista als 95?

Sí. Em vaig aburgesar, però els meus principis són d’una ideologia igualitària. Sóc comunista, però hi he afegit un adjectiu: utòpic. No tinc esperances que hi hagi mai un estat comunista, perquè cal un consens que és impossible. Qui vol desposseir-se?

En una República seria menys utòpic?

No. Tenia l’esperança que quan morís Joan Carles hi hauria un moviment per acabar amb la monarquia, però veig que al seu fill li passa com al pare: no és un tipus repugnant, resulta gairebé simpàtic. És el que se’n diu el mal menor. La Transició va ser això. Transició ve de transitar, passar d’un lloc a un altre, però s’hauria de dir la Transacció, de transigir. Els d’esquerres vam transigir. La Transició que jo hauria volgut era jutjar els que van cometre tants crims, però no teníem força per exigir-ho. Un cop més, em vaig acomodar. Un altre cop vam acceptar el mal menor.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF