Carmen Ferrer: “També s’han de fer cures de confort, això és innovar”

PalmaDoctora en Infermeria, Carmen Ferrer és actualment la cap del servei d’atenció al client de l’Hospital Central de la Creu Roja de Madrid. Té una dilatada experiència en la gestió d’equips i ha estat premiada en diverses ocasions per les seves propostes i solucions innovadores. Destaca especialment la seva contribució a l’abordatge de la cronicitat. Aquesta setmana ha participat al I Congrés internacional d’investigació i innovació en cures organitzat pel Col·legi Oficial d’Infemeria de les Illes Balears (COIBA) i la UIB, en una ponència sobre els desafiaments que planteja la cronicitat.

Cada vegada hi ha més persones amb malalties cròniques. Creis que les xifres són preocupants?

Són preocupants perquè cada vegada vivim més anys. Mentre que abans les persones amb malalties cròniques morien, ara no moren. Ara bé, queden amb un problema de salut. I, si a més a més no ens cuidam, si fumam, per exemple, al final acabarem tenint una insuficiència respiratòria. És una situació preocupant? Sí, ho és perquè són ciutadans amb problemes de salut que s’hauran de cuidar i les cures professionals tenen un cost. El sistema a la llarga no serà sostenible, així que cal pensar com canviar la manera d’abordar aquests problemes.

Quins reptes planteja, per tant, la cronicitat?

La cronicitat planteja què hem après al llarg d’aquests anys. Venim d’un model que quan estaves malalt anaves a l’hospital, et curaven i ja està. Des de l’any 2000 hem après, per una banda, la importància de la promoció de la salut, els estils de vida i els determinants en salut. Hem après que la tecnologia no ho és tot, que els hospitals d’aguts, com que tenen tanta tecnologia i professionals, tenen costos molt alts i que, a més, això no resol les necessitats dels ciutadans. Hem après que és molt important que cada ciutadà estigui en el recurs que necessita i que no hi ha recursos de primera ni de segona, és a dir, si has tingut un ictus i t’han estabilitzat però tens seqüeles i necessites recuperar-te i adaptar-te a la vida diària, això no es pot fer en un hospital gran, com ara Son Espases, sinó que has de fer-ho en un lloc més petit, un hospital de mitjana estada, amb professionals competents.

El diagnòstic pareix que és molt clar. Com es du tot això a la pràctica?

A la pràctica encara estam en el model tradicional. La ciutadania exigeix encara hospitals grans, unes urgències potents, molta ressonància magnètica... i pareix que cuidar és un tema menor. Hem de dir als ciutadans que les cures són importantíssimes. Hi ha molta evidència científica sobre el fet que les coses més senzilles són beneficioses per a la salut, és a dir, que vostè faci una dieta mediterrània és molt beneficiós, que tots els dies camini una horeta, que no fumi també és molt beneficiós. I, a més a més, tenir una vida emocional en equilibri és també molt important. La qualitat de vida és molt important. Abans dèiem que la salut era l’absència de malaltia, avui dia salut és que un senyor que necessita un gaiato per caminar visqui a ca seva, sàpiga com prendre’s la medicació, sàpiga utilitzar el seu centre de salut i els horabaixes sigui feliç veient els seus nets. Això és qualitat de vida, salut adaptada. Què és la salut, per tant? L’equilibri en la vida. Tal vegada no necessitam tants hospitals d’aguts o tants metges. Per què? Perquè hi ha unes professionals com les infermeres que són molt cost-efectives.

Quin paper han de tenir les infermeres en aquest model basat en l’adaptació dels recursos a les necessitats?

Ara mateix tenim molta sort perquè Infermeria és un grau universitari i generam evidència científica. Fins ara teníem un model centrat en el metge. El metge és un proveïdor de serveis per a unes coses i l’infermer ho és per a unes altres. Si tu tens necessitats de cures, millor que et cuidi una infermera. Les infermeres han de ser responsables d’aquests serveis i potser hauríem d’obrir unitats dutes només per infermeres que quan necessitin un metge li facin una interconsulta. Les infermeres estan formades i tenen una àrea de coneixement que requereix una competència. Estam parlant de cures professionals, i la societat ha delegat en nosaltres aquesta competència.

Com es pot fer que es valori aquesta feina?

A l’imaginari públic encara som les ajudants del metge i els ciutadans estan acostumats a no ser ells els que decideixen, però som al segle XXI, és el moment de tenir autonomia, agafar les regnes de la pròpia vida i ser actiu. Les persones han de cuidar-se elles mateixes, s’han d’estimar, i una infermera els pot ajudar. Han de demanar a les seves infermeres que els donin allò que saben, és a dir, que els ajudin a deixar de fumar, que els ajudin a gestionar la lactància materna... I ajudar com? Bàsicament entrenant-los en habilitats. La cronicitat, l’envelliment, la dependència, la vulnerabilitat són àrees en què les infermeres són molt útils per a la societat. Les cures bàsiques, no les pot fer qualsevol. Al cuidador, se l’ha d’ensenyar. Per això jo dic que s’han de crear unitats de cures complexes als hospitals, gestionades per infermeres, per entrenar els cuidadors i acompanyar-los en aquesta transició de l’hospital a casa.

A la ponència heu parlat de la importància de la innovació en les cures. Posau-ne un exemple.

Com a responsable de l’àrea d’atenció al pacient d’un hospital, acab de fer una sala de confort per als pacients i els cuidadors. Ha estat com la revolució francesa (riu). Hi ha evidència que les persones que van als museus tenen una salut millor i jo he fet una sala amb un mural de colors perquè les persones puguin entrar allà si tenen una pèrdua i el color i el silenci les reconforti. També s’han de fer cures de confort, això és innovar. La innovació és innovació organitzativa. He estat gerent d’un hospital i tenia grups de cant per als pacients perquè cantar genera feromones i produeix felicitat. El pacient està a l’hospital per treballar, per recuperar la salut, i la salut es recupera fent, no quedant al llit. Això és innovar.