Avantatges i desavantatges d’unir músics discordants

La revetla a la plaça d’Espanya: crònica d’una melodia fallida o èxit de l’estranyesa?

L’esquizofrènia era això: fer coincidir en un mateix escenari una sèrie de bandes de tal disparitat que l’harmonia -hipotètica- del món resultàs ferida de mort, amb totes les conseqüències, nefastes i irrevocables, que tal temeritat comporta. Conseqüències que tenen a veure amb els graus d’assistència i satisfacció de tots els que gaudeixen dels sons que musiquen els carrers de Ciutat cada 19 de gener: els contribuents, els quals, al cap i a la fi, s’erigeixen en creditors de les decisions de l’il·lustre -que no il·lustrat- Ajuntament de Palma.

A les 20.30 h es concentraven a la plaça d’Espanya més d’un miler de persones, nombre ostensiblement superior a altres zones de Ciutat. El públic no podia resultar més heterogeni: famílies nombroses, adolescents plens d’hormones, gent gran, trapers fumant pipa, melòmans de mitjana edat i un bon grapat més de membres que enriqueixen la diversitat de l’urbs. Menys es més? No quan es tracta de pluralitat i de vida.

La formació mallorquina Lili’s House -la primera que tocà- adquirí format de sextet: Lia Gibert i Guille Borràs, figures que lideren el grup, es varen fer acompanyar per quatre més. Junts executaren cançons de folk-pop, suaus a l’hora que rotundes, algunes de les quals són al seu darrer treball: la banda sonora de la pel·lícula Bittersweet Days de Marga Melià.

El duo britànic The Dreaming Spires continuà la trajectòria iniciada pels mallorquins, amb elegància i sense sortides de to. Hereus del so de Teenage Fanclub, interpretaren temes de power-pop de composició senzilla i resultat brillant. Aquesta és la fórmula, gens màgica ni innovadora, triada pels germans Bennett. Sembla mentida que la història de la música, que té a l’esquena milions de composicions similars. aconsegueixi que la trillada recepta encara funcioni.

Fins aquí, tot va bé.

Pren el relleu Urtain, un altre representant del panorama musical mallorquí. Més pop sense sorpreses -sí, som condescendent i eufemística-, en aquesta ocasió en castellà, continuant el deixant de grups com Los Rodríguez o Tequila. El cartell de la plaça d’Espanya semblava instal·lar-se en el dia de la marmota, en un bucle del qual, tenia la sensació, mai aconseguiria sortir.

Haurà de creure’m el lector quan afirm que el pitjor havia d’arribar.

Fa aparició el grup més votat a les enquestes a peu de carrer: Maldita Nerea, uns murcians molt populars entre el més tendre jovent, carn de l’emissora 40 Principales. La plaça es col·lapsa per onades d’adolescents que ballen melodies insulses i coregen amb fervor les lletres, d’un simplisme considerable. Observ el públic i m’alegr de la seva mostra d’agraïment, de la felicitat que emana dels seus semblants, de que la música, amb independència de la seva qualitat, sigui encara capaç de moure muntanyes, d’emocionar.

Acaba el concert i la plaça queda deserta. Quan Maranges surt a l’escenari, només romanen uns quants coneguts i alguns grupúsculs residuals. L’educada veu que projecta el músic s’acompanya d’una execució brillant dels instruments.

L’actuació esdevé experimental, ja que comença amb temes nous, en els quals Jordi Maranges ha decidit introduir elements electrònics, per continuar amb composicions ja enregistrades als seus discos i concloure la nit amb el seu hit El circo del amor, que va ser celebrat fins i tot -i en aquest detall rebrota l’esperança en les noves generacions, que mai s’ha de perdre- per les espurnes del mainstream antecessor.

Defensem la diversitat sí, però sempre i quan es faci acompanyar pel criteri i la coherència.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF