Abbas: “Déu no és fàcil de fotografiar, però les coses estúpides que es fan en el seu nom sí”

Diu que pensa millor dret, així que decidim fer l’entrevista caminant amunt i avall del Museu del Disseny de Barcelona, on ha de pronunciar, al cap d’uns minuts, una conferència sobre fotografia de conflictes. Diu que l’han influït més els pintors que altres fotògrafs. I reconeix que ha abandonat el fotoperiodisme.

Ha fotografiat sovint la religió. Com captura una cosa tan etèria en un rectangle físic de paper?

¿M’està demanant com fotografio Déu? Després de tots aquests anys, tenim una relació cordial. Déu no és fàcil de fotografiar però les coses estúpides que fa la gent en el seu nom sí. El meu treball, en canvi, és una mirada crítica. No fotografio només la fe, que és un afer molt personal entre tu i qui tu creguis que és Déu, sinó que em centro en tot el que passa al seu voltant: l’economia, la psicologia, els aspectes socials...

¿I es fan coses estúpides en nom de tots els déus?

Sí, passa a tot arreu. Més a l’islam, aquests dies. Però fins i tot quan vaig fer el meu treball sobre budisme, que se suposa que va sobre la filosofia i la pau, fins i tot allà vaig trobar-me amb gent... bé, diguem-ne estúpida o boja, el que sigui. O entre cristians: mira els estats del sud dels Estats Units. El problema amb la religió és que no hi pots discutir. Quan et diuen: “Ho va dir Déu”... Com pots argumentar contra això?

Ha fotografiat alguns dels horrors màxims de què som capaços els humans. Com ho ha suportat?

Com ho suportes tu quan mires les fotografies?

Malament. Però si no ho suporto puc apartar la vista.

Quan miro una fotografia, m’afecta de la mateixa manera que a tu. Però quan sóc jo qui treballo poso una cortina emocional entre l’esdeveniment i jo mateix. I m’obligo a recordar que sóc allà com a fotògraf, no com a ONG o infermer. Si ploro, em tremolaran les mans i les imatges sortiran mogudes. Bé, avui en dia les fotografies mogudes sembla que siguin encara millors, com si fessin l’esdeveniment més intens. Però a mi les meves fotos m’agraden enfocades.

I no l’assalten algunes imatges?

Esclar. Aquesta tècnica no vol dir que no sentis res. T’ho tires a l’esquena, al subconscient. I en pagues el preu més tard, en els malsons. Sobretot amb els nens. Puc suportar el dolor dels vells o dels soldats, però amb els nens sempre és més dur.

Les seves fotos transmeten sovint el silenci o una remor fonda. ¿És un efecte buscat?

És interessant que ho diguis. Quan fas les fotos no ets conscient de tot això. Ho descobreixes després, quan et comenten les fotos: això és sempre interessant. Tu hi veus silenci? Doncs estic content que sigui així.

En una situació com la que retrata, com saps quan ha de fer el clic i congelar el moment?

El moment no s’ha de congelar, s’ha de suspendre.

I quina és la diferència?

Congelat vol dir congelat, i ja està. Però quan suspens el moment aconsegueixes capturar el que estaven fent abans i el que faran després. És el meu mètode de treball.

D’acord: com sap, aleshores, quan ha de suspendre el moment?

Quan busques seduir una noia, quines són les paraules adequades? No ho sé, senzillament ve: no ho analitzo. Sé que és el moment de fer clic. El que m’agrada de les meves fotografies és quan aconsegueixo que passin diverses coses, quan sóc capaç de recollir cinc o sis coses que passen alhora i estan relacionades.

Treballa sobretot amb sèries fotogràfiques.

M’agrada la fotografia sola, la que es mostra nua a la paret. Però els meus llibres són sempre sèries de fotos. Faig exposicions, surto a revistes... però són els llibres els que reflecteixen millor el meu pensament. Són el meu manifest, perquè em sento responsable de tot, inclosos els textos.

Se sent un escriptor d’imatges?

Ja no em considero fotoperiodista, per molt que en faci servir les tècniques, perquè intento anar més enllà. Em sento fotògraf en el sentit grec. Foto i graf: el que escriu amb llum.

Quina relació té actualment amb el seu Iran natal?

Fa vuit anys que no hi he estat. Allà hi havia un babau anomenat Mahmud Ahmadinejad. Ara els meus amics diuen que les coses estan canviant: estic a l’espera de veure si hi puc tornar i treballar.

¿Recorda quina va ser la seva primera càmera?

¿I tu, t’enrecordes de quina va ser la teva primera nòvia?

Ehem, doncs sí.

[Riu.] En tot cas, sé quina és la meva millor càmera. [S’assenyala l’ull.] És l’ull, però també el cap i el cor. Ja ho deia Henri Cartier-Bresson: del cervell a l’ull i fins al cor. I jo hi afegeixo: i fins als peus.

Per què els peus?

Perquè has de caminar, per fer les fotos!

Només són mecanismes de tracció.

No és pas poca cosa, en fotografia. S’hi ha d’arribar, als llocs, s’hi ha d’arribar....