SEGURETAT
Misc 14/12/2014

Aporofòbia: l’odi als pobres, un fenomen ocult

Entitats i fiscalia demanen que els delictes contra aquest col·lectiu tinguin un càstig afegit

Laura Díaz-roig
4 min

BarcelonaL’Antoni dormia al carrer Balmes de Barcelona quan quatre joves armats amb bastons van intentar agredir-lo. No els coneixia ni els havia vist mai. Va tenir sort, i va aconseguir arribar a un caixer i tancar-s’hi per dins. Malgrat els insults, i algun cop que no va poder parar, no ho va denunciar. “Per què? La justícia no és igual per a tothom”, lamenta.

Aquest home de 54 anys és pura energia. Li costa reconèixer que, després de cinc anys, s’ha convertit en un col·laborador més del Centre d’Acollida Assís, a Sarrià, on va arribar aconsellat per un mossèn i on ara s’encarrega del manteniment de l’àrea d’informàtica. Des de fa un temps treballa uns dies a la setmana fent reparacions i instal·lacions a domicili i viu en un pis amb altres companys del centre, però des que l’octubre del 2008 es va quedar al carrer ha viscut de tot i ha dormit en molts racons de Barcelona. Ha patit insults i menyspreu, però no ha confiat mai que la policia o els tribunals poguessin ajudar-lo.

Com ell, centenars de sensesostre són insultats, vexats o fins i tot agredits a Catalunya i a la resta de l’Estat. El tràgic assassinat de Rosario Endrinal, cremada per uns joves en un caixer de Barcelona l’any 2005, va fer més visible el problema, però és difícil trobar xifres sobre aquesta tipologia delictiva -anomenada aporofòbia -. Segons una enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a persones sense llar del 2012, un 51% han sigut víctimes d’algun tipus de delicte o agressió i un 20% han patit agressions físiques. Però no ho denuncien. “Moltes vegades s’acaba normalitzant”, explica Jesús Ruiz, director d’Assís. Aquest centre, juntament amb RAIS Fundació, l’Associació Bokatas, l’Associació RAIS Euskadi, la Unió Nacional de Caps i Directius de Policia Local (Unijepol) i l’Associació Zubietxe han creat l’Observatori de Delictes d’Odi Contra Persones Sense Llar (Hatento) per treballar de manera conjunta en la prevenció, la detecció i l’abordatge d’aquesta problemàtica.

Poques denúncies

Tant des d’aquestes entitats com des de la fiscalia es demana que el Codi Penal reculli un agreujant per l’aporofòbia, de la mateixa manera que passa amb altres tipus de delictes d’odi. El fiscal especial d’odi i discriminació de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, explica que l’article del Codi Penal en què es recullen aquests plusos en la responsabilitat -per exemple quan el delicte es comet per motius racistes, antisemites o homòfobs- no inclou la pobresa. “No és només un atac personal, sinó que és contra la convivència, la igualtat i la dignitat”, avisa el fiscal, que afegeix que arriben molt poques denúncies -la majoria vénen dels Mossos- i demana que tots els professionals que estan en contacte amb les persones sense llar estiguin amatents. També el director d’Assís, que atén una mitjana diària de 115 persones, lamenta que no els arribin casos. De fet, no és necessari que ho denunciï la mateixa víctima, sinó que qualsevol persona pot portar el cas a la fiscalia. De moment, i mentre no hi hagi una reforma legal, des de la fiscalia es treballa perquè quan es produeixin lesions físiques lleus contra aquestes persones de manera gratuïta s’acusi els agressors d’un delicte contra la integritat moral.

L’Observatori farà des d’ara fins a l’abril centenars d’enquestes a persones sense llar o amb rendes molt baixes per tot l’Estat per recollir dades i poder començar a treballar i crear protocols perquè tots els professionals tinguin clar com actuar.

Primer pas, recollir dades

“Sabem que alguna cosa està passant amb les persones sense llar, però, com que no tenim xifres, els agents implicats -professionals de l’àmbit social, l’àmbit sanitari i la policia- no tenim els mitjans per poder posar aquesta situació en mans de la fiscalia”, diu Ruiz. Va ser precisament la mort de Rosario Endrinal el que va impulsar aquest treballador social, quan ja dirigia Assís, a buscar dades. Des de l’1 de gener del 2006 fins avui han estat recopilant notícies relacionades amb aquest tipus de violència, des de les agressions fins a la violència estructural i cultural o simbòlica. L’any 2012 van fer balanç i van descobrir que les dades són esfereïdores: cada cinc dies mor una persona sense llar als carrers de l’Estat. El 27%, és a dir, una de cada quatre morts, han sigut causades per agressions.

Els delictes més habituals són els insults, les amenaces i els robatoris. “Passes de tot”, recorda l’Antoni dels seus anys dormint al ras. La seva història és similar a la de moltes de les persones que arriben cada dia al centre Assís. Fa cinc anys, amb 49 anys, es va quedar sense feina -era cap en una empresa de seguretat privada- i va perdre la casa. “A partir d’aquí ja ho comences a perdre tot: la família, els amics, els coneguts, etc.” Un mossèn de Sants li va parlar d’Assís. “Vaig venir amb molta desconfiança, perquè tenia molts estereotips sobre el barri. I tot el contrari. Els voluntaris són persones molt agradables que amb el temps t’acaben considerant de la seva família. De fet, ells són ara la meva família”, diu l’Antoni. Durant la nit dormia en carrerons pròxims a Balmes, en un edifici en obres del passeig de la Bonanova, a l’entrada d’un gimnàs o en caixers automàtics. Explica que el cervell li demanava quedar-se “en un lloc fix”, però que veu “lògic” que, quan el trobaven, el fessin fora. Gràcies a l’ajuda d’Assís i després de superar l’addicció a l’alcohol, ara viu en un pis amb altres companys del centre. L’entitat no només ofereix serveis bàsics -esmorzars (l’any 2013 en van oferir 39.925), serveis de dutxa (6.620) o roba (23.151 peces l’any passat)-, sinó que també organitza tallers ocupacionals, classes, acompanyament per a la inserció laboral o activitats com teatre i ioga.

L’Antoni ha reconvertit el seu hobby, la informàtica, en una professió i, a part de les reparacions, també dóna classes d’alfabetització digital en una associació de veïns i vol posar en marxa una assessoria informàtica. “A la meva edat no tinc esperances de tornar a treballar com a assalariat. L’alternativa és cobrar una paga de l’Estat tota la vida i jo no serveixo per a això, m’enfilaria per les parets”, diu, i riu. Es queixa que, per “determinades” persones, la justícia “mou cel i terra”, però no per gent com ell: “Estem quasi abandonats. L’administració només s’implica oficialment, però no resol problemes reals. Si demano hora als serveis socials o una plaça en un alberg i me la donen per d’aquí sis mesos, què faig?”

stats