De les places als ajuntaments: l’activisme fa el salt a la política
Barcelona“Hi ha hagut una evolució de certs activistes que creien que no calia fer política”. La reflexió de Lluís Rabell, president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), recollida en el llibre Escac al poder, de Roger Tugas, il·lustra el salt protagonitzat pels moviments socials, del carrer a la política. El primer estadi d’aquest trajecte de les places a les institucions serà el 24-M. Una munió de candidatures de les eleccions municipals les integren grups sorgits de l’activisme social, que han bastit processos de confluència de diversa naturalesa a l’esquerra dels partits tradicionals i estan disposats a redibuixar l’escenari polític de molts consistoris.
Barcelona en Comú és el projecte més paradigmàtic de com els moviments socials han passat de configurar-se com a contrapoder a voler transformar la política des de dins. La coalició de l’esquerra alternativa, liderada per Ada Colau -exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)-, ha sumat en un únic projecte partits tradicionals (com ICV i EUiA), noves formacions procedents dels moviments socials (com la plataforma Guanyem i Procés Constituent) i projectes com Podem. Però no n’és l’únic exemple: la CUP, amb més experiència municipalista, ha configurat 159 llistes per als comicis del maig, en solitari i participant en processos de confluència (fins al punt de duplicar el nombre de candidatures de fa quatre anys); ICV ha reforçat les coalicions tot i reduir lleugerament la seva presència al territori, i la resta de partits han multiplicat la incorporació d’independents a les llistes, un exercici de legitimitat que s’ha estès a totes les formacions.
El moviment sísmic del 15-M
La configuració del nou escenari s’explica a partir d’una suma de causes, una conjunció de factors que expliquen l’evolució de la lluita política dels moviments socials en un any amb tres cites electorals. Joan Botella, catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), argumenta que hi ha dos vectors que han empès l’activisme a transformar el sistema des de dins: l’extensió i la profunditat de la crisi -econòmica, però també institucional, i de les relacions entre Catalunya-Espanya-, i la incapacitat del sistema de partits per oferir una resposta al malestar ciutadà.
A diferència del que van pronosticar moltes tertúlies, el 15-M no va ser foc d’encenalls. “Era un moviment altament polític i, tard o d’hora, l’activisme fermentat havia d’adoptar una forma política”, exposa Rabell a l’ARA. “Aquell moviment sísmic dels indignats va evidenciar que s’havia trencat alguna cosa del consens de la Transició. La crisi va posar en relleu que el sistema demanava a crits una reconfiguració. I la sacsejada havia de trobar una expressió política, que és el que està passant ara”, afegeix el president del moviment veïnal.
Una d’aquestes opcions polítiques és Podem, que proposa un procés de ruptura amb el règim polític sorgit del 1978, i que com a marca es començarà a examinar en les eleccions autonòmiques del maig a l’Estat, abans del gran salt a les generals de finals d’any. “La crisi del règim també és la crisi dels partits del règim, del PP i el PSOE, així com d’IU i de CiU”, exposa Rabell, que recorda, però, que les noves expressions polítiques encara són “tendres”. “L’aposta de Pablo Iglesias és de trencar per dalt, i això comporta un perill si no hi ha un moviment civil articulat que doni suport als avenços des de la base”, raona el president de la FAVB. En un context de mobilització, en què la creixent desigualtat ha anat acompanyada de retallades de drets socials, l’activisme ha multiplicat esforços, un treball de formigueta al carrer que ha trobat la complicitat de la ciutadania i el ressò als mitjans. “La finestra d’oportunitat [per entrar a les institucions] es produeix quan s’adonen que són molts”, puntualitza Botella. “L’aparició de partits sorgits de plataformes ciutadanes està corregint una distorsió: fins fa poc Espanya era l’únic estat que tenia menys partits que fa 30 anys. A Europa això no passava”, afegeix el catedràtic de ciència política de la UAB.
A l’espera del que determinin les cites electorals de l’any, els moviments socials sembla que han obtingut una primera victòria: el seu discurs ha virat de la perifèria a la centralitat. “Certs missatges només eren creïbles a escala micro i se situaven als afores del sistema, mentre que ara resulten molt més creïbles”, comenta Botella. “El 24-M serà una prova de foc per als moviments socials”, sentencia Rabell.
