"I què volies que fes", etzibà Vicens a Munar

Veure una persona de gairebé 80 anys, empresari consolidat, assegut a la banqueta dels acusats per delictes de corrupció, sempre impressiona. Román Sanahuja havia pactat amb els fills posar-se davant de qualsevol "problema" que sorgís amb l'operació quan tot es complicà. I vaja si es va complicar. Va ser el novembre de 2009, quan un escorcoll a l'empresa a Barcelona va permetre als investigadors aconseguir molts documents incriminatoris, entre els quals hi havia l'intercanvi de documentació amb el despatx palmesà de Santiago Fiol, on quedava clar que l'empresa es posà a preparar el concurs mesos abans de la seva convocatòria. Tot un luxe. Sanahuja no va tenir cap problema a admetre-ho. A la seva edat, hi ha coses que ja no fan por. Volia retrobar-se amb la seva consciència, va dir, i per això confessà. Cert és que el pacte de Vicens amb la Fiscalia l'ajudà a decidir-se. A l'home li sortí de l'ànima: "M'havien demanat poliesportius, zones verdes, però mai 4 milions d'euros de comissió".

Es decideix vendre una finca pública i se'n posa un preu màxim per assegurar poder triar l'empresa que es vulgui. Els comentaris manuscrits dels responsables de Sacresa eren clars: "Trobar lleis per justificar aquesta fórmula". L'important és "trobar" lleis perquè sembli legal.

Gràcies a la tasca dels investigadors, sabem els marges sobre els que es treballava durant el boom, que en aquest cas incorporava, a més, el fet de ser un concurs "singular". I tan singular. Inclosos els 4 milions d'euros de comissió, l'empresa feia comptes treure 31 milions de benefici sobre la venda del total de la promoció. Per tant, 4 de peatge tampoc no sembla tant.

Les anotacions que feien els caps de Sacresa, entre els quals es trobava l'exconseller de Cultura català Josep Maria Puyals, eren una radiografia dels motius pels quals aquest país no té remei. Es descrivien un per un els obstacles que havia de superar el projecte. "Heu de tenir un soci local", li digueren els dirigents del Consell. I és que, a més de trobar lleis perquè sembli legal, calia trobar socis perquè també sembli local. I el trobaren. Segons les anotacions, Pedro Ferrà Tur era una persona de fiar i tenia prestigi. Com deien les notes, estava ben relacionat amb els partits al poder, perquè, com va fer notar l'incansable Juan Carrau, crida l'atenció que uns estudis econòmics d'una empresa que vol guanyar un concurs hagin de posar entre parèntesi els partits que governen. Als càlculs numèrics de Sacresa, el Consell de Mallorca sempre portava una matrícula: UM.

No era per perdre'n detall la conversa informal entre Vicens i Munar quan el primer va presentar les cartes. "I això?", digué l'expresidenta". I què volies que fes", contestà Vicens. Nadal s'ho mirava amb un desconcertant somriure. L'exvice president del Consell, referint-se a Munar: "Tot el temps del judici em parla, es pensa que som a l'escola", va sentenciar.