En la meva anterior col·laboració parlava de la insatisfacció de la ciutadania envers un sistema democràtic que històricament ha limitat la transparència i el control, i que ha facilitat la consolidació de pràctiques corruptes i de xarxes clientelars que poc o gens tenen a veure amb l'interès general. Deia que a l'arrel d'aquesta situació jo hi situaria el mal planejament i funcionament de l'actual sistema de partits, que ha anat degradant el concepte de democràcia fins a transformar-la en una partitocràcia. Per desgràcia, hem hagut de menester la clatellada brutal de la crisi econòmica (i social, política i cívica) per fer aflorar aquest greu problema de base.
Lògicament, tots els partits s'han llançat a regenerar aquesta democràcia ferida i s'han nomenat cabdills del bon govern per afirmar que ells són els únics que la poden curar. No obstant, i sense abandonar aquesta visió de conjunt, aquesta problemàtica global i urgentment necessitada d'una profunda reforma, avui m'agradaria comentar alguns casos simptomàtics, no necessàriament corruptes, que continuen fent infranquejable la rasa entre els nostres representants i la immensa majoria de la població.
Per exemple, resulta difícil creure que el partit que dirigeix gran part de les institucions d'arreu de l'Estat pretén realment recuperar la confiança de la ciutadania en general i dels seus electors en particular quan manté en el càrrec i fins i tot promociona personatges com Rafael Hernando, el portaveu del grup parlamentari en el Congrés, que afirma sense rubor que darrere de la Plataforma d'Afectats per l'Hepatitis C hi ha interessats que només cerquen rèdits electorals jugant amb la vida de les persones. Per als que tenen poca memòria, és el mateix Hernando que va dir que els familiars de les víctimes del franquisme només es recorden d'elles quan hi ha subvencions o que l'accident de l'Alvia era culpa de l'herència rebuda.
Com tampoc no entenc com els assessors de Mariano Rajoy no li aconsellen abandonar el discurs de les promeses buides de populisme i dels incompliments que segur que es donarien si els extremistes assolissin el poder. L'enorme 'frustració' que es crearia entre la ciutadania no seria comparable, només faltaria!, a la que han pogut provocar la renúncia continuada de les seves propostes electorals: no apujar l'IVA, abaixar els imposts, generar no sé quants de milions de llocs de feina, no retallar els pilars de l'estat del benestar o no donar doblers públics a la banca, per només citar-ne un parell. I no, dir que "potser no he complit amb les meves promeses, però he complit amb el meu deure" no és suficient, senyor Rajoy.
Un altre que s'està cobrint de glòria és l'encara batle de Lloseta, que la setmana passada era jutjat per cinc delictes de prevaricació al front de l'Ajuntament. Bernat Coll reconeixia sense rubor haver signat contractes, vendes i permisos d'obra il·legals "pel bé del poble", tot i que el secretari li havia advertit que no es podia fer. Coll, que vol esdevenir una espècie de salvador del populatxo, actuava en contra d'unes lleis injustes que perjudicaven els veïnats o prenia decisions contràries a la normativa però sempre, atenció, "de manera transparent". Els llosetins també li han d'agrair que els evitàs els llargs tràmits (i els doblers consegüents) de la convocatòria d'un concurs per gestionar el teatre municipal que "hauria estat una farsa", perquè la decisió (la millor decisió) ja estava presa. Això sí, seguint una de les més arrelades tradicions de la política espanyola, ha intentat llançar pilotes a fora afirmant que, en els casos de les llicències d'obra irregulars, la culpa és del Consell, que "ens ha deixat a tots amb el cul a l'aire".
També tenim un expresident català amagant milions i justificant-se amb excuses barroeres i herències inexistents, un partit a Andalusia que convoca eleccions basant-se en els rèdits electorals que pot aconseguir (i que pel camí blinda tres exconsellers presumptament implicats en els cas dels ERO), una televisió pública que considera més important que plogui que una concentració de 300.000 persones, ministres que neguen l'evident en matèria salarial, diputats que afirmen que la majoria de denúncies per violència de gènere són falses o, per descomptat, les vinculacions de gairebé tot amb el nazisme, el chavisme o ETA.
No hem de caure en la trampa que tots els servidors públics són iguals ni ficar-los indiscriminadament en el mateix sac, ni tan sols perdre la il·lusió per una democràcia sana i per un sistema on la transparència, l'eficiència i el control siguin la norma, però heu de reconèixer que alguns fan que aquesta tasca sigui gairebé una quimera.
