Publicitat
Publicitat

Carles Murillo: “Tot i la crisi i els deutes, els clubs de futbol sempre se’n surten”

Analista Els deutes milionaris dels clubs de futbol, bona part dels quals contrets amb Hisenda, han generat moltes crítiques en els últims anys. Tot i això, economistes de prestigi com Carles Murillo relativitzen la gravetat d’aquesta presumpta crisi del futbol

L’estiu del 2003 el van convidar a formar part de la comissió econòmica del FC Barcelona, i va ser llavors quan es va adonar de la importància de professionalitzar la gestió dels clubs esportius. Per aconseguir-ho, Carles Murillo va impulsar la creació del màster en direcció i gestió esportiva de l’IDEC-UPF, que està entre els deu millors del seu àmbit a escala internacional.

Què pretenia quan va decidir impulsar uns estudis dedicats exclusivament a la direcció esportiva?

Tradicionalment, en el món de la competició esportiva els clubs funcionaven amb el benefactor de torn que s’hi posava al capdavant i, com que d’esports tots hi entenem, anava fent. Però això no va així. Quan la competència és ferotge, o tens un rigor i uns coneixements en totes les àrees de gestió o perds moltes oportunitats. Això és el que va fer el Barça l’any 2003 [amb la junta de Joan Laporta], i també és vàlid per a l’esport municipal i per a l’organització d’esdeveniments.

Johan Cruyff sol dir que el perfil ideal per dirigir un club és el d’un esportista d’elit que després s’hagi format en la gestió. Hi està d’acord?

Jo això ho comparo amb un debat que va aparèixer fa temps en el sector de la salut. ¿És imprescindible que el director d’un hospital sigui metge? L’imprescindible és que tingui un bon coneixement d’aquest món i formació per poder prendre les decisions encertades. En el futbol, igual. No crec que per dirigir un club s’hagi d’haver estat futbolista.

¿És la mala gestió el que ha fet que la majoria de clubs de futbol tinguin tantes dificultats econòmiques?

Això de la crisi del futbol s’ha de relativitzar. En realitat, malgrat la crisi econòmica global, el futbol europeu no ha parat de créixer en ingressos. Hi ha deutes acumulats, sí, però el més greu és el fet en si, no tant el volum de les quanties. En el cas de clubs grans com el Barça o el Madrid, són deutes raonables tenint en compte els diners que ingressen. Si la situació econòmica dels clubs fos tan greu com de vegades es diu, no aconseguirien les línies de crèdit que tenen; els bancs no hi confiarien.

Això en el cas dels clubs més grans. Però n’hi ha molts de més modestos amb deutes difícils de tornar.

Sí, però fixa’t que les bombolles que hi ha hagut en altres sectors, amb empreses que s’han enfonsat i han desaparegut, en el sector del futbol no s’han produït. Hi ha clubs que han passat dificultats a Espanya, Anglaterra, Alemanya... Però quants han desaparegut? La raó és que els clubs de futbol proporcionen a les seves ciutats uns beneficis intangibles i un retorn econòmic molt grans, i normalment acaben apareixent empresaris o una administració que els salven. Uns companys de la Universitat de la Corunya van fer un estudi en què es preguntava als veïns de la ciutat quants diners estarien disposats a pagar de la seva butxaca per tenir el Deportivo lluitant per la Lliga. I, calculant la quantitat total, sortia que el club en tindria prou per pagar tot el deute acumulat. Tot i la crisi i els deutes, els clubs de futbol sempre se n’acaben sortint.

Hi pot haver dirigents que s’arrepengin en aquest suport popular per fer una gestió poc acurada.

Sí, pot ser que es doni aquesta conducta perversa de pensar que, facis el que facis, no passarà res. Però són les instàncies nacionals i internacionals, les federacions, les que han de perseguir aquestes conductes. Per exemple, ara des de Brussel·les estan investigant operacions immobiliàries poc clares que han fet alguns clubs.

I també hi pot haver ciutadans que pensin que ajudar econòmicament un club de futbol no ha de ser una prioritat de l’administració.

Quan es dóna una subvenció pública no ha de ser només per ajudar un club, sinó pensant en el retorn que aquests diners donen a tota la ciutadania. I hi ha estudis d’impacte econòmic que ho calculen; jo he participat en algun. Això s’ha de fer de manera rigorosa i s’ha d’explicar bé.

Michel Platini, president de la UEFA, ha apostat algun cop per limitar els sous dels futbolistes. Hi està a favor?

Els límits salarials han estat molt criticats fins i tot als Estats Units, que és on es practiquen. No crec que sigui la solució. Per mi, una possible solució seria reformar les competicions nacionals, que ara mateix tenen un gran desequilibri entre els tres o quatre clubs forts i la resta, i fer una lliga europea forta que generés més ingressos.

¿Els clubs de futbol són prou transparents?

Tots els clubs estan obligats a auditar els comptes. El que passa és que és un àmbit de negoci complex i imprevisible. Hi ha un mercat del talent -traspassos de jugadors, contractes...-, i el talent és intangible i difícil de comptabilitzar. El valor d’un jugador pot canviar depenent d’una lesió, de l’estat de forma... i un fitxatge que no surt bé condiciona tot un exercici econòmic.

Últimament es parla molt del Bayern de Munic com a model de gestió dins del futbol. Ho és?

Sí, ho és perquè ha estat capaç de fer una gestió a mitjà termini, de no deixar-se arrossegar per les urgències. A més, Munic és capital de Baviera, un estat ric, i així com els clubs anglesos van ser els primers a implantar-se comercialment a l’Àsia, el Bayern ha sabut fer-se fort en el mercat local alemany i de Centreeuropa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF