Àngels Bassas: “És un error pensar que el bon actor és un gran mentider”

Una arracada és un sol, l’altra una lluna. Àngels Bassas és pura dualitat: actriu però també escriptora. Ha fet molt de drama, però reivindica la seva vis còmica (i la musical). Al juliol el seu personatge Patatu pujarà a escena i farà més tard temporada al Poliorama. I d’aquí un any estrenarà la versió de Palau i Fabre d’ Electra al TNC. Mentrestant, treballa per tirar endavant projectes com un text propi sobre tres clowns sense sostre i l’últim monòleg de David Harrower, que l’autor ha adaptat pensant en ella.

Al barri la coneixen com la flautista d’Hamelín.

Un dia em vaig inventar aquest clown, que és pagès, viu dalt d’una muntanya i es diu Patatu. El meu fill em demanava que li expliqués contes del Patatu en els vint minuts que hi havia de l’escola a casa. El que passa és que, més que explicar els contes, els interpretava: si el personatge s’estampava contra un fanal, doncs amb un fanal que m’estampo. Altres nanos de l’escola, que feien el mateix trajecte, van començar a demanar-me si ens podien acompanyar. Doncs bé: hi ha dies que encara arribo amb set o vuit fills.

Com van saltar de l’oralitat a la pàgina escrita?

Quan em sortia una història reeixida, arribava a casa i prenia notes. En una d’aquestes aturades que tenim els actors, vaig recopilar les notes: em van sortir ni més ni menys que 40 contes, que vaig estar uns cinc mesos escrivint i polint.

I d’aquí a una col·lecció de llibres?

No m’havia atrevit a ensenyar-los mai. Però una nit, allò que mires Google... i vaig buscar editorials infantils. Em vaig fixar en La Galera i els vaig enviar un mail. La Iolanda Batallé, la directora, em va trucar al cap d’unes setmanes per convocar-me. Volien contes d’aquí perquè, amb tots els respectes pel Geronimo Stilton, es veu que feia massa anys que tiràvem de coses de fora.

Són contes més simbòlics que moralitzants.

Amics escriptors que els llegien m’ho deien. I vaig descobrir que sí, que de manera inconscient els havia carregat de símbols. Em vaig identificar molt amb Rodari, que l’aconsellaria sense reserves: tots els adults hauríem de llegir-lo. I penso que sí, que els símbols recullen l’inconscient col·lectiu de l’oralitat i de conflictes emocionals que els nens han de vehicular. L’altra reivindicació era no rebaixar el lèxic. Els nens no tenen cap problema de llenguatge. Si el context permet entendre-ho, a la tarda estaran utilitzant aquella paraula amb la màxima naturalitat.

I són optimistes.

Són un crit a l’optimisme i al vitalisme. Perquè hi ha una lluita meva al darrere: no pot ser que els nens continuïn parlant de crisi. Ells no poden heretar aquesta negativitat: serà un peix que es mossegarà la cua.

Com s’aproxima a un personatge, com a actriu: ¿des del cervell o des de la intuïció?

Em considero disciplinada i racional, i faig els deures. Abans de començar els assajos, llegeixo totes les obres de l’autor, miro imatges i quadres que m’inspirin, m’aprenc tot el text per saber-lo el primer dia... però quan comencem a treballar l’obra això ha fet un pòsit de bon vi i aleshores sóc foc i passió. Necessito tornar-me una nena que juga. I tirar-me de la moto. Per això he treballat amb autors molt esbojarrats, com el Calixto Bieito. Arriba un moment que el cos és més llest que la ment i em deixo guiar per l’estómac.

Fa vuit anys algú li va dir: “Potser no podràs tornar a ser actriu”. Per sort, es va equivocar.

Vaig tenir un petit entrebanc de salut, agreujat per una mala praxi mèdica: res de l’altre món, però efectivament em vaig haver de sentir dir aquesta frase. Ara ho veig amb distància, però aleshores va ser terrible. Vaig pensar que la vida em posava en un encreuament de camins i vaig descobrir com és d’important el que un hi posa en l’aspecte emocional, amb aquestes coses. És important la força interior. Jo em deia: sóc essencialment actriu, així que continuaré sent actriu. I, de fet, des d’aquell incident he fet alguns dels meus millors papers com a actriu.

¿La faceta d’escriptora també s’alimenta d’aquest procés personal?

Em va portar una necessitat molt bèstia de crear, com a resposta davant dels blocs de ciment que la vida et posa al davant. Quan feia ben poc que acabava de néixer, vaig estar molt malalta. I ma mare sempre m’ha dit: “Ets una supervivent”. I penso que té raó.

Desconnecta, fora de l’escenari?

No entenc el teatre sense un esperit d’entrega molt bèstia. Però a la vida, en canvi, jo no sé mentir. És un error pensar que el bon actor és un gran mentider. El millor actor és el més sincer. El que fa com els nens quan juguen a interpretar. Que fan que sigui veritat: s’ho creuen i van a totes. Si ploren, ploren.

El món del teatre és endogàmic?

És veritat que hi ha una sèrie de famílies teatrals i que, si no formes part de cap, com és el meu cas, és complicat. Sempre tinc la sensació de començar des de zero. Tinc un munt de premis, fa 23 anys que estic en això, però encara he de lluitar per arribar a finals de mes. Però, ¿a qui no li està passant? Actors, metges, advocats, mestres, periodistes...