El rànquing

Quan el vaig conèixer, encara no havia guanyat el premi Ulisses 2015. Ara ja podem dir, amb totes les lletres, que el premi li va canviar la vida. De fet, li va escapçar. Fins que no va començar a escriure i a tenir un cert èxit de vendes -passats els quaranta- l’Axel Martínez es dedicava a fer de regidor. Treballava en un teatre de la Rambla de Barcelona i, amb els cascos posats -per comunicar-se amb els tècnics de llum i els badocs del so-, decidia quan arrencava l’obra, marcava les entrades dels actors i, entre caixes, sempre tenia a punt els instruments d’ attrezzo que havien d’aparèixer en escena.

He dit que vaig conèixer el guanyador del premi Ulisses de novel·la, i ara, veient com ha acabat la seva història, ja puc dir que la meva ha estat una afirmació exagerada. Ningú mai arriba a conèixer prou ningú. Precisament, va ser després de rebre el guardó, i un cop publicat el llibre, que l’Axel -pell i os i una nou del coll que feia de mal mirar- va anar canviant d’actitud i va començar amb la seva rutina matinal. Com a bon regidor, no feia mai res improvisat, a ull o la que salta. Cada dissabte, baixava al quiosc, comprava l’ARA i La Vanguardia i, abans d’arribar al replà de casa, i d’amagat de veïns i vianants que anaven a la seva, mirava la llista de llibres més venuts a les pàgines de l’Ara Llegim. Aquell dia, L’orella de Vincent apareixia en la novena posició. No s’ho podia creure. Quina satisfacció. Era la primera vegada que el nom d’Axel Martínez apareixia en una llista, de ficció, en català, entre els deu més venuts. Sense aturar-se a pensar en la petitesa d’aquesta compartimentació, va pujar els graons de tres en tres i, un cop va ser al quart primera -que en realitat era un cinquè- va treure el suplement Cultura/s de dins de La Vanguardia i la decepció va ser pregona en veure que l’obra guanyadora de l’Ulisses 2015 no apareixia per enlloc. Ni al novè lloc, ni al desè, ni... Era un nouvingut als rànquings literaris i mai ningú no li havia explicat que alguns suplements s’imprimeixen uns dies abans i, per tant, aquesta mena de llistats, segons com, informen amb una setmana de retard. Va esperar a dimecres amb neguit. Es va llevar d’hora, va baixar al quiosc al primeríssim sol i, abans de comprar El Periódico, va donar un cop d’ull a les pàgines Icult, amb la complicitat del quiosquer gallec que el va deixar fer. L’orella de Vincent anava també al novè lloc. Va pagar amb un euro amb no sé què, es va endur el diari a casa i va retallar la llista on apareixia el seu nom. Va obrir una carpeta per anar-hi guardant tots els retalls de premsa que parlessin d’ell. Va ser l’endemà, un dijous rúfol, que després de retallar i arxivar el llistat d’ El Punt Avui, que el situava al desè lloc (de ficció, en català), va decidir començar una ofensiva.

L’Axel Martínez va mirar quines eren les llibreries que consultaven els quatre grans diaris per elaborar les llistes. El Corte Inglés, la FNAC, la Casa del Llibre, Laie, la Central... La Saltamartí de Badalona o la Llar de Sabadell ja li queien més lluny. Va agafar cent euros i se’n va anar a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia. A l’entrada va haver de superar piles i piles de llibres de Pérez-Reverte, María Dueñas i Dolores Redondo. Llibreria endins, a prop de la cua per a les caixes, va trobar el seu. La coberta, amb un gira-sol de Van Gogh cap per avall, era fàcil de reconèixer. L’havien situat a la taula amb els altres premis de l’any. Li va semblar, d’entrada, que feia massa hores que ningú no n’agafava cap dels seus. Massa llibres, tots massa ben col·locats. N’hi tenien una dotzena. Alguns mostraven, ja, la faixa -premi Odissea 2015- estripada. Va mirar a un costat i a l’altre, dissimulant, com qui entra a l’habitació de l’amant. Va pensar que, ves per on, podia arribar a ser una sort que ell encara no fos una cara coneguda. Va agafar cinc exemplars de L’orella de Vincent i va fer cua. Va posar el llibre al revés, perquè ningú que el reconegués pogués dir: “Eh, sabeu què?, l’Axel Martínez es compra els seus propis llibres”. Si això hagués passat, ja tenia la resposta a punt. “És que n’he de regalar molts”, s’hauria excusat. Però ningú no li va dir res. La caixera ni tan sols el va mirar als ulls. El va ofendre, això sí, que passés un retolador per damunt del bitllet per cerciorar-se que no era fals.

En arribar a casa, va obrir l’armari de les mantes, que el tenia buit, va treure el llibre de la bossa i els va guardar. L’endemà, l’Axel, va tornar-se a posar cent euros a la butxaca. Se’n va anar a La Central del carrer Mallorca i va comprar cinc llibres més, dels seus. En arribar a casa, sense treure’s ni la jaqueta, va entaforar els llibres, amb bossa i tot, a l’armari de les mantes. El tercer dia, va passar per la Laie, va repetir el gest, va pujar els cinc pisos a peu, va guardar els llibres sense donar-hi més importància i va llençar els llibres amb tots els altres. Va esperar a dissabte. Va córrer a comprar els diaris. Va respirar fondo abans d’obrir-los. A l’ARA ja anava sisè. A La Vanguardia hi apareixia, per primer cop, com a vuitè. Havia trobat el sistema. Sabia que amb 300 euros a la setmana podia anar escalant al rànquing dels més venuts. La setmana següent en va invertir 300 més. No era una despesa, era un inversió. Va anar a la FNAC, a El Corte Inglés i va repetir a la Casa del Llibre. Cinc cada vegada. A 20 euros cada llibre. Tornava i anava atapeint l’armari de bosses amb llibres a dins. Bosses i més bosses, de qualsevol manera. Va grimpar fins al tercer lloc. A dues setmanes de Sant Jordi ja s’havia situat entre les patums. Cada tarda, quan arribava al teatre, els companys de feina el felicitaven. Els actors se’l miraven d’una altra manera, amb una admiració que semblava sincera. I ell pensava, i espereu-vos, que el millor està per arribar. Sabia que, en l’última setmana, si invertia 900 euros més en “orelles”, podia arribar al número 1. Els diners rai. Ja els recuperaria. Quan fos el primer ja el perseguiria alguna agent literària que li voldria vendre els drets al portuguès i al rus i aleshores recuperaria amb escreix, i amb alguns zeros a la dreta, tot el que s’estava deixant de llibreria en llibreria. Va pujar a casa, carregat i content. No sabia si a l’armari de les mantes hi cabria res més perquè ja el tenia a rebentar. Va estirar el braç per obrir la porteta i, així que va posar la mà a la nansa, li van caure cinquanta novel·les al cap, com si fossin cinquanta pedres.

Al cap de cinc dies i després de les queixes dels veïns, que sentien una pudor insuportable, els bombers van rebentar la porta del quart primera. El mateix dia que els diaris publicaven la notícia necrològica, el situaven, ja, com el segon llibre més venut. De ficció. En català.