Política 16/11/2013

Per què em present

i
Aina Calvo
4 min

El pitjor que li pot passar a aquest partit -el meu partit- és que no passi res. Fa mesos que he arribat a aquesta conclusió.

Presentar-me a les primàries del PSIB-PSOE per elegir candidat/a a la presidència del Govern de les Illes Balears no és per si mateixa la solució a la situació que vivim, però sí que crec que suposarà un revulsiu en els temps que corren. Vull que parli la militància i no vull tancar-me amb ningú en un despatx a repartir càrrecs i possibles responsabilitats futures.

Hem d'encarar una tasca extraordinària -una batalla, diria jo- en dos grans fronts. El primer: el poder voraç d'aquells que mai no s'han presentat a unes eleccions però que comanden més -o que els hem deixat que comandin més que si ho haguessin fet. El segon: una dreta neoconservadora que fonamenta les seves polítiques en què les oportunitats no poden ni han de ser iguals per a tothom i està debilitant la nostra democràcia. Els dos fronts estan interconnectats, el segon respon a les pressions del primer perquè entre les files d'uns i altres coincideixen nombroses persones amb interessos comuns.

La crisi econòmica ha resultat ser per a la dreta antidemocràtica una oportunitat d'or per dur a terme les seves reformes legals i imposar-les a una població abatuda per l'atur, la por i el desànim. La reforma laboral ha fulminat dècades de lluita sindical i ha deixat els treballadors inermes davant l'empresari que els pot contractar en condicions de semiesclavatge i acomiadar-los lliurement. La reforma educativa crea dues vies: la dels poderosos que, pagant, poden accedir a qualsevol nivell d'ensenyament, i la dels humils, que només tindran oportunitats si són sobredotats, però no si són dels que tenen capacitats normals que, sense beques, hauran d'abandonar els estudis. I la més cruel, la reforma de les pensions, que castiga els que amb el seu treball han sostengut un sistema que crèiem blindat per acords solemnes de totes les forces polítiques. Són, totes, reformes encaminades a fulminar els serveis públics, els que garanteixen la igualtat i l'equitat entre els ciutadans. Les classes privilegiades no necessiten serveis públics, poden pagar els privats i les classes humils poden acudir a la beneficència o estalviar per pagar en els negocis dels mateixos que els oprimeixen. Cercle perfecte de vilesa.

Tenim moltes coses que hem de canviar i em sent amb experiència política -dins i fora del partit-, amb força i acompanyada de moltes persones que també ho senten així per afrontar aquesta enorme tasca. Em sent amb la força de poder reunir i aglutinar aquestes persones progressistes que tenen moltes altres coses que aportar a més del seu vot.

Sé que la tasca és molt gran. Intentar-ho, per mi, és ja un triomf. Ho faig amb l'esperança que serveixi per vèncer en la batalla contra la injustícia, la insolidaritat, l'abús del poder i el debilitament de la nostra democràcia.

He dedicat una part molt important de la meva vida a la formació universitària de futurs professionals. Sé que qualque dia hi tornaré. Vull que aquests joves que tenim a les aules universitàries tenguin motius reals per creure que podran treballar de manera digna, desenvolupar-se com a professionals i planificar-se la vida com vulguin, com els véngui de gust, sense pors ni amenaces.

Vaig començar de jove a combinar els estudis amb la feina. Sé com és de dur treballar en el sector turístic. Ho he viscut directament. En els darrers temps la situació és desesperant. Ara ja és evident que els qui han realitzat les terribles retallades no pensaven en absolut a revertir el procés quan passàs la crisi. Tot d'una que s'ha començat a entreveure un suposat besllum al final del túnel, no diuen que revisaran a l'alça els salaris per retornar als nivells anteriors o que retornaran els serveis públics i la protecció social a la situació d'abans: ja es plantegen abaixar imposts. Es confirma que els conservadors feren les retallades a gust impulsats pel liberalisme més salvatge que considera el treball com una simple mercaderia.

No vull que es continuïn violant els drets dels homes i dones treballadors d'aquestes illes. Vull ajudar a retornar-los la dignitat que bona part dels seus patrons, amb l'ajuda de les pràctiques liberals salvatges dels actuals governants, els han robat tot sembrant por i desolació.

Confii absolutament en la condició humana; però hi nia el que és sublim i el que és roí. Per assegurar que prevalgui la primera, sempre he cregut que només hi ha dos camins entrecreuats: educació i cultura. Cultura i educació.

Amb aquest anunci personal he volgut trencar la indefinició i deixar clar quina serà la meva opció quan arribi el moment de fer-ho.

Un assessor de comunicació de fora d'aquesta comunitat em comentà després d'un dels meus primers mítings polítics que no havia de tornar a repetir mai que tenia vertigen.

Avui discrep més que mai d'aquest consell. Pot ser que qualque mitjà, instrument dels fronts als quals m'he referit abans, pretengui identificar vertigen amb por o amb feredat, però el que és cert és que els treballadors comencen cada dia la seva jornada pensant si en acabar-la seran acomiadats, o si cobraran menys per més hores de feina, o si perdran drets laborals... La viuen amb vertigen. He decidit presentar-me amb la voluntat de trencar tot això; ¿és que no puc compartir públicament la meva pròpia sensació de vertigen perquè pugui ser interpretada com una mostra de debilitat? Els qui hem elegit dedicar una part de la nostra vida a la política no som superherois infal·libles desproveïts de dubtes. Som persones. Tant i tan poc alhora.

No puc evitar de sentir vertigen en prendre una decisió com la que he pres. Entenc que és el mínim que hom pot sentir si és mínimament responsable. Això i la immensa serenitat que, com que serem molts els que serem a les mateixes, la tasca ingent que tenim al davant haurà merescut l'esforç.

stats