OPINIÓ
Portada 14/09/2015

27-S, preguntes sense resposta

3 min

A un costat del ring, Artur Madrid ens roba Mas, que amb el seu canvi de look (ara no té pèl, porta ulleres de colorins i fins i tot s'ha canviat el nom) intenta despistar els seus contrincants i fer-los veure que no és un intent personal de salvar la pell; a l'altra banda, els altres, els que volen mantenir l'actual statu quo i que, en la seva versió més radical, són incapaços d'acceptar que vertaderament hi ha un conflicte no resolt que no s'arreglarà amb amenaces o barroeres modificacions del Tribunal Constitucional.

Són heterogenis i fins i tot enemics, però a ambdues bandes del quadrilàter s'han conformat aliances gairebé antinaturals, actituds sorprenents i moltes, moltes preguntes sense respondre. Les polítiques neoliberals de CDC (no es poden oblidar les retallades dels darrers anys) i la visió d'Esquerra o, encara més xocant, les propostes de la CUP, juntes en harmonia? No resulta curiós veure Ciutadans i el PP coincidir en el missatge principal (independència no) i alhora lluitant per ser el protagonista de l'espai electoral que comparteixen? Aconseguirà el PSC, amb els balls optimistes de Miquel Iceta, escapar de la irrellevància que li atorguen les enquestes? Podrà Podem (perdó, Catalunya Sí que es pot) guardar la roba mentre neda en les procel·loses aigües d'aquestes eleccions?

El govern central, amb Mariano Rajoy al capdavant, ha estat incapaç de llegir la problemàtica que s'estava gestant a Catalunya des de ja fa anys (des de la sortida de Jordi Pujol, diria jo) i ha fracassat estrepitosament en la seva estratègia de considerar les eleccions del proper dia 27 com unes autonòmiques més, negant-li de manera quasi infantil el caràcter plebiscitari que ara pocs s'atreveixen a negar. Així doncs, l'únic full de ruta que seguirà el Partit Popular és el que hem vist fins ara: el discurs de la por i la radicalització de les posicions. Només des d'aquesta perspectiva s'entén l'imperdonable error de modificar d'urgència el funcionament del TC (afegint, per altra banda, més llenya al foc de la desafecció ciutadana en les institucions), de presentar García Albiol (no conegut precisament pel seu to conciliador i moderat) com a candidat a la presidència i intentant de qualsevol manera no ja guanyar vots (ho donen per impossible), sinó desmobilitzar la part més moderada dels anteriors votants convergents per evitar una victòria de l'independentisme.

Aquesta batalla, la de transformar les eleccions en una espècie de referèndum encobert, l'han guanyada sens dubte els que defensen el sí, però de les enquestes que es van publicant se'n poden inferir ja els primers dubtes: pot una candidatura que assoleix una majoria d'escons però no de vots iniciar el camí cap a la independència de manera legítima, quan sap que més de la meitat de l'electorat no comparteix els seus arguments? I si tira endavant, quines garanties hi ha de la culminació del procés, tenint en compte els entrebancs previstos, tant per part de l'estat espanyol com per les "resistències" internes que es trobaran?

En aquest punt crec que com a ciutadans hauríem de denunciar un aspecte d'aquest procés que malauradament ha esdevingut habitual en el joc democràtic: la desinformació a la qual juguen conscientment els contrincants, que cerquen únicament un vot visceral sense posar damunt la taula tots els pros i els contres de cada una de les opcions. Preguntes com si una hipotètica Catalunya independent romandrà dins la UE i dins l'euro, o l'estratègia que seguirien en cas de guanyar els que aposten pel no per tornar a unir una societat dividida han quedat fins ara sense la imprescindible resposta que garantiria un vot en consciència i amb coneixement de causa. Apel·lar als sentiments està bé, però no es pot gestionar únicament amb el cor o el fetge, i en aquesta i altres campanyes i precampanyes he trobat a faltar molta racionalitat i, com deia, molta informació.

Tornant a la qüestió, tenc clar que durant els propers dies assistirem a una campanya cada cop més extrema (la gairebé indefinida tercera via es diluirà dins el magma de la dualització), on el maniqueisme i l'atac a l'adversari seran la tònica habitual. Personalment, som de l'opinió que el dia 27 no s'acabarà la divisió actual ni, per descomptat, els problemes de Catalunya, i crec sincerament que haver d'optar entre l'arcàdia feliç (però falsa) que ofereix Artur Mas i l'únic nacionalisme vertader (l'espanyol) que defensen Rajoy i els seus és injust per als catalans. Democràcia significa, per definició, que l'autoritat i per tant les decisions recauen en el poble, però no així. No d'aquesta manera.

stats