Cristina Lliso: “M’encantaria arribar a gent molt jove que no sap d’on venim”

Esclarecidos va ser un dels grup més personals del pop espanyol dels 80. Ho van deixar estar el 1997, i un any més tard la seva cantant va formar part del projecte Lliso. Després, un silenci de catorze anys fins que Cristina Lliso va tornar amb Si alguna vez (Warner, 2012), un disc produït per Suso Saiz que demà presenta a la sala Luz de Gas de Barcelona.

Quan vas publicar el disc pensaves que ara estaries fent concerts?

La veritat és que no, però crec que això és part de l’encant de tot plegat. A més, amb el temps veus les coses des d’una altra perspectiva, la qual cosa fa que les valoris d’una manera diferent i et permet aportar coses noves.

Quina nova perspectiva has trobat?

Per exemple, la manera de plantejar-te unes cançons que tenen ja dos anys i que ara es poden fer en directe amb un so diferent.

Com d’important és Suso Saiz?

Treballar amb el Suso és un plaer. És molt obert i respectuós. I està molt al dia, perquè està a peu de trinxera. A més a més, és molt crític, i això és fantàstic.

Us coneixeu des de fa tants anys que les crítiques han de ser suaus.

De vegades són sagnants, precisament per això, perquè ens coneixem moltíssim. Tenim molt clar que ens podem dir les coses tan clares com les sentim, i de vegades no és el que esperaves sentir, i encara menys el que voldries. Quan t’enfrontes a un projecte artístic és fonamental tenir una capacitat d’autocrítica i de sinceritat absoluta.

¿Has pensat a quin públic creus que arribaràs?

M’agradaria arribar al màxim públic possible, i al més versàtil, perquè m’encantaria arribar a gent molt jove que no sap d’on venim ni què hem fet abans. Això seria un triomf. El que passa és que amb aquest disc és complicat, tot i que en alguns aspectes estem més a prop precisament d’aquest públic que del més adult.

En els últims anys hi ha una revisió crítica de la Movida Madrileña. ¿On eren Esclarecidos en aquella època?

Pot sonar una mica pretensiós, però sempre hem intentat mantenir la nostra independència en tots els aspectes, i sobretot en el musical. No ens plantejàvem fer la música que estigués de moda, tot i que probablement també vam tenir alguna cançó tremendament influenciada per aquell cantarella típica dels 80. Però no ens acostàvem a la música des de la mateixa perspectiva. Ens agradava la música i la practicàvem com un hobby, com una cosa paral·lela a les nostres feines. Crec que això no va agradar gaire en aquella època. La nostra actitud va ser sempre tan professional com van poder, possible, però sí que és cert que en aquella època hi havia moltes coses que no compartíem i, per tant, no estàvem tan ficats fins al coll en el món de la Movida. Bé, sí que hi estàvem ficats, perquè passaven moltes coses i era difícil estar-ne al marge, però des de fora podien considerar que n’estàvem una mica allunyats.

Una de les sorpreses del disc és que escrius la lletra d’algunes cançons.

No em volia comprometre al 100% amb res ni amb ningú perquè no sabia si jo mateixa seria capaç d’arribar enlloc. Llavors em va semblar lògic començar a escriure les meves pròpies lletres, que per a mi era una manera més senzilla d’expressar-me i em donava llibertat de seguir o aturar-me o tirar enrere. Arribada a un punt, òbviament ja no podia fer-me enrere, i m’alegro moltíssim d’haver tirat endavant i que el disc hagi arribat a bon terme. El fet de posar-me a escriure forma part una mica d’aquesta sensació o desig de llibertat d’actuació.

Què va tenir més pes: la necessitat de tornar a cantar o el desig d’expressar determinades coses i, per tant, d’escriure sobre aquestes coses?

No ho sé. No he estat capaç ni de reflexionar sobre com ho he anat desenvolupant, tot plegat. Crec que en algun moment vaig cometre la bogeria de dir “Tornaré a cantar”, sense acabar de saber ben bé per què ho estava dient.

¿Com et sents cantant una cançó escrita pel teu marit, Alfonso Pérez, que a més comença dient “Hola, amor”?

La canto amb especial alegria perquè és bonica i està dedicada. Recordo perfectament el moment en què l’escrivia i me la va donar. Em va semblar molt bonic i molt romàntic, perquè jo, absolutament inflada, considerava que ja tenia prou lletres i que no me’n calia cap més.

¿Està fet a propòsit que la lletra no tingui gènere?

Jo crec que sí. Amb l’Alfonso sempre hem compartit el desig que les nostres lletres arribin a qualsevol persona i que se les s’apropiï qualsevol. Expresses els teus sentiments, però el més bonic és que algú agafi la cançó, l’atrapi i la faci seva. I com menys gènere hi posem molt millor.

¿Has pensat si miraràs al públic des de l’escenari?

Em plantejo si he de pujar a l’escenari amb ulleres o sense [riu]. Si vaig sense ulleres no m’hi veig, però estic més mona [riu]. I tant que miro, no puc evitar-ho. Un dels màxims plaers de tocar en directe és veure la cara de la persona que t’escolta. És una passada. Així que m’hauré de posar les ulleres.