Publicitat
Publicitat

Anna Vives: “No m’agradava sentir-me diferent dels altres”

Metes L’Anna Vives confessa que sempre ha tingut un somni: “Viure com els altres”. Ella, els seus pares i els seus germans han lluitat molt per fer-ho possible. Ara es mostra satisfeta amb tot el que ha aconseguit però conscient dels reptes que encara li queden

L’Anna Vives va néixer l’abril del 1985 amb síndrome de Down. Va ser un part de trigèmins i en veure-la els seus pares li van preguntar al metge fins on podria arribar l’Anna. “Fins on vosaltres vulgueu”, va respondre. Des del primer dia, a casa seva s’ha parlat de capacitats i així ha crescut l’Anna, envoltada d’estima i amb el repte de ser cada dia més autònoma. El 2012 va crear una tipografia que han lluït estrelles de l’esport com els jugadors del Barça o Jorge Lorenzo. Ara publica un llibre, Si creus en mi, et sorprendré (Columna), on explica la seva vida i el seu món. Arriba a l’entrevista acompanyada del seu germà gran, el Marc, que l’ajuda quan ella s’encalla o no troba les paraules per explicar-se.

Al llibre expliques que a casa teva sempre han subratllat les teves possibilitats i no les teves limitacions. Això ha estat important per a tu?

Anna Vives: Sí, molt. Els meus pares són les millors persones del món, sempre m’han ajudat molt i els meus germans també.

Marc Vives: A casa sempre hem tingut interioritzat que l’Anna arribarà fins on vulgui, l’hem tractat com una igual, amb el convenciment que aniria guanyant una independència que ha anat guanyant.

Imagino que la normalitat passa per fer coses tu sola.

A.V.: Sí. Hi ha coses que ja les faig sempre sola i les faig bé, però encara n’hi ha algunes que no. A vegades em perdo al metro i llavors demano ajuda i sempre trobo gent que em dóna un cop de mà. Suposo que em queda molt per aprendre.

I algun dia t’agradaria viure sola?

A.V.: Potser quan sigui més gran. El 16 d’abril faré 29 anys. Ara estic molt bé amb els meus pares, no sé si algun dia ho voldré i tampoc sé si els meus pares ho volen. Jo penso: què faran ells sense mi? Quan sigui més gran marxaré de casa.

I t’agradaria tenir parella?

A.V.: Abans tenia una parella, però es va acabar. Ara ja no en tinc. El que passa és que no sé qui serà la meva parella, no sé com serà.

Dius que la teva infància va ser feliç fins que un dia et vas adonar que eres diferent dels altres nens.

A.V.: Sí, recordo que no m’agradava sentir-me diferent dels altres. Recordo que em va estranyar descobrir que era diferent, que tenia una característica diferent dels altres. Ara sé que això ho tindré sempre, que seré així sempre. Els pares i els germans em diuen que tinc altres característiques bones i molt maques. Jo faig coses bé, com ballar, escriure o pintar. Però és veritat que vaig estar trista al principi d’adonar-me que era diferent.

Ara treballes a la Fundació Itinerarium, que va fundar el teu pare. T’agrada la feina?

A.V.: Sí, m’agrada molt. La meva vida és això: escriure lletres. La meva preferida és la T perquè és la que puc dibuixar més fort, prement molt.

I què fas a la feina?

A.V.: A la Fundació faig una feina molt important d’escriure i dibuixar. I els dilluns a la tarda vaig a La Nau a fer de voluntària, preparant materials per a persones pobres. Està bé ajudar els altres. I els dimarts al matí vaig a la Fundació Aura.

M.V.: Allà es troba amb altres nois i noies i els fan un seguiment. El seu objectiu és aconseguir la seva plena inserció en el món laboral, és una tasca molt important i que per a la gent com l’Anna és fonamental. Cal recordar que només el 5% de les persones amb síndrome de Down a l’Estat treballen. I aquesta xifra és molt baixa.

Sempre havies volgut treballar?

A.V.: Sí, des de petita. Però la meva primera feina no em va agradar gens. Era una feina en un súper i no m’agradava perquè no tenia companys ni persones que m’ajudessin, i el meu germà no era al meu costat, com ara. Em sentia sola.

M.V.: Jo crec que en aquell moment l’Anna encara no havia trobat l’element, allò que a tots ens apassiona i ens agrada per dedicar-nos-hi. En el seu cas són les lletres. Ella de petita sempre demanava als Reis fulls blancs, colors, carpetes... Estava molt clar que li agradava molt això. I ara té la sort de treballar en una cosa que li agrada i és feliç dins de la seva dificultat. Per a les persones amb síndrome de Down treballar és la màxima normalitat. És estar intregrats, confiar en ells mateixos. Reclamem que les empreses tinguin una mica de paciència perquè la seva adaptació pot ser difícil, però si es creu en ells, sempre et sorprenen.

Des que vas crear la tipografia que porta el teu nom, t’has fet famosa. T’agrada?

A.V.: M’agrada bastant això de ser una mica famosa. Ahir vaig anar a la tele, per exemple, i m’ho vaig passar bé. Quan era petita també vaig anar a la tele, a La Marató de TV3.

I de totes les coses que t’han passat des que ets famosa, hi ha alguna cosa especial que t’hagi agradat molt?

A.V.: Em va agradar que el Barça escollís les meves lletres. L’Iniesta és amic meu i m’agrada quan marca gols. Vaig sortir al Camp Nou amb ell: em va fer molta il·lusió. Vam córrer pel Camp Nou. I també m’agrada que el Jorge Lorenzo portés les meves lletres al casc, m’agrada molt i en una dedicatòria li vaig escriure “ Tío bueno ”. Però el que m’agrada més és tenir una família, això és el millor. Els meus pares i els meus germans. M’agrada tenir una feina.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/02/2018

Consultar aquesta edició en PDF